Hans Fallada: Sol a Berlín (Feder stirbt für sich allein)
Traducció de Ramon Monton
Edicions de 1984, març de 2011
ISBN 978-84-92440-61-0
Valoració: 3

Els Quangel són un matrimoni de mitjana edat que viu a Berlín. Ell és un home sec, gasiu de paraules i diners, responsable de torn en una fàbrica. Ella és mestressa de casa, i coŀlabora en un grup femení de suport al règim nacionalsocialista. Són per tant, moderadament afins al règim de Hitler. Un dia reben la notícia que el seu únic fill ha mort al front.

A partir d’aquest moment consideren que Hitler els ha pres el fill, i inicien una modesta campanya d’oposició al règim. Unes accions que, tot i ser insignificants, comprometen els que s’hi veuen implicats, i acaben portant de corcoll algunes autoritats locals.

La història es basa en fets reals protagonitzats pel matrimoni Hampel; el llibre recull, al final, alguns documents que ho corroboren.

Arcadi Oliveres: Contra la fam i la guerra
Angle Editorial, quarta edició, abril del 2007
ISBN 978-84-96521-82-7
Valoració: 4

Arcadi Oliveres és prou conegut, tant per la seva faceta d’economista com per ser president de Justícia i Pau. En aquest llibre breu (143 pàgines) fa un repàs a diversos aspectes de l’ordre econòmic mundial, centrant-se sobretot en:

• L’espoli de primeres matèries en els països del tercer món.
• Els efectes perversos dels crèdits al desenvolupament, incidint també en el mal ús que n’han fet alguns països, que els han fet servir per tot menys per desenvolupar-se.
• Les magnituds inabastables del tràfic d’armes a nivell mundial.
• La poca voluntat política per acabar amb la fam al món. Bé, caldria dir nuŀla, comparant els modestos recursos que caldria esmerçar-hi en comparació amb, per exemple, els pressupostos d’armament.
• Al final del llibre, una revisió de les inconsistències de la Unió Europea; val a dir que el llibre ja és antic (any 2007), i els fets d’aquests dos darrers anys li han donat la raó.

He trobat una dada tècnica que no m’encaixa: explica que la xarxa europea de satèŀlits Galileo permetria detectar la posició de qualsevol telèfon mòbil; aquesta xarxa està a 23.000 Km sobre el nivell del mar, a aquesta alçada no veig pas possible captar el senyal d’un telèfon mòbil.

Si bé han passat prou coses des que el llibre va ser escrit, els plantejaments bàsics em sembla que continuen vigents, perquè els problemes que hi explica persisteixen. En recomano la lectura.

Haruki Murakami: 1Q84 (tercer llibre) (1Q84 ichi-kyû-hachi-yon)
Traducció de Jordi Mas López
Editorial Empúries, 2011
ISBN 978-84-9787-739-8
Valoració: 2

Aomame i Tengo continuen immersos en el món 1Q84, amb la idea de buscar-se (impulsada sobretot per ella), però sense acabar d’entendre les regles que el regeixen. Un tercer personatge, el sinistre Ushikawa, pren més protagonisme, i s’alternen els capítols de tots tres. Altres personatges que apareixien als primers volums (la gent petita, la mateixa Fukaeri) queden molt al marge de la història principal.

Si heu llegit els dos primers llibres però encara no el tercer, alguna cosa no us quadra, però no us hi amoïneu, es desvetlla als primers capítols.

Em decep el final; em sembla que Murakami fa trampa, acabant la història per l’article 29, i no vull ser més explícit per no aixafar la guitarra a qui vulgui llegir el llibre. És per això que li deixo una nota una mica baixa.

Joan Sales: Cartes a Màrius Torres
Club Editor, segona edició, febrer del 1997
ISBN 978-84-7329-118-7
Valoració: 4

A principis del 1936 Joan Sales està acabant els estudis de Dret i treballa com a professor de català per correspondència a la Generalitat. Una companya de feina, l’Esperança, li demana que s’escrigui amb la seva germana, la Mercè, que és al sanatori de Puig d’Olena, afectada de tuberculosi.

En una visita al sanatori, Joan Sales i la seva dona, Núria Folch, coneixen el poeta Màrius Torres, que també hi fa estada. Les cartes a la Mercè esdevenen cartes a la Mercè i al Màrius.

L’interès de les cartes és doble: d’una banda, la crítica que Joan fa dels poemes de Màrius, i de l’altra tota la descripció dels fets històrics: el cop d’estat del juliol del 1936, l’armament de la FAI i la desaparició de l’exèrcit català, la posterior re-creació de l’Exèrcit de Catalunya en què Joan es presenta voluntari, els fets del maig del 1937, l’anada al front d’Aragó, la desfeta final, l’exili a França i, en començar la segona guerra mundial, a la República Dominicana. Les cartes s’acaben el novembre del 1941, en el moment en què la família Sales va cap a Mèxic. Màrius Torres va morir el desembre del 1942.

Joan Sales era extremament crític amb Companys, tant per la proclamació de l’Estat Català l’octubre del 1934 (que considerava un error imperdonable) com per l’actuació durant el juliol del 1936, per permetre que els anarquistes prenguessin el control de Barcelona. Me n’han sorprès alguns posicionaments contra la immigració (diu que la FAI era composta només per murcians) i un progressiu retorn cap al cristianisme en el moment d’esclatar la guerra. (Joan Sales i Núria Folch s’havien conegut militant tots dos al partit comunista).

En la correspondència amb Mercè Rodoreda en algun moment Joan Sales li comenta que publicarà les cartes, i la Rodoreda li diu si les està editant/retocant gaire, donant a entendre que no li extranyaria gens que ho fes!

Aquest llibre és de lectura obligada per conèixer una mica més la guerra civil, sobretot com a complement al Homenatge a Catalunya de George Orwell (un anarquista convençut) i per entendre la gran obra de Joan Sales, Incerta glòria.

Jaume Cabré: Jo confesso
Raval Edicions, S.L.U., Proa, agost del 2011
ISBN 978-84-7588-276-5
Valoració: 5

Possiblement arran de l’èxit de Les veus del Pamano, Jaume Cabré és un autor àmpliament conegut, i els mitjans de comunicació es van fer força ressò de l’aparició de Jo confesso, fa uns mesos.

És una obra polièdrica, amb moltes lectures: la història d’un violí, la vida d’un estudiós, Adrià Ardèvol, marcat per uns pares exigents i gens afectuosos (néixer en aquella família havia estat un error imperdonable), la confessió (confiteor) d’amor cap a la Sara que dóna estructura al llibre, un assaig sobre el Mal (així en majúscula).

Cabré fa servir la mateixa tècnica de canvis sobtats d’època i personatges que a Les veus del Pamano, si bé de forma encara més intensa i alhora més fina, miŀlimètricament calculada; i a vegades ho fa per mostrar el paraŀlelisme entre dos fets. Al llarg de la noveŀla apareixen moltes èpoques diferents (unes 7, repartides al llarg de set-cents anys), i l’autor canvia d’una a l’altra contínuament.

Hi ha una coincidència molt curiosa (que possiblement passarà desapercebuda a força lectors): la combinació (615428 de sis xifres!) de la caixa forta de Fèlix Ardèvol és el número de registre de presonera d’Elisaveta Meireva, la noia jueva protegida per l’Obersturmbannführer Höss, una persona de qui Fèlix Ardèvol mai té coneixement que hagi existit. No hi ha cap relació prou directa a través dels personatges, per la qual cosa em queden tres explicacions: una broma o una distracció de l’autor, o una prova addicional de l’existència de causes sobrehumanes que incideixen en la nostra vida.

Al Diari d’un llibre vell hi ha una entrada dedicada a la coberta de l’edició impresa. He llegit aquest llibre en format electrònic, d’això en parlaré una altra estona!

Un bon tros de noveŀla, densa, però molt ben escrita (llàstima que en algun moment obren un llum, tot i que en general els encenen). Queda per a rellegir. Per això té un 5.

Philip Roth: Indignació (Indignation)
Traducció de Xavier Pàmies
RBA La Magrana, 2009
ISBN 978-84-9867-416-3
Valoració: 3

Marcus Messner és fill d’un carnisser kosher que estudia dret. Fa el primer any a una universitat prop de casa, però la tensa relació amb el seu pare, que de forma obsessiva i cada cop més pronunciada li està massa a sobre i vol conèixer en tot moment què fa i què deixa de fer, es matricula a una universitat d’Ohio, molt tradicional i conservadora.

Allí intenta concentrar-se al màxim en els seus estudis, que combina amb una feina a la cafeteria del campus, sense acabar de fer lligams amb cap grup d’estudiants ni d’esport de la universitat. Inicia una relació amb una estudiant, que esdevé força complicada.

La noveŀla explica com, petites decisions o circumstàncies, poden tenir conseqüències imprevisibles, una espècie de teoria del caos (la papallona que aleteja a Pequín…) portat als fets de la vida.

Philip Roth: Pastoral americana (American Pastoral)
Traducció de Xavier Pàmies
RBA La Magrana, setembre del 2010
ISBN 978-84-8264-995-5
Valoració: 4

El Suec és el sobrenom de Seymour Irving Levov, esportista brillant en la joventut, fill d’un pròsper fabricant de guants establert a Newark. Amb el temps Seymour agafa les regnes del negoci familiar, i es casa amb una Miss Nova Jersey, i tenen una filla.

Són tots els ingredients per a una vida pròspera segons els estàndards del somni americà. Però el somni s’estronca quan, amb setze anys, en plena guerra del Vietnam, Merry, la filla, es radicalitza i rebeŀla políticament fins al punt d’esdevenir una terrorista que fa explotar una bomba a l’edifici de correus del poble, arran de la qual mor una persona. La noia fuig de casa i pel pare comença el calvari de trencar-se el cap una i una altra vegada buscant la causa d’aquest comportament: si vam fallar en això, si havíem d’haver fet allò altre, si vam equivocar-nos en… La bomba que posà la Merry va condicionar tota la vida del Suec, una persona obsessionada pel deure que no entén com, després d’haver fet tot el que calia fer, els resultats no són els esperats.

Amb aquest fil conductor, l’autor passa revista a la vida de Seymour i la seva dona i, alhora, a la història de bona part del segle XX dels Estats Units de Nord-Amèrica.

És un llibre llarg, una mica massa (sobretot la part final), que va guanyar el premi Pulitzer. La traducció té algun lapsus (parla de guerra de successió en comptes de guerra de secessió).