“Rakhmàninov 2” és com es coneix el segon concert per a piano i orquestra de Sergei Rakhmàninov, op. 18, escrit en la tonalitat de re menor.

Tinc debilitat per aquest concert, que he escoltat força vegades en diverses gravacions. Aquesta tarda de diumenge l’he sentit per primera vegada en viu, al Palau de la Música Catalana, interpretat per Alexander Melnikov i l’Orquestra Camera Musicae, sota la direcció de Tomàs Grau.

Sóc incapaç de fer-ne una crítica musical de però he gaudit d’allò més d’aquesta interpretació. És un concert que t’atrapa.

Reconeixement a Montserrat Caballé, la defunció de la qual acabem de conèixer:

Deu fer dos o tres mesos que vaig comprar un recull de gravacions del director Georges Prêtre, on hi ha aquesta gravació de La Traviata, del 1967. Sense entendre un borrall en òpera, em va agradar aquesta Violetta. Podeu trobar la gravació Presto Classical, per exemple.

Descansi en pau.

Sé poc de l’obra de Richard Wagner, conegut en general per les òperes.

Dins de les òperes hi ha peces orquestrals impressionants, com moltes de les obertures, la molt popular “cavalcada de les valquíries” o aquest passatge de la mort de Sigfrid, al Crepuscle dels Déus, conegut com “marxa fúnebre”.

El trobo bestial. Em té obsessionat des de fa uns dies.

Al voltant de les 7 m’han agafat ganes de Piano Man de Billy Joel i del concert triple (per piano, violí i violoncel) de Beethoven.

Estimats veïns, espero no haver-vos desvetllat.

He canviat el Tidal pel Qobuz.

Una mica més econòmic (pel preu de 10 mesos tinc tot un any, si pago per anys), és europeu i, pel que escolto, no hi trobo res a faltar.

Compro una gravació en format flac a 24 bit per mostra i 192.000 mostres per segon i canal. I una de les pistes la compro en mp3, a 320 kbit/s (més o menys la quarta part de l’estàndard dels CD de música).

I repeteixo proves, una i una altra vegada,amb altaveus, auriculars i dos convertidors digital-analògic diferents, alternant els dos formats, i jo no hi trobo diferències.

Tal com us vaig avançar, explico un aparell fantàstic: el Bluesound Node 2.

Bluesound és un fabricant canadenc d’equips de so. El Node 2 és un “streamer”, és a dir un reproductor de música (digital) emmagatzemada a ordinadors de casa o a Internet, amb una connectivitat impressionant:

• Serveis de música per Internet, com Spotify, Tidal, Qobuz.
• Ràdio per Internet, amb TuneIn.
• Una entrada USB per connectar-hi un disc dur o un pen drive.
• Entrada òptica o coaxial digital (excloents).
• Accés a servidor xarxa (tipus Samba).
• Receptor bluetooth.
• Connexió a xarxa per fil o WiFi.
• Sortida auriculars.
• Sortida analògica (RCA) o digital (òptica)

Es controla amb una app per a Android o iOS.

Indexa tota la música de la unitat de xarxa. Triga al voltant de vint minuts a indexar unes 4.000 pistes. Un cop indexat pots fer cerques bastant decents.

El conversor digital analògic és bo, no noto diferència entre sortida RCA i sotrida òptica convertida per l’amplificador.

Millores? L’app podria millorar una mica, i no suporta DSD (fitxers DSF); desconec si és una limitació del hardware o bé que veuen insignificant aquest format.

Hi ha equips similars, com Cambridge Audio CXN i 851n (me’ls he mirat alguna vegada perquè suporten DSD), Marantz NA 8005 i l’anunciat ND8006, o ja en un altre nivell de preus els Naim.