Pierre Lemaître: Couleurs de l’incendie
Albin Michel, 2018
ISBN 978-2-226-42688-8
Valoració: 3

El funeral de Marcel Péricourt, un banquer parisenc, mobilitza les més altes autoritats i la burgesia francesa. I s’hi esdevé un tràgic accident: el nét del difunt, Paul, cau (o es llença?) per una finestra, fet que el deixa paralític de cintura en avall.

El testament designa com a hereva Madeleine, la filla del difunt, mare del Paul. De fet ja la coneixem de refiló, és l’ex-dona d’Henry d’Aulnay-Pradelle (que segueix a la presó), i germana d’Édouard, dos dels protagonistes de Au revoir là-haut. I dos homes queden decebuts: Charles Péricourt, germà del difunt i polític més aviat mediocre, que sense els diners de Marcel no hauria pas arribat a diputat; i Gustave Joubert, el fidel administrador de la banca i temps enrere promès amb Madeleine, que esperava alguna cosa més que un agraïment simbòlic després d’anys de servei.

I amb aquests ingredients i mitja dotzena més de personatges Pierre Lemaître desenvolupa una trama d’aliances i venjances. Amb, és clar, algun gir sobtat de trames argumentals i evolució del caràcter dels personatges al llarg dels anys, entre les dues guerres mundials, amb el rerefons històric del naixement del nazisme a Alemanya.

Una mica menys d’èpica que al primer llibre de la trilogia, si bé amb personatges (potser) més elaborats, menys primaris. Val a dir, però, que fa quatre anys del primer llibre, i alguns detalls no els recordo.

Llegit en format electrònic; en català la publicarà Bromera, amb el títol “Colors de l’incendi”; estarà disponible el març del 2019, pel que llegeixo a “L’illa dels libres“.

Pierre Lemaitre: Recursos inhumans (Cadres noirs)
Traducció d’Albert Pejó
Edicions Bromera, març 2017 (segona edició)
ISBN 978-84-9026-733-2
Valoració:4

Alain Délambre és un director de recursos humans a l’atur des de fa quatre anys. Amb més de cinquanta anys sobreviu com pot amb una feina a temps parcial en un magatzem. La situació afecta la seva autoestima i, per descomptat, la relació amb la Nicole, la seva dona, i les dues filles, ja grans.

Un dia és convocat a una entrevista per una feina que s’ajusta a la seva experiència, un director de recursos humans. Una gran empresa petroliera ha de triar el directiu que s’ha d’encarregar del tancament d’una planta i, alhora, cerca un nou responsable de recursos humans; muntaran un joc de rol per fer la selecció en un sol procés: uns actors segrestaran els actuals directius i els candidats a director de recursos humans dirigiran una investigació per esbrinar com reaccionen sota pressió. El director general i el de l’empresa de selecció supervisaran les reaccions d’uns i altres per decidir. Vaja, com a “El mètode Grönholm”, però en bèstia.

Alain va a totes: es prepara a fons per la situació, cerca informació per tots els mitjans possibles, tot i tenir en contra la Nicole, fins i tot amb mètodes poc legals.

El llibre fa un tomb espectacular cap a la meitat (quan dius “uf, ara ha passat això i encara queda mig llibre?”), cosa que Lemaitre ja ha fet servir altres vegades (per exemple, i sobretot, Alex), que fa canviar la percepció que hom té del protagonista.

PS: No m’acostumo als “soc” en comptes dels “sóc”, cada vegada que ho veig em fa mal als ulls. No m’he après els 14 diacrítics indultats, encara!

John Steinbeck: El raïm de la ira (The Grapes of Wrath)
Traducció de Mercè López Arnabat
Edicions 62, 1993 (dins de Les millors obres de la literatura universal segle XX)
ISBN 84-287-9704-9
Valoració: 5

La terra d’Oklahoma, castigada sovint per tempestes de sorra que malmeten les collites, no és prou rendible i els propietaris decideixen fer fora els parcers i treballar la terra amb jornalers i maquinària, de manera que els Joad es veuen obligats a deixar les terres que treballaven i anar cap a Califòrnia, on creuen que hi ha pler de feina i sous alts. Són un grup de tres generacions:

• Una parella d’avis
• Els dos adults que fan de caps de família, Ma Joad i Pa Joad
• Sis fills i un gendre: tres homes joves, una noia en estat i el seu marit, i un nen i una nena petits
• El germà de Pa Joad i un antic predicador que s’hi afegeix a darrera hora

Després de malvendre tot el que poden inicien la travessia amb un camió vell. Durant el viatge troben un munt de gent que fa el mateix que ells; sovint la solidaritat és l’únic que els permet, a uns i altres, trampejar les adversitats. Amb dificultats i algunes pèrdues la família arriba a Califòrnia, on la realitat és lluny del somni: molts jornalers per a poca feina, que sempre és temporal i a preu fet, en competència directa amb els altres treballadors.

En destaco l’habilitat per transmetre els estats d’ànim, i algunes descripcions intenses, gairebé rabiüdes, com la tempesta de sorra del principi i l’aiguat del final. Conté nombrosos exemples de la crueltat del mercat, el gran engranatge del sistema capitalista. Malgrat els 80 anys d’edat la història és vigent del tot. La noveŀla fou guardonada amb el premi Pulitzer.

La casualitat ha fet que el llegeixi poc després de Temps de segona mà, i la conclusió és depriment: la humanitat accelera el desenvolupament tecnològic a uns nivells inimaginables fa un segle, però és incapaç de proporcionar uns mitjans de subsistència i unes condicions de vida dignes per a tothom. Això és un fracàs com a civilització.

A rellegir d’aquí a uns anys.

Svetlana Aleksiévitx: Temps de segona mà. La fi de l’home roig (Time: Second hand)
Traducció de Marta Rebón
Raig Verd editorial, 2015
ISBN 978-84-943854-6-9
Valoració: 4

L’estil d’Svetlana Aleksiévitx és peculiar i original, es pot resumir com a “periodisme noveŀlat”: aquests llibres sobre l’antic imperi soviètic han estat escrits a partir de centenars d’entrevistes, que l’autora transcriu, ordena i lliga per tal d’explicar la Història, sempre des del punts de vista de les vivències de les persones. A Temps de segona mà – La fi de l’home roig tracta el període de la desintegració de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, en dues parts.

La primera part, 1991-2001- L’apocalipsi com a consol comença amb la iŀlusió del socialisme de rostre humà, amb Gorbachov, una finestra d’esperança per dotar de respecte pels drets humans i llibertat el sistema hereu de les fèrries dictadures estalinistes i postestalinistes. Molta gent orgullosa d’haver aturat el cop d’estat del 2001 per pressió popular, fet que va portar a la desintegració del PCUS i de la Unió Soviètica mateix.

La segona part, 2002-2012 – L’atractiu de la buidor es centra en les grans desigualtats i misèria que ha generat el capitalisme a Rússia i a altres repúbliques, la progressiva pèrdua de pes en l’escena internacional i el ressorgiment d’antigues rivalitats entre comunitats, que els anys de dictadura comunista i de moviments forçats de població no van poder suprimir.

Pot un poble per assimilar i viure, de la nit al dia, amb llibertat, quan de fet no n’ha tingut mai? Està capacitat un gran país per passar en pocs anys d’un sistema d’economia planificada a un capitalisme extraordinàriament dur? Són preguntes que la mateix autora es fa.

El llibre està format per diverses històries independents, la qual cosa permet llegir-lo a trossos.

Andreu Martín: La violència justa
RBA La Magrana, 2016
ISBN 978-84-8264-780-7
Valoració: 4

El matrimoni de la Teresa Olivella va ser un infern, perquè l’Àngel, el matit, la maltractava. Un cop divorciats no acaba de trobar el seu lloc, i es refugia en un comportament una mica eixelebrat, és una mica “cabra boja”. Una companya de gimnàs li diu que hauria de posar un Alexis Rodon a la seva vida.

L’Alexis Rodon és un ex mosso d’esquadra, que va ser expulsat del cos per haver estat violent amb un sospitós. També divorciat, ara treballa com a responsable de seguretat d’uns grans magatzems. Manté certs contactes amb policies, de la fet encara se’n sent i actua en part com si ho fos.

La Teresa ordeix un pla per caçar l’Alexis. En paraŀlel l’Alexis es veu implicat per diverses raons en un cas que pot comportar el desmantellament d’un grup criminal que es dedica a prostitució, tràfic de persones i de drogues. Les dues històries, la d’ells com a parella i la de la investigació policial, avancen en principi disjuntes fins que convergeixen.

Els dolents, guanyaran sempre perquè fan un ús sense límits de la força? Quin és el punt de proporcionalitat en l’ús de la força tolerable a les policies? Aquest barem, canvia segons les circumstàncies? Són dubtes que sovint surten en el debat a la societat, el llibre tampoc no se n’escapa.

Els capítols són explicats alternativament per la Teresa i l’Alexis, en un entremat que contraposa dos punts de vista a les dues línies argumentals. És el meu segon Andreu Martín, i m’ha agradat molt, m’ha atrapat des del primer capítol. Més que els escarabats.

Philip Kerr: La mano de Dios (Hand of God)
Traducció de Víctor M. García de Isusi
RBA Libros, 2016 (edició digital)
ISBN 9788490567241
Valoració: 2

Scott Manson segueix com a entrenador del London City, equip que és a mans de Viktor Sokolnikov, un multimilionari rus. És el principi de la temporada, l’equip fa una gira bastant desastrosa a Rússia amb el mercat de fitxatges encara obert, i després té eliminatòria prèvia de la Champions contra l’Olympiacos d’Atenes.

El partit d’anada és a Grècia, i comença bé: l’estrella de l’equip anglès, Bekim Develi, marca un golàs al cinquè minut del partit. Però al cap de poca estona el mateix Develi cau fulminat, possiblement a causa d’una síndrome de mort cardíaca sobtada. El partit es suspèn, i es reprèn l’endemà. En acabar el segon partit la policia grega comunica a l’equip anglès que queda retingut al país, perquè la nit abans del partit Develi va rebre la visita d’una noia que han trobat morta al port, ofegada.

Grècia està mig paralitzat per vagues de funcionaris. No hi ha manera que facin l’autòpsia a la noia, i tampoc a Develi. Scott comença a investigar pel seu compte, per aconseguir treure l’entrellat de l’afer i que els deixin marxar cap a Londres.

Intriga policíaca, en què es barregen els interessos dels propietaris del equips amb la realitat crua d’una Grècia immersa en la crisi, que contrasten amb el món privilegiat dels jugadors de futbol.

El títol del llibre fa referència, és clar, al primer gol de Diego Armando Maradona als quarts de final del mundial de Mèxic (1986), contra Anglaterra.

Nicole Krauss: Casa gran (Great House)
Traducció d’Ernest Riera
La Magrana, setembre 2012
ISBN 378-84-8264-573-5
Valoració: 3

Un escriptori gran amb molts calaixos i departaments passa per diversos escriptors, que els influeix de manera diversa. D’altra banda un comerciant d’antiguitats israelià vol comprar-lo.

Les vides d’aquestes persones i de les seves famílies són la trama argumental de la noveŀla, dividida en quatre històries que s’entrellacen (excepte una, que si no m’he despistat, no té res a veure ni amb les altres ni amb l’escriptori); per cada història hi ha dos capítols.

Noveŀla molt introspectiva, algunes de les narracions (tres, em sembla) són explicades en primera persona, ja en una edat avançada: els records, ròssecs i emocions de tota la vida impregnen de forma continuada les paraules dels relators. Una mica reiterativa en alguns moments, deixa alguns interrogants sense tancar (suposo que expressament, atès que la completitud i exhaustivitat dels fets no sembla l’objectiu de l’obra).