Arxiu de la categoria: Música

So d’alta resolució

Als anys 80 del segle XX Sony i Philips van crear el format de “disc compacte” (CD) per a comercialitzar música, que va ser el primer pas de la digitalització del món de l’entreteniment. L’especificació marca una freqüència de mostratge de 44,1 kHz i una codificació de 16 bit/canal.

Amb el temps han aparegut formats amb una freqüència de mostratge més alta, o amb una codificació de més bit per mostra. He comparat els mateixos fragments de música de CD amb:

  • Fitxer DSD de 2,8 MHz
  • Fitxer DSD de 5,6 MHz
  • Fitxer PCM de 96 kHz a 24 bit
  • Fitxer PCM de 192 kHz a 24 bit

Els dos primers són el format del SACD (“super audio CD”, que fa servir freqüències de mostratge molt altes però codifica cada mostra amb 1 bit, que indica diferència respecte a mostra anteriormodulació delta-sigma, ve a ser una codificació per densitat), i els dos darrers són com els CD però amb major freqüència de mostratge i més bits per mostra.

M’he basat en fitxers de prova de 2L the Nordic sound i de Native DSD Music, descarregats a un “llapis” de memòria USB i reproduïts directament a l’amplificador. Ho he provat tant amb altaveus com amb auriculars. La metodologia de la prova ha estat:

  • Coneixent quina gravació sentia, intentar trobar-hi diferències en determinats passatges.
  • Sentir dues gravacions seguides (tipus CD o d’alta resolució) en un ordre aleatori i triar la que m’agrada més. Ho he fet 10 vegades, amb ordres diferents, i he triat 6 vegades el format CD i les altres 4 el DSD.

O calen altres aparells de reproducció o unes altres orelles. Jo no hi trobo diferència.

23/09: Rectificat l’aclariment sobre el format DSD.

Televisor i derivades

Un parell de mesos sense lectura literària.

Tot comença amb canvi de televisor: he deixat el tub de raigs catòdics per un aparell “smart TV” de 40″ i 4K. I se’n deriven dues distraccions importants:

  • Caic en el parany del Netflix gratuït durant un mes, i m’empasso unes quantes temporades de House of Cards, Homeland, Downtown Abbey i Prision Break (que abandono, està allargassada).
  • Però la tele nova té un so catastròfic (una conseqüència de cursa dels fabricants per fer-les cada cop més primes, i perquè em queda encaixonada), així que miro de connectar-la a l’equip de so. Vaja, l’aparell no té sortida analògica RCA (la qual cosa em sembla un error greu de disseny). Acabo canviant amplificador i altaveus. I em resorgeix l’emoció de la música ben reproduïda, tot i que potser sóc més just si parlo de “passió pels aparells de so”. I compro un “streamer”, passo al miniservidor de casa els CD de música (una cinquantena), que ara conviu amb la música comprada a iTunes (no gaire, tampoc).

En entrades posteriors donaré més detalls de tot això!

Magnetòfons

L’article Die Walküre: una òpera… i quants formats? m’ha fet pensar en un aparell que sempre m’ha fascinat: els magnetòfons de bobina oberta ReVox.

El moviment de les dues rodes és ben coordinat per no tensar massa la cinta (que circula a 9,5 cm/s o 19 cm/s, el doble o quàdruple que les cintes de “cassette”), un espectacle visual que, alhora, engendra una música, la que vulgueu, amb una bona qualitat de so.Eren uns aparells grossos, les cintes no eren gaire transportables (al cotxe malament, oi?) i segur que eren delicades i cares… però el trobo preciós!

Un vídeo il·lustratiu:

Fixeu-vos en el detall, a sota de la roda de la dreta: una petita eina per tallar la cinta.Noteu també els dos “VU-meters” clàssics (les agulles que indiquen la intensitat potència [acabo de veure que són dB] del so).

Quan hauria pogut comprar-ne un ja havien passat a la història!