Arxiu de la categoria: Música

Més Rakhmàninov

I el concert número 2 per a piano, amb Anna Fedorova com a solista.

Aquest concert ha estat per mi, ja fa potser tres anys, la introducció a les obres per piano de Serguei Rakmàninov. Sembla que el predilecte de l’autor era el tercer, però jo tinc debilitat per al segon.

Com vaig sentir a un comentarista musical fa un temps, les 4 darreres notes (també del tercer concert, i potser d’algun altre) semblen la signatura de l’autor: RAKH-MÀ-NI-NOV: les primera i darrera nota més seca i forta, les dues del mig més suaus.

Mendelssohn i Mahler

Per acabar aquesta setmana el concert per violí de Felix Mendelssohn, amb Liviu Prunaru, i la simfonia Tità de Gustav Mahler, al Palau de la Música, amb l’Orquesta Camera Musicae i la direcció de Tomàs Grau.

El Palau no era ple ni de bon tros, i no m’ho acabo d’explicar. El programa era molt atractiu, l’OCM és una orquestra de primera i els preus són raonables.

Avís de trucada

Durant uns anys hi havia tota una indústria del que s’anomenava “politons”, fragments musicals per a posar com a “timbre” dels telèfons mòbils.

Actualment els mòbils permeten fer servir qualsevol fitxer de música com a so per a avisar de les trucades. Potser hi ha alguna restricció en la durada o mida del fitxer.

Des de fa unes setmanes tinc un fragment de “So What”, de Miles Davis, per al telèfon particular:

I pel de la feina, el començament de la variació Goldberg número 3, de J. S. Bach, tocat per Glenn Gould:

Aquest darrer triat amb premeditació:

  • Si en rebre la trucada haig d’aixecar-me ho faré com una mostra de respecte retardat a Bach i Gould, no pas per les presses que intenten traslladar-me els clients o els companys.
  • I un pessic d’humilitat: res del que faig a la feina no té cap possibilitat de transcendir la meva existència tal com ho ha fet l’obra de Bach o les interpretacions de Gould.

Compatibilitat electromagnètica

Fa uns dies em vaig posar neguitós: soroll de fons als altaveus de l’equip de música i (el pitjor) de tant en tant un xiulet agut, d’uns segons de durada, fluix però perceptible i molest. D’aquells que si sents una vegada els notes per sempre més. I això amb un amplificador nou, suposadament bo!

Desenterro del fons de la memòria els coneixements de “compatibilitat electromagnètica” i faig unes quantes proves:

  • Si connecto amplificador a corrent sense terra el soroll desapareix.
  • Tinc la sortida d’auriculars de la tele connectada a l’amplificador. Si la desconnecto el soroll també s’atura.
  • I també desapareix si desconnecto l’antena.

Conclusió: el circuit antena – televisor – auriculars – amplificador – terra és l’origen del soroll.

Com que sense antena la tele no va i no és recomanable aïllar l’amplificador de terra tornaré a fer servir la sortida d’àudio digital del televisor, com tenia de tres anys ençà.

Client windows qobuz

Des de fa unes setmanes el client Windows de Qobuz em va bastant malament, bé, més ben dit no va, se’m penja. He provat de reinstal·lar-lo, i no he aconseguit que funcioni. Crec que té a veure amb els dispositius d’àudio de l’ordinador, però m’he cansat de perdre-hi temps.

He instal·lat una drecera de Chrome a https://play.qobuz.com, en mode “app”, i va prou bé.

Qobuz HR

Des de fa cosa d’una setmana tinc Qobuz Studio: qualitat CD mínim, i fins a 192.000 mostres/s a 24 bit. M’he proposar provar-lo durant un any i ja decidiré si torno al “Premium”.

Diverses vegades he buscat i escoltat (amb el Bluesound Node 2) música que tinc en CD, que a Qobuz tenen amb resolució més alta. Tot i que jo no noto la diferència entre MP3 de 320 kpbs i PCM 192k/24, com ja he comentat altres vegades.