Joan Sales: Cartes a Màrius Torres
Club Editor, segona edició, febrer del 1997
ISBN 978-84-7329-118-7
Valoració: 4

A principis del 1936 Joan Sales està acabant els estudis de Dret i treballa com a professor de català per correspondència a la Generalitat. Una companya de feina, l’Esperança, li demana que s’escrigui amb la seva germana, la Mercè, que és al sanatori de Puig d’Olena, afectada de tuberculosi.

En una visita al sanatori, Joan Sales i la seva dona, Núria Folch, coneixen el poeta Màrius Torres, que també hi fa estada. Les cartes a la Mercè esdevenen cartes a la Mercè i al Màrius.

L’interès de les cartes és doble: d’una banda, la crítica que Joan fa dels poemes de Màrius, i de l’altra tota la descripció dels fets històrics: el cop d’estat del juliol del 1936, l’armament de la FAI i la desaparició de l’exèrcit català, la posterior re-creació de l’Exèrcit de Catalunya en què Joan es presenta voluntari, els fets del maig del 1937, l’anada al front d’Aragó, la desfeta final, l’exili a França i, en començar la segona guerra mundial, a la República Dominicana. Les cartes s’acaben el novembre del 1941, en el moment en què la família Sales va cap a Mèxic. Màrius Torres va morir el desembre del 1942.

Joan Sales era extremament crític amb Companys, tant per la proclamació de l’Estat Català l’octubre del 1934 (que considerava un error imperdonable) com per l’actuació durant el juliol del 1936, per permetre que els anarquistes prenguessin el control de Barcelona. Me n’han sorprès alguns posicionaments contra la immigració (diu que la FAI era composta només per murcians) i un progressiu retorn cap al cristianisme en el moment d’esclatar la guerra. (Joan Sales i Núria Folch s’havien conegut militant tots dos al partit comunista).

En la correspondència amb Mercè Rodoreda en algun moment Joan Sales li comenta que publicarà les cartes, i la Rodoreda li diu si les està editant/retocant gaire, donant a entendre que no li extranyaria gens que ho fes!

Aquest llibre és de lectura obligada per conèixer una mica més la guerra civil, sobretot com a complement al Homenatge a Catalunya de George Orwell (un anarquista convençut) i per entendre la gran obra de Joan Sales, Incerta glòria.

Jaume Cabré: Jo confesso
Raval Edicions, S.L.U., Proa, agost del 2011
ISBN 978-84-7588-276-5
Valoració: 5

Possiblement arran de l’èxit de Les veus del Pamano, Jaume Cabré és un autor àmpliament conegut, i els mitjans de comunicació es van fer força ressò de l’aparició de Jo confesso, fa uns mesos.

És una obra polièdrica, amb moltes lectures: la història d’un violí, la vida d’un estudiós, Adrià Ardèvol, marcat per uns pares exigents i gens afectuosos (néixer en aquella família havia estat un error imperdonable), la confessió (confiteor) d’amor cap a la Sara que dóna estructura al llibre, un assaig sobre el Mal (així en majúscula).

Cabré fa servir la mateixa tècnica de canvis sobtats d’època i personatges que a Les veus del Pamano, si bé de forma encara més intensa i alhora més fina, miŀlimètricament calculada; i a vegades ho fa per mostrar el paraŀlelisme entre dos fets. Al llarg de la noveŀla apareixen moltes èpoques diferents (unes 7, repartides al llarg de set-cents anys), i l’autor canvia d’una a l’altra contínuament.

Hi ha una coincidència molt curiosa (que possiblement passarà desapercebuda a força lectors): la combinació (615428 de sis xifres!) de la caixa forta de Fèlix Ardèvol és el número de registre de presonera d’Elisaveta Meireva, la noia jueva protegida per l’Obersturmbannführer Höss, una persona de qui Fèlix Ardèvol mai té coneixement que hagi existit. No hi ha cap relació prou directa a través dels personatges, per la qual cosa em queden tres explicacions: una broma o una distracció de l’autor, o una prova addicional de l’existència de causes sobrehumanes que incideixen en la nostra vida.

