Vinil: Hi he caigut

M’haig d’empassar les meves paraules (Discos de vinil i cassettes). M’he comprat un tocadiscos Music Hall mmf 2.3.

La impressió és que la diferència respecte al so digitalitzat és en gran part en la cerimònia o litúrgia: treure el disc de la funda, netejar-lo si cal, situar l’agulla al principi del disc o cançó i deixar-la caure et predisposa a escoltar. I això fa que sigui més plaent. I d’altra banda l’objecte (el disc, caràtula) provoca unes sensacions que també ens atrauen.

He adquirit 4 discos:

  • Bruce Springsteeen: We Shall Overcome
  • Miles Davis: Kind of Blue
  • Brubeck Quartes: Time Out
  • Wilhelm Kempff: Sonates 8, 14 i 23 de Beethoven

Aquest darrer (Deutsche Gramophom) incclou un val per descarregar-te el disc en Mp3.

Els dos primers els tinc també en CD. He fet algunes comparacions informals. Sona un pèl diferent? Em sembla que sí, però em costa molt trobar-hi les diferències i encara més explicar-les.

Quant als “clics” dels discos: en el cas de la música clàssica són molt menys pertorbadors que els estossecs incontenibles que hom sent cada 10 o 15 segons a les sales de concerts. 

2 pensaments a “Vinil: Hi he caigut”

  1. Clar que sí. Vinil sempre: mida, tacte, olor, el label, la portada, la contra portada, la litúrgia… No hi ha color. Jo tinc més de 1000 vinils, tots del mateix artista, de més de 30 païssos diferents. Petites diferències entre les diferents edicions que el col.leccionista gaudeix enormement. En fi, que els CDs, que també en tinc molts i rars del mateix artista, els trobo insignificants davant l’atractiu que ofereixen els vinils.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada