Paul Preston: La Guerra Civil espanyola

Paul Preston: La Guerra Civil espanyola (A Concise History of the Spanish Civil War)
Traducció de Jordi Ainaud
Editorial Base
ISBN: 978-84-85031-61-0
Valoració: 3

Paul Preston és un conegut hispanista i historiador britànic, i aquesta és una versió revisada de la primera història de la Guerra Civil que va escriure fa més de vint anys.

Comença explicant els precendents (la història d’Espanya des de l’inici del segle XX fins a la instauració de la Segona República), després dedica un capítol a la República, els detalls i autors de l’alçament militar, i com va desenvolupar-se la guerra. Com diu el mateix autor no és una visió descriptiva, més aviat interpretativa, i es centra molt més en l’evolució política de cada un dels bàndols, l’ascens de Franco, els enfrontaments entre les diferents forces d’esquerra, la coŀlaboració internacional (de l’Alemanya i Itàlia feixistes i la Rússia comunista) que en una relació de fets, dates i batalles. Amb una visió potser no totalment imparcial (l’autor ja explica que és antifranquista).

Per cert, hi he trobat un parell d’errades de coherència (una confusió Madrid-Barcelona i un canvi de dates) que faré arribar a l’editorial.

Palm Pre

Palm ha presentat un nou model, el Pre, amb un sistema operatiu nou (el WebOS), i tot el que podem esperar en un “telèfon” modern: wi-fi, bluetooth, GPS, un teclat complet (de mida similar als Treos), agenda…

El dispositiu ha tingut bones ressenyes de premsa, sembla competència directa dels telèfons més complets (entengueu iPhone, etc.) i possiblement és l’última oportunitat de Palm per no quedar com un fabricant de tercera línia.

Sembla que es comercialitzarà a Europa simultàniament que a Estats Units, al llarg del primer semestre d’enguany.

Peces de lego

Sento a la ràdio que cada any es fabriquen 20.000 milions de peces de lego, i que aquestes podrien cobrir la superfície de la terra.

D’entrada em xoca, i faig 4 números: cada peça hauria de fer 2,5 hectàrees. Problema al canto, i més amb els micropisos!

Busco a internet, i a la web de lego diuen que les peces venudes en un any posades en fila encerclarien cinc vegades la terra. Això ja m’ho crec, dóna un promig d’1 cm de llargària per peça!

Trobo també una web que tradueix (al castellà) malament aquesta dada, i parla de cobrir.

Xavier Roig: La dictadura de la incompetència

Xavier Roig: La dictadura de la incompetència
La Campana
ISBN: 978-84-96735-06-4
Valoració: 3

Assaig sobre la situació econòmica, política i social de Catalunya i Espanya en aquest globalitzat segle XXI.

La tesi de l’autor és clara: els nostres polítics són bàsicament mediocres, les administracions públiques estan sobredimensionades i actuen de forma defensiva, essencialment amb l’objectiu de no perdre l’statu quo obtingut, i els ciutadans ens estem acostumant que ens resolguin tots els problemes perquè “hi tenim dret”.

En conseqüència, una societat d’individus sense iniciativa, sense capacitat d’espavilar-se. I en un entorn especialment canviant, amb la progressiva competència dels països emergents (atès que la globalització és un fenomen imparable -que l’autor defensa fermament), té un futur poc engrescador.

No tinc ni dades ni coneixements per opinar a fons sobre aquestes qüestions. Comparteixo amb l’autor la idea que  hem “dimitit” una mica de les nostres responsabilitats individuals, delegant-les en les administracions; tampoc costa coincidir amb ineficiència a l’atenció al ciutadà per part de les administracions públiques. Però en la defensa de les societats d’actitud més liberal no acaba d’explicar exactament què hem de fer per evitar que es continuïn produint escàndols i males pràctiques financeres com les que, en aquests moments, ens estan portant tants problemes: precisament s’ha demostrat que les administracions (de molts països, de tradicions molt diferents) són necessàries per regular i per fer complir les regulacions!

És un xic provocador en alguns moments, però això és bo per a rumiar una mica sobre els problemes, val la pena donar-hi un cop d’ull.

Mercè Rodoreda i Joan Sales: Cartes completes (1960-1983)

Mercè Rodoreda i Joan Sales: Cartes completes (1960-1983).
A cura de Montserrat Casals
Club Editor
ISBN: 978-84-7329-131-6
Valoració: 3

La relació entre Joan Sales i Mercè Rodoreda s’inicià precisament per carta, el desembre del 1960: Rodoreda havia presentat la noveŀla Colometa al premi Sant Jordi, i no el va guanyar. Joan Fuster, membre del jurat, va recomanar-la a Joan Sales, que la va demanar a l’escriptora per avaluar-ne la publicació a la coŀlecció del Club dels noveŀlistes.

Durant molts mesos escriptora i editor només es van conèixer per carta, atès que ella residia a cavall de París i Ginebra. És a distància que Mercè Rodoreda revisa les primeres proves d’edició de la noveŀla (ja amb el títol definitiu La plaça del Diamant). És una de les cartes més llargues de Mercè Rodoreda, gairebé enrabiada per petits canvis (sobretot de lèxic) que Joan Sales ha introduït a l’obra.

Amb el temps la correspondència pren un caràcter més personal, tot i que molt centrat en el seguiment de les edicions i traduccions de les obres de l’autora, i també menys minuciós: entre cartes hi havia telefonades o bé trobades del matrimoni Joan Sales – Núria Folch amb l’escriptora.

L’epistolari deixa veure l’evolució de la societat catalana des del 1960: al principi Sales explica que el mercat de lectors en català és de 10.000 famílies, però vint anys més tard només en 12 mesos venen gairebé 30.000 Places. Hi trobareu també tot de preses de posició respecte a altres escriptors catalans (cap dels dos no es mossega la llengua en aquest sentit), situació política, lingüística i social de Catalunya.

És un recull extens (1.000 pàgines llargues), amb més de 70 pàgines de notes finals. La lectura és amena, però en determinats moments (a partir de la meitat del llibre, per mi) perd interès, perquè els temes que tracten més extensament (edicions estrangeres, liquidació de drets d’autor) esdevenen repetitius.

Pere Calders: La ciutat cansada

Pere Calders: La ciutat cansada
Edicions 62
ISBN: 978-84-297-6145-0
Valoració:3

Aquesta obra va ser escrita per Pere Calders al seu exili de Mèxic, i no va ser mai publicada; de fet per l’autor no estava acabada.

Una ciutat (podeu extendre-ho a un país, civilització, etc.) basada en uns ferms i indiscutits pilars morals de cop rep una forta sotragada: uns ciutadans són trets de casa per ampliar una fàbrica i inicien una marxa per la ciutat (aŀlegoria de qualsevol tipus de rebeŀlió), que acaba esdevenint un veritable maldecap per les autoritats, que espantades per les proporcions que pren l’esdeveniment, no fan sinó que aquest es magnifiqui.

La noveŀla té alguns tocs d’humor i ironia, i força situacions absurdes que encaixen bé en aquest univers, aquest món paraŀlel creat per l’autor. L’estil és sobri, les descripcions breus, i en determinats moments sembla més aviat una obra de teatre. Globalment n’esperava més, però tampoc no sé precisar què m’ha decebut.

Dobles figures

Sovint en llevar-me engego la ràdio, en concret Catalunya Ràdio, per poser-me una mica al dia de com està el món.

Des de fa un temps tenen la mania d’explicar-nos els resultats dels equips de la NBA en què hi ha jugadors catalans. És una informació que no m’interessa gens ni mica, però en què cometen de forma persistent i sistemàtica el següent error: si un jugador ha agafat 12 rebots i ha fet 17 punts (per exemple) diuen que ha fet una doble figura. Vaja, tenint en compte que una figura és una xifra o dígit, això són dues dobles figures, oi?

No acabo d’entendre què hi fan, tants assessors lingüístics. O és que no són capaços de veure-hi més enllà del diccionari de l’IEC i preguntar-se una mica què volen dir els modismes importats? Tampoc no sé per què han de parlar de “figures”, que en català de cap manera vol dir xifres. No m’oposo a importar neologismes quan no en tinguem de propis prou precisos, però es pot fer l’esforç de trobar una expressió equivalent en català que tothom entengui.

blog personal de Gabriel Massip