Al Diari d’un llibre vell hi ha una entrada dedicada a la coberta de l’edició impresa. He llegit aquest llibre en format electrònic, d’això en parlaré una altra estona!

Un bon tros de noveŀla, densa, però molt ben escrita (llàstima que en algun moment obren un llum, tot i que en general els encenen). Queda per a rellegir. Per això té un 5.

Philip Roth: Indignació (Indignation)
Traducció de Xavier Pàmies
RBA La Magrana, 2009
ISBN 978-84-9867-416-3
Valoració: 3

Marcus Messner és fill d’un carnisser kosher que estudia dret. Fa el primer any a una universitat prop de casa, però la tensa relació amb el seu pare, que de forma obsessiva i cada cop més pronunciada li està massa a sobre i vol conèixer en tot moment què fa i què deixa de fer, es matricula a una universitat d’Ohio, molt tradicional i conservadora.

Allí intenta concentrar-se al màxim en els seus estudis, que combina amb una feina a la cafeteria del campus, sense acabar de fer lligams amb cap grup d’estudiants ni d’esport de la universitat. Inicia una relació amb una estudiant, que esdevé força complicada.

La noveŀla explica com, petites decisions o circumstàncies, poden tenir conseqüències imprevisibles, una espècie de teoria del caos (la papallona que aleteja a Pequín…) portat als fets de la vida.

Philip Roth: Pastoral americana (American Pastoral)
Traducció de Xavier Pàmies
RBA La Magrana, setembre del 2010
ISBN 978-84-8264-995-5
Valoració: 4

El Suec és el sobrenom de Seymour Irving Levov, esportista brillant en la joventut, fill d’un pròsper fabricant de guants establert a Newark. Amb el temps Seymour agafa les regnes del negoci familiar, i es casa amb una Miss Nova Jersey, i tenen una filla.

Són tots els ingredients per a una vida pròspera segons els estàndards del somni americà. Però el somni s’estronca quan, amb setze anys, en plena guerra del Vietnam, Merry, la filla, es radicalitza i rebeŀla políticament fins al punt d’esdevenir una terrorista que fa explotar una bomba a l’edifici de correus del poble, arran de la qual mor una persona. La noia fuig de casa i pel pare comença el calvari de trencar-se el cap una i una altra vegada buscant la causa d’aquest comportament: si vam fallar en això, si havíem d’haver fet allò altre, si vam equivocar-nos en… La bomba que posà la Merry va condicionar tota la vida del Suec, una persona obsessionada pel deure que no entén com, després d’haver fet tot el que calia fer, els resultats no són els esperats.

Amb aquest fil conductor, l’autor passa revista a la vida de Seymour i la seva dona i, alhora, a la història de bona part del segle XX dels Estats Units de Nord-Amèrica.

És un llibre llarg, una mica massa (sobretot la part final), que va guanyar el premi Pulitzer. La traducció té algun lapsus (parla de guerra de successió en comptes de guerra de secessió).

Paul Auster: Sunset Park (Sunset Park)
Traducció d’Albert Nolla
Edicions 62, 2010
ISBN 978-84-297-6724-7
Valoració: 4

Milles Heller és un home que s’acosta a la trentena, que s’enamora de la Pilar, una noia encara menor d’edat. Tot i la dificultat legal de la relació, viuen junts, fins que la germana de la noia li fa xantage a canvi de no denunciar-lo. Vista la siutació Milles decideix anar a viure a la casa que, un amic de l’època d’estudiant, té ocupada al Sunset Park de New York amb dues noies més.

En aquest nou domicili a poc a poc es planteja reprendre la relació amb els seus pares, que havia estat estroncada set anys abans, quan ell va decidir desaparèixer, a la vegada que la vida dels altres que viuen a la casa també experimenta petits canvis.

Fantàstiques descripcions de les situacions i els personatges, i molt bon maneig dels temps,t narratiu i de memòria). Tendre en alguns moments, dur en altres, i la persistent idea que la vida està feta de petits esdeveniments que poden afectar-ne molt el futur.

Feia temps que no retrobava Auster, m’ha agradat. Em sembla que en tinc algun altre per llegir, m’hi hauré de posar!

Haruki Murakami: 1Q84, llibres 1 i 2 (1Q84 ichi-kyû-hachi-yon)
Traducció al català de Jordi Mas López
Editorial Empúries, 2011
ISBN 978-84-9787-686-5
Valoració: 3

L’Aomame (escrit amb els caràcters de verd i de mongeta) és una fisioterapeuta i monitora en un gimnàs, que mata maltractadors de dones. La seva vida transcorre paraŀlela a la de Tengo Kawana, un escriptor novell que encara no ha publicat cap llibre i professor de matemàtiques en una acadèmia. Tots dos ronden la trentena i són solters.

La noia es queda atrapada en un embús de trànsit a una autopista quan es dirigeix a matar un home. El taxista que la porta li suggereix de deixar la via per una escala d’emergència, però l’adverteix que si ho fa, podria ser que després, el seu entorn quotidià el veiés… no ho sé, una mica diferent de com l’ha vist sempre. Ella baixa per l’escala i arriba a temps per matar l’home; a partir d’aquest moment, però, veurà alguns petits canvis al seu entorn.

Mentrestant, en Tengo rep l’encàrrec de reescriure la noveŀla d’una noia jove, per polir-ne l’estil, però quedant-ne al marge.

A partir d’aquest moment a les vides dels dos personatges s’esdevenen alguns fets imprevistos, mentre ells creuen que en perden el contro, com si estessin regides per poderoses, inexplicables i fosques forces.

És una noveŀla fantàstica, que transporta el lector a un entorn irreal (tot i que de realitat només n’hi ha una). En algun moment m’ha confós, i he pensat que la història de l’Aomame (el llibre dedica un capítol a cada personatge, alternativament) havia estat escrita per en Tengo, o que la història de l’Aomame és la que havia escrit la noia jove… però no.

Ha estat el meu primer Murakami, comprat i llegit sense referències prèvies (vaig comprar el llibre una mica abans de Sant Jordi), i sóc una mica crític. M’ha deixat una mica desconcertat, i esperava un altre tipus de desenllaç (en línia amb el que he dit en el paràgraf anterior). El recomano només si us agraden les històries fantàstiques i us conformeu a acabar el llibre sense entendre del tot el món que s’inventa.

PS: El llibre té una tercera part, que sortirà a finals d’any en català; potser és per això que m’han quedat punts inexplicats. Des del punt de vista pràctic, sort que no l’han posat amb el primer i segon, perquè aquests dos ja són gairebé vuit-centes pàgines i el volum seria físicament inaguantable.

Pere Calders: Ronda naval sota la boira
La Magrana, 2009
ISBN 978-84-9867-591-7
Valoració: 3

El Panoràmic és un vaixell ple de passatgers que té una avaria i queda atrapat en una espècie de corrent marítim circular perpetu, sota una espessa boira, i sense possibilitat de comunicar-se per ràdio per demanar auxili. I sense ajut extern el vaixell acabarà enfonsant-se.

En aquest context el capità del vaixell té l’obsessió d’organitzar un naufragi el més digne possible, fins a l’extrem d’acabar muntant una banda de música (la banda oficial del vaixell havia hagut de desembarcar). D’altra banda, hi ha tot de personatges peculiars amb qui es relaciona el protagonista: la noia que l’acompanya, un hipnotizador parcialment desagradable, un religiós, un jove set-ciències, entre d’altres.

La noveŀla és divertida, sobretot al principi, en la presentació dels diferents personatges, quan és més present la ironia de Pere Calders.