Compro una gravació en format flac a 24 bit per mostra i 192.000 mostres per segon i canal. I una de les pistes la compro en mp3, a 320 kbit/s (més o menys la quarta part de l’estàndard dels CD de música).
I repeteixo proves, una i una altra vegada,amb altaveus, auriculars i dos convertidors digital-analògic diferents, alternant els dos formats, i jo no hi trobo diferències.
Tal com us vaig avançar, explico un aparell fantàstic: el Bluesound Node 2.
Bluesound és un fabricant canadenc d’equips de so. El Node 2 és un “streamer”, és a dir un reproductor de música (digital) emmagatzemada a ordinadors de casa o a Internet, amb una connectivitat impressionant:
Es controla amb una app per a Android o iOS.
Indexa tota la música de la unitat de xarxa. Triga al voltant de vint minuts a indexar unes 4.000 pistes. Un cop indexat pots fer cerques bastant decents.
El conversor digital analògic és bo, no noto diferència entre sortida RCA i sotrida òptica convertida per l’amplificador.
Millores? L’app podria millorar una mica, i no suporta DSD (fitxers DSF); desconec si és una limitació del hardware o bé que veuen insignificant aquest format.
Hi ha equips similars, com Cambridge Audio CXN i 851n (me’ls he mirat alguna vegada perquè suporten DSD), Marantz NA 8005 i l’anunciat ND8006, o ja en un altre nivell de preus els Naim.
Fins la setmana passada feia servir iTunes per la música. Com que al llarg dels anys he comprat alguns discos a la botiga m’anava prou bé. Els discos físics els havia digitalitzat en format ALAC.
2 problemes:
Fa temps havia provat el MediaMonkey, i decideixo reinstaŀlar-lo. Després d’algunes proves hi migro tota la discoteca:
Tot això en el mini-servidor de xarxa (un Dell Zino Inspiron de 7 anys que demana ja una substitució, probablement ho faré aquest trimestre), i consultat també per un aparell exceŀlent que comentaré d’aquí a uns dies: Bluesound Node 2.
I una còpia de tot a un disc dur extern. Massa hores de feina acumulada (de molts anys) per perdre-la per un descuit o un problema al Zino.
Un parell d’altaveus de certa qualitat a l’armari. Miro de vendre-me’ls a una botiga de segona mà, me’n donen una misèria.
Fetes ja fotografies per penjar anunci a wallapop (hi he tingut bones experiències en vendre-hi productes electrònics), se m’ocorre que amb un petit amplificador podria fer-los servir per l’ordinador.
Busco una mica, i trobo el Sabaj A1. Marca xinesa, desconeguda per mi, un preu que estic disposat a arriscar i puc comprar-lo a Amazon, així que em llenço a la piscina. Després hi afegeixo dos suports pels altaveus, que, de fet, em més que l’amplificador, i puc treure els dos altaveus que tenia sobre la taula.
El Sabaj és modest (20 W per canal a 8 Ω), i a vegades em sembla que es queda una mica curt de potència, però fa el fet. Val a dir que amb l’ordinador normalment escolto música força suau i a volum baix. D’altra banda l’aparell es veu ben construït, força robust.
Per ara, satisfet. Em falta deixar bé els cables,una feina bastant antipàtica.
23/12: Cables endreçats!!
Dues peces de Miles Davis descobertes la setmana passada:
Blue in Green
So What
Són dues peces clàssiques, o sigui que molts pensareu que on he estat els darrers cinquanta anys… Doncs sí, he tingut la música molt, molt ignorada durant una llarguíssima temporada, però des de fa cosa d’un any i mig hi estic posant remei.
Fa unes setmanes s’ha conegut que el 2016 hi ha hagut un increment del 74% en la venda de cassettes gravades (és a dir, amb música d’artistes) als Estats Units de Nord-Amèrica. Desconcertant.
D’altra banda, l’increment d’interès pels discos de vinil no sé si durarà o serà una moda de pocs anys, però se’n tornen a veure a diverses botigues, se n’editen de nous, les fàbriques tenen comandes per mesos i falten màquines per gravar (en el sentit més físic) els discos mestres.
I alguns fabricants com Ballfinger anuncien magnetòfons i toca-discos “tangencials” (l’agulla avança pel solc seguint la trajectòria del radi del disc; de fet els discos es graven així). Això sí, a uns preus impressionants (parlen d’uns 27.000 € pel magnetòfon).
Personalment he decidit que l’analògic no és per mi: amb una cinquantena de CD passats a ALAC (Apple Lossless Audio Codec), una trentena d’àlbums comprats a iTunes i nativeDSD i Tidal tinc prou qualitat i flexibilitat.
Fa uns dies comentava experiència amb so d’alta resolució. Tot i dubtar de les bondats dels DSD, he comprat alguns àlbums a NativeDSD.
Una de les adquisicions és una gravació de les simfonies cinquena i setena de Beethoven. Gran decepció: a la cinquena, el tercer i quart moviments estan en fitxers separats, amb el tall mal situat (en un moment de gran terrabastall) i el meu reproductor hi insereix una pausa de mig segon que destrossa el que ara en dirien l’experiència de l’oient. Contacto amb NativeDSD, em diuen que ells no fan els talls.
Busco una mica, no trobo cap utilitat que m’ajudi amb el meu problema. Però trobo l’especificació dels fitxers DSF; sembla prou manejable, i m’hi llenço: escric un programa per enganxar els dos fitxers, i ha funcionat!! Ara, queda un fitxer gegant (és a 5,6 milions de mostres per segon, 1 bit/mostra, 2 canals, fan 1,2 GB per 15 minuts).
Quan tingui temps miraré de polir el programa i publicar-lo.
Reflexió a Storage Mojo, un blog sobre emmagatzematge informàtic, respecte a la revifada dels discos de vinil.
En destaco una frase, que em sembla que també és en algun article del Guardian que cita: There is something intrinsically satisfying about watching the tone arm’s progress down that one long groove on a slowly rotating disk, que traduït ve a ser hi ha alguna cosa intrínsecament plaent en veure el braç del tocadiscos progressar en aquest solc llarg d’un disc que gira a poc a poc.