Kent Haruf: Eventide

Kent Haruf: Eventide
Publicat per Alfret A. Knopf
ISBN 0-375-41158-5
Valoració: 4

Sequela de Plainsong, de la qual pren alguns personatges (els germans McPheron, la noia, que ara té un paper secundari) i també l’escenari (el mateix poble).

L’acció té lloc en un poble rural de l’interior dels Estats Units, on diverses famílies atípiques i socialment desestructurades (els dos germans ja grans, un matrimoni força inadaptat amb dos fills i una filla de la dona amb la qual no poden tenir contacte i que surt endavant com pot gràcies als ajuts socials, una dona amb dues nenes abandonada pel marit, un noi pre-adolescent que viu amb el seu avi, del qual té cura) interaccionen gràcies a diversos fets, alguns especialment desgraciats, altres més feliços.

Tres de les quatre famílies s’enfronten a adversitats importants; unes se’n surten, d’altres semblen marcades per un determinisme inexorable. De fet hi ha contrastos importants entre diversos personatges, que reaccionen de forma diferent en situacions anàlogues.

Novament trobem un detallisme extrem a la narració; des d’aquest punt de vista segueix l’estil de l’autor. Però té menys força narrativa que Plainsong, i és més dramatisme, deixant un regust una mica amarg. Hi ha un parell d’episodis molt durs de violència física i verbal (crec que es podia aconseguir el mateix resultat fent la narració una mica menys crua; tots sabem que la vida pot ser molt dura, però hi ha detalls que l’autor es podria haver estalviat); per tot això recomano la lectura amb prudència.

Gabriel García Márquez: Cien años de soledad

Gabriel García Márquez: Cien años de soledad
Ediciones Cátedra
ISBN 84-376-0494-X
Valoració: 5

Aquesta obra no necessita pas presentació: ha estat catalogada com la noveŀla del segle XX més important en espanyol, i l’autor és absolutament conegut arreu del món.

Vaig llegir força GGC quan li van concedir el Premi Nobel, el 1982. Recordo El coronel no tiene quien le escriba i Crónica de una muerte anunciada, i potser en vaig llegir algun altre.

L’edició que he llegit té notes literàries a peu de pàgina (a càrrec de Jacques Joset). Si bé al principi m’han molestat bastant (m’ha semblat que em distreien), més endavant m’han fet adonar més de la complexitat de l’obra, les múltiples lectures que pot tenir (des de la lectura “senzilla” corresponent a la història dels Buendía, fins al denominat “temps circular” on alfa i omega conflueixen, com s’esdevé en tantes situacions de la vida). També es pot llegir en clau de protesta pels colonialismes salvatges o les dictadures.

Havia començat aquest llibre dues o tres vegades al llarg dels darrers anys, quedant-me sempre més o menys al mateix punt. Aquesta vegada l’he acabat. És una noveŀla densa, polièdrica, complexa; per aclarir-se en els noms de la nissaga Buendía cal un arbre genealògic; el vocabulari és ple de localismes. Amb això vull dir que potser no és la lectura més planera possible.

Un company de la feina em va dir que havia llegit el llibre catorze vegades. Jo no crec pas que hi arribi, però sí tinc clar que d’aquí a uns quants anys hi tornaré. M’ha costat entrar a l’obra, però finalment n’he gaudit amb intensitat.

Paul Auster: Auggie Wren’s Christmas Story

Paul Auster: Auggie Wren’s Christmas Story
Editorial: Henry Holt and Company
ISBN 0-8050-7723-5
Valoració: 4

Conte (35 pàgines, incloses iŀlustracions) ambientat a Nadal, però diferent de la clàssica i sentimental història que sembla necessari explicar aquests dies.

Un periodista té una relació de certa amistat amb un estanquer, que li proporciona cigars. Un dia rep l’encàrrec d’escriure una història de Nadal i no vol caure en els tòpics de les festes. Capficat per trobar un argument que faci el pes, decideix explicar el seu problema a l’estanquer. Aquest, a canvi d’un sopar, li explica una història “absolutament verídica”.

Una història del més pur estil de l’autor. L’original va ser publicat a The New York Times el 25 de desembre de 1990.

Donald E. Knuth: Digital Typography

Donald E. Knuth: Digital Typography
Editorial: Center for the Study of Language and Information, Leland Stanford Junior University
ISBN 1-57586-010-4
Valoració: 3

Llibre absolutament atípic pel que acostumo a presentar en aquesta secció. Donald Ervin Knuth és un dels teòrics de la informàtica (el seu The Art of Computer Programming, TAOCP és un dens compendi d’algorismes bàsics de computació, des dels clàssics mètodes d’ordenació fins a la arxiconeguda rutina soundex(), utilitzada a diversos sistemes comercials, passant per l’anàlisi dels mètodes de generació de seqüències pseudoaleatòries).

Precisament durant les primeres proves d’impressió del segon volum de TAOCP Knuth va quedar decebut de la qualitat de l’edició, des del punt de vista tipogràfic. Això el va portar a dissenyar el sistema TeX i el METAFONT per a composició de textos científics i definició de fonts tipogràfiques, respectivament.

El llibre que acabo de llegir dóna una idea de la història d’ambdós programes, així com de les dificultats a vèncer en els mateixos (sobretot en METAFONT). Com a punt més interessant, tota l’explicació de les rutines de trencament de línia (sembla estrany que es puguin escriure 89 pàgines sobre el tema), així com les dificultats per al disseny de la lletra S. Com a més entretingut, la transcripció de les sessions de preguntes amb usuaris de TeX.

El llibre té interès només per aquells amb certa sensibilitat per la tipografia, i també inquietuds algorísmiques i matemàtiques. No cal llegir les 662 pàgines, ja que el llibre està organitzat en articles diferents, que en general poden llegir-se de forma independent.

Paul Auster: Llibre de les iŀlusions

Paul Auster: Llibre de les iŀlusions (The Book of Illusions)
Traducció al català de Marc Rubió
Edicions 62
ISBN 84-297-5273-0
Valoració: 4

Un professor de literatura viu un drama personal -la seva dona i els seus dos fills moren en un accident d’avió- i, amb una vida sense rumb decideix escriure un llibre sobre un actor de cinema mut, que hom suposa mort des de fa molts anys. Al cap d’un temps rep una intrigant carta en que el convida a conèixer-lo.

Essencialment hi ha dos fils argumentals que es desenvolupen paraŀlelament en el llibre (no pas en el temps real, és a dir, hi ha salts en el temps, sempre ben delimitats, no es perd la noció del temps): el complex procés de dol del professor per un costat, i la vida i miracles de l’actor de cinema per un altre. Mig llibre serveix perquè les vides d’aquests dos personatges conflueixin, i l’altre mig per a trobar un desenllaç final. El narrador dels fets és el mateix professor.

Paul Auster aprofita la seva faceta de director de cinema per a lliurar-nos una noveŀla intensa, dura a