Arxiu de la categoria: Música

Altaveus per a ordinador

Un parell d’altaveus de certa qualitat a l’armari. Miro de vendre-me’ls a una botiga de segona mà, me’n donen una misèria.

Fetes ja fotografies per penjar anunci a wallapop (hi he tingut bones experiències en vendre-hi productes electrònics), se m’ocorre que amb un petit amplificador podria fer-los servir per l’ordinador.

Busco una mica, i trobo el Sabaj A1. Marca xinesa, desconeguda per mi, un preu que estic disposat a arriscar i puc comprar-lo a Amazon, així que em llenço a la piscina. Després hi afegeixo dos suports pels altaveus, que, de fet, em més que l’amplificador, i puc treure els dos altaveus que tenia sobre la taula.

El Sabaj és modest (20 W per canal a 8 Ω), i a vegades em sembla que es queda una mica curt de potència, però fa el fet. Val a dir que amb l’ordinador normalment escolto música força suau i a volum baix. D’altra banda l’aparell es veu ben construït, força robust.

Per ara, satisfet. Em falta deixar bé els cables,una feina bastant antipàtica.

23/12: Cables endreçats!!

Discos de vinil i cassettes…

Fa unes setmanes s’ha conegut que el 2016 hi ha hagut un increment del 74% en la venda de cassettes gravades (és a dir, amb música d’artistes) als Estats Units de Nord-Amèrica. Desconcertant.

D’altra banda, l’increment d’interès pels discos de vinil no sé si durarà o serà una moda de pocs anys, però se’n tornen a veure a diverses botigues, se n’editen de nous, les fàbriques tenen comandes per mesos i falten màquines per gravar (en el sentit més físic) els discos mestres.

I alguns fabricants com Ballfinger anuncien magnetòfons i toca-discos “tangencials” (l’agulla avança pel solc seguint la trajectòria del radi del disc; de fet els discos es graven així). Això sí, a uns preus impressionants (parlen d’uns 27.000 € pel magnetòfon).

Personalment he decidit que l’analògic no és per mi: amb una cinquantena de CD passats a ALAC (Apple Lossless Audio Codec), una trentena d’àlbums comprats a iTunes i nativeDSD i Tidal tinc prou qualitat i flexibilitat.

Fusió de fitxers DSD

Fa uns dies comentava experiència amb so d’alta resolució. Tot i dubtar de les bondats dels DSD, he comprat alguns àlbums a NativeDSD.

Una de les adquisicions és una gravació de les simfonies cinquena i setena de Beethoven. Gran decepció: a la cinquena, el tercer i quart moviments estan en fitxers separats, amb el tall mal situat (en un moment de gran terrabastall) i el meu reproductor hi insereix una pausa de mig segon que destrossa el que ara en dirien l’experiència de l’oient. Contacto amb NativeDSD, em diuen que ells no fan els talls.

Busco una mica, no trobo cap utilitat que m’ajudi amb el meu problema. Però trobo l’especificació dels fitxers DSF; sembla prou manejable, i m’hi llenço: escric un programa per enganxar els dos fitxers, i ha funcionat!! Ara, queda un fitxer gegant (és a 5,6 milions de mostres per segon, 1 bit/mostra, 2 canals, fan 1,2 GB per 15 minuts).

Quan tingui temps miraré de polir el programa i publicar-lo.

Discos de vinil

Reflexió a Storage Mojo, un blog sobre emmagatzematge informàtic, respecte a la revifada dels discos de vinil.

En destaco una frase, que em sembla que també és en algun article del Guardian que cita: There is something intrinsically satisfying about watching the tone arm’s progress down that one long groove on a slowly rotating disk, que traduït ve a ser hi ha alguna cosa intrínsecament plaent en veure el braç del tocadiscos progressar en aquest solc llarg d’un disc que gira a poc a poc.

So d’alta resolució

Als anys 80 del segle XX Sony i Philips van crear el format de “disc compacte” (CD) per a comercialitzar música, que va ser el primer pas de la digitalització del món de l’entreteniment. L’especificació marca una freqüència de mostratge de 44,1 kHz i una codificació de 16 bit/canal.

Amb el temps han aparegut formats amb una freqüència de mostratge més alta, o amb una codificació de més bit per mostra. He comparat els mateixos fragments de música de CD amb:

  • Fitxer DSD de 2,8 MHz
  • Fitxer DSD de 5,6 MHz
  • Fitxer PCM de 96 kHz a 24 bit
  • Fitxer PCM de 192 kHz a 24 bit

Els dos primers són el format del SACD (“super audio CD”, que fa servir freqüències de mostratge molt altes però codifica cada mostra amb 1 bit, que indica diferència respecte a mostra anteriormodulació delta-sigma, ve a ser una codificació per densitat), i els dos darrers són com els CD però amb major freqüència de mostratge i més bits per mostra.

M’he basat en fitxers de prova de 2L the Nordic sound i de Native DSD Music, descarregats a un “llapis” de memòria USB i reproduïts directament a l’amplificador. Ho he provat tant amb altaveus com amb auriculars. La metodologia de la prova ha estat:

  • Coneixent quina gravació sentia, intentar trobar-hi diferències en determinats passatges.
  • Sentir dues gravacions seguides (tipus CD o d’alta resolució) en un ordre aleatori i triar la que m’agrada més. Ho he fet 10 vegades, amb ordres diferents, i he triat 6 vegades el format CD i les altres 4 el DSD.

O calen altres aparells de reproducció o unes altres orelles. Jo no hi trobo diferència.

23/09: Rectificat l’aclariment sobre el format DSD.

Televisor i derivades

Un parell de mesos sense lectura literària.

Tot comença amb canvi de televisor: he deixat el tub de raigs catòdics per un aparell “smart TV” de 40″ i 4K. I se’n deriven dues distraccions importants:

  • Caic en el parany del Netflix gratuït durant un mes, i m’empasso unes quantes temporades de House of Cards, Homeland, Downtown Abbey i Prision Break (que abandono, està allargassada).
  • Però la tele nova té un so catastròfic (una conseqüència de cursa dels fabricants per fer-les cada cop més primes, i perquè em queda encaixonada), així que miro de connectar-la a l’equip de so. Vaja, l’aparell no té sortida analògica RCA (la qual cosa em sembla un error greu de disseny). Acabo canviant amplificador i altaveus. I em resorgeix l’emoció de la música ben reproduïda, tot i que potser sóc més just si parlo de “passió pels aparells de so”. I compro un “streamer”, passo al miniservidor de casa els CD de música (una cinquantena), que ara conviu amb la música comprada a iTunes (no gaire, tampoc).

En entrades posteriors donaré més detalls de tot això!

Magnetòfons

L’article Die Walküre: una òpera… i quants formats? m’ha fet pensar en un aparell que sempre m’ha fascinat: els magnetòfons de bobina oberta ReVox.

El moviment de les dues rodes és ben coordinat per no tensar massa la cinta (que circula a 9,5 cm/s o 19 cm/s, el doble o quàdruple que les cintes de “cassette”), un espectacle visual que, alhora, engendra una música, la que vulgueu, amb una bona qualitat de so.Eren uns aparells grossos, les cintes no eren gaire transportables (al cotxe malament, oi?) i segur que eren delicades i cares… però el trobo preciós!

Un vídeo il·lustratiu:

Fixeu-vos en el detall, a sota de la roda de la dreta: una petita eina per tallar la cinta.Noteu també els dos “VU-meters” clàssics (les agulles que indiquen la intensitat potència [acabo de veure que són dB] del so).

Quan hauria pogut comprar-ne un ja havien passat a la història!