Llegeixo que Revox ha anunciat que tornarà a fabricar el clàssic magnetòfon B77. Amb una producció limitada (20 unitats al mes) i un preu de 15.950 €.

Que el tornin a fabricar (junt amb altres propostes, com les de Ballfinger) és un nou senyal de la renaixença del “so analògic”.

En vaig parlar 10 anys enrere, aquest aparell sempre m’ha fascinat, el moviment coordinat de les dues bobines em sembla hipnòtic.

El preu de l’aparell no és l’únic fre a comprar-lo: em faria entrar una faŀlera coŀleccionista de gravacions (de segona mà) que esdevindria un (altre) forat negre pecuniari.

Això no treu que m’agradaria gaudir d’un B77 durant uns mesos, i comprovar definitivament si trobo alguna virtut en això del “so analògic”. Fins ara (amb els discos LP que tinc, tant antics com alguna gravació actual) no ho he sabut veure: em declaro partidari dels CD, SACD i Qobuz.

L’única virtut que li trobo als LP és la litúrgia prèvia, que et fa estar més preparat per escoltar música en comptes de sentir-la.

Gabriel Quesada és un barceloní amb una coŀlecció de gravacions musicals en CD que fa feredat, i que de principis d’any ençà cada dissabte publica un vídeo amb recomanacions musicals a La caja de música. Comenta dos o tres CD principalment de jazz, clàssica i flamenc, amb gran diversitat d’estils i grups, i atenció a grups/artistes propers.

En general els discos estan disponibles a les plataformes d’streaming (Qobuz, etc.).

He incorporat a les meves rutines del cap de setmana mirar de què parla. Sovint iŀlustra les recomanacions amb alguna història interessant. Aquesta setmana mateix ha parlat de dues gravacions de Thomas Quasthoff, desconegut per a mi. Per ara només he escoltat la segona, Nice ‘N’ Easy, que m’ha agradat molt.

Val la pena que hi doneu un cop d’ull.

Avui fa 200 anys de l’estrena de la Novena simfonia en re menor op. 125 de Ludwig van Beethoven.

N’he fet una audició casolana. De les diverses versions que en tinc he optat per la de Kurt Masur gravada el 1974, amb Anna Tomowa-Sintow (soprano), Annelies Burmeister (mezzo-soprano), Theo Adam (baix), Peter Schreier (tenor), els cors de la Ràdio de Leipzig i la Gewanghausorchester de Leipzig.

Aquesta gravació l’he comprada fa poc en format SACD, en una reedició que en va fer Pentatone, i fins avui només l’havia escoltat una vegada.

Avui fa just 60 anys del concert de Pau Casals (violoncel), Alexander Schneider (violí) i Mieczyslaw Horszowski (piano) a la Casa Blanca, durant la presidència de J. F. Kennedy.

Fa unes setmanes, quan va fer 50 anys del discurs de Pau Casals a lAssemblea General de l’ONU, vaig tornar a escoltar la gravació del concert en disc de vinil. Sona antic i prou bé.

Qobuz ha abaixat els preus, en línia al que ja havia fet a altres llocs del món: desapareix la qualitat CD (costava 199,99 €/any), la “Studio Premier” (alta resolució) costa 179,99 €/any (abans eren 249,99 €/any) i la “Studio Sublime” (alta resolució amb descomptes a la botiga) ara costa 249,99 €/any.

La subscripció “Studio Premier” em caduca ara, benvinguda rebaixa.

“Still live” (Keith Jarrett, Gary Peacock, Jach DeJohnette, coneguts com The Standards Trio) és un dels discos que m’enduria a una illa deserta.

Els trios, quartets, etc., de música clàssica no em diuen gran cosa. La música d’aquests 3, en canvi, m’arriba a l’ànima.

12/9/2020: Aquesta setmana s’ha conegut la defunció de Gary Peacock.