Arxiu de la categoria: Música

Televisor i derivades

Un parell de mesos sense lectura literària.

Tot comença amb canvi de televisor: he deixat el tub de raigs catòdics per un aparell “smart TV” de 40″ i 4K. I se’n deriven dues distraccions importants:

  • Caic en el parany del Netflix gratuït durant un mes, i m’empasso unes quantes temporades de House of Cards, Homeland, Downtown Abbey i Prision Break (que abandono, està allargassada).
  • Però la tele nova té un so catastròfic (una conseqüència de cursa dels fabricants per fer-les cada cop més primes, i perquè em queda encaixonada), així que miro de connectar-la a l’equip de so. Vaja, l’aparell no té sortida analògica RCA (la qual cosa em sembla un error greu de disseny). Acabo canviant amplificador i altaveus. I em resorgeix l’emoció de la música ben reproduïda, tot i que potser sóc més just si parlo de “passió pels aparells de so”. I compro un “streamer”, passo al miniservidor de casa els CD de música (una cinquantena), que ara conviu amb la música comprada a iTunes (no gaire, tampoc).

En entrades posteriors donaré més detalls de tot això!

Magnetòfons

L’article Die Walküre: una òpera… i quants formats? m’ha fet pensar en un aparell que sempre m’ha fascinat: els magnetòfons de bobina oberta ReVox.

El moviment de les dues rodes és ben coordinat per no tensar massa la cinta (que circula a 9,5 cm/s o 19 cm/s, el doble o quàdruple que les cintes de “cassette”), un espectacle visual que, alhora, engendra una música, la que vulgueu, amb una bona qualitat de so.Eren uns aparells grossos, les cintes no eren gaire transportables (al cotxe malament, oi?) i segur que eren delicades i cares… però el trobo preciós!

Un vídeo il·lustratiu:

Fixeu-vos en el detall, a sota de la roda de la dreta: una petita eina per tallar la cinta.Noteu també els dos “VU-meters” clàssics (les agulles que indiquen la intensitat potència [acabo de veure que són dB] del so).

Quan hauria pogut comprar-ne un ja havien passat a la història!