Per acabar aquesta setmana el concert per violí de Felix Mendelssohn, amb Liviu Prunaru, i la simfonia Tità de Gustav Mahler, al Palau de la Música, amb l’Orquesta Camera Musicae i la direcció de Tomàs Grau.
El Palau no era ple ni de bon tros, i no m’ho acabo d’explicar. El programa era molt atractiu, l’OCM és una orquestra de primera i els preus són raonables.
Cada vegada que reconnecto altaveus provo que estigui tot bé amb aquest vídeo:
Durant uns anys hi havia tota una indústria del que s’anomenava “politons”, fragments musicals per a posar com a “timbre” dels telèfons mòbils.
Actualment els mòbils permeten fer servir qualsevol fitxer de música com a so per a avisar de les trucades. Potser hi ha alguna restricció en la durada o mida del fitxer.
Des de fa unes setmanes tinc un fragment de “So What”, de Miles Davis, per al telèfon particular:
I pel de la feina, el començament de la variació Goldberg número 3, de J. S. Bach, tocat per Glenn Gould:
Aquest darrer triat amb premeditació:
Fa uns dies em vaig posar neguitós: soroll de fons als altaveus de l’equip de música i (el pitjor) de tant en tant un xiulet agut, d’uns segons de durada, fluix però perceptible i molest. D’aquells que si sents una vegada els notes per sempre més. I això amb un amplificador nou, suposadament bo!
Desenterro del fons de la memòria els coneixements de “compatibilitat electromagnètica” i faig unes quantes proves:
Conclusió: el circuit antena – televisor – auriculars – amplificador – terra és l’origen del soroll.
Com que sense antena la tele no va i no és recomanable aïllar l’amplificador de terra tornaré a fer servir la sortida d’àudio digital del televisor, com tenia de tres anys ençà.
Des de fa unes setmanes el client Windows de Qobuz em va bastant malament, bé, més ben dit no va, se’m penja. He provat de reinstal·lar-lo, i no he aconseguit que funcioni. Crec que té a veure amb els dispositius d’àudio de l’ordinador, però m’he cansat de perdre-hi temps.
He instal·lat una drecera de Chrome a https://play.qobuz.com, en mode “app”, i va prou bé.
Des de fa cosa d’una setmana tinc Qobuz Studio: qualitat CD mínim, i fins a 192.000 mostres/s a 24 bit. M’he proposar provar-lo durant un any i ja decidiré si torno al “Premium”.
Diverses vegades he buscat i escoltat (amb el Bluesound Node 2) música que tinc en CD, que a Qobuz tenen amb resolució més alta. Tot i que jo no noto la diferència entre MP3 de 320 kpbs i PCM 192k/24, com ja he comentat altres vegades.
Els darrers discos que he incorporat a la col·lecció han estat:
Els concerts per violí de Nathan Milstein, el Réquiem de Mozart i el concert per piano de Txaikovski interpretat per Danil Trifonov i dirigit per Valery Gergiev són nous. La resta són de segona mà.
Molt bé els concerts amb Milstein i el Trifonov; encara millor els de Yehudi Menuhin (un disc comprat a través d’Amazon, no barat, però s’ho val).
Tot i que la simfonia 7 de Bruckner no m’entusiasma, aquesta gravació m’agrada força.
No m’agrada gens aquest Réquiem de Mozart de René Jacobs (de fet ni se sent gaire bé).
Aquesta és la darrera entrada que escriuré de nous discos, a no ser que trobi alguna peça excepcional.
Nova expedició a Discos Impacto, d’on m’he endut cinc àlbums de segona mà. Ja em van avisar que això era addictiu.
Hi ha dues compres que fugen una mica dels meus gustos:
D’altra banda, aquesta Bohème és molt antiga, el dipòsit legal és del 1959. El tros que n’he escoltat se sent de meravella.