M’haig d’empassar les meves paraules (Discos de vinil i cassettes). M’he comprat un tocadiscos Music Hall mmf 2.3.

La impressió és que la diferència respecte al so digitalitzat és en gran part en la cerimònia o litúrgia: treure el disc de la funda, netejar-lo si cal, situar l’agulla al principi del disc o cançó i deixar-la caure et predisposa a escoltar. I això fa que sigui més plaent. I d’altra banda l’objecte (el disc, caràtula) provoca unes sensacions que també ens atrauen.

He adquirit 4 discos:

• Bruce Springsteeen: We Shall Overcome
• Miles Davis: Kind of Blue
• Brubeck Quartes: Time Out
• Wilhelm Kempff: Sonates 8, 14 i 23 de Beethoven

Aquest darrer (Deutsche Gramophom) incclou un val per descarregar-te el disc en Mp3.

Els dos primers els tinc també en CD. He fet algunes comparacions informals. Sona un pèl diferent? Em sembla que sí, però em costa molt trobar-hi les diferències i encara més explicar-les.

Quant als “clics” dels discos: en el cas de la música clàssica són molt menys pertorbadors que els estossecs incontenibles que hom sent cada 10 o 15 segons a les sales de concerts. 

“Rakhmàninov 2” és com es coneix el segon concert per a piano i orquestra de Sergei Rakhmàninov, op. 18, escrit en la tonalitat de re menor.

Tinc debilitat per aquest concert, que he escoltat força vegades en diverses gravacions. Aquesta tarda de diumenge l’he sentit per primera vegada en viu, al Palau de la Música Catalana, interpretat per Alexander Melnikov i l’Orquestra Camera Musicae, sota la direcció de Tomàs Grau.

Sóc incapaç de fer-ne una crítica musical de però he gaudit d’allò més d’aquesta interpretació. És un concert que t’atrapa.

Reconeixement a Montserrat Caballé, la defunció de la qual acabem de conèixer:

Deu fer dos o tres mesos que vaig comprar un recull de gravacions del director Georges Prêtre, on hi ha aquesta gravació de La Traviata, del 1967. Sense entendre un borrall en òpera, em va agradar aquesta Violetta. Podeu trobar la gravació Presto Classical, per exemple.

Descansi en pau.

Sé poc de l’obra de Richard Wagner, conegut en general per les òperes.

Dins de les òperes hi ha peces orquestrals impressionants, com moltes de les obertures, la molt popular “cavalcada de les valquíries” o aquest passatge de la mort de Sigfrid, al Crepuscle dels Déus, conegut com “marxa fúnebre”.

El trobo bestial. Em té obsessionat des de fa uns dies.

Al voltant de les 7 m’han agafat ganes de Piano Man de Billy Joel i del concert triple (per piano, violí i violoncel) de Beethoven.

Estimats veïns, espero no haver-vos desvetllat.

He canviat el Tidal pel Qobuz.

Una mica més econòmic (pel preu de 10 mesos tinc tot un any, si pago per anys), és europeu i, pel que escolto, no hi trobo res a faltar.

Compro una gravació en format flac a 24 bit per mostra i 192.000 mostres per segon i canal. I una de les pistes la compro en mp3, a 320 kbit/s (més o menys la quarta part de l’estàndard dels CD de música).

I repeteixo proves, una i una altra vegada,amb altaveus, auriculars i dos convertidors digital-analògic diferents, alternant els dos formats, i jo no hi trobo diferències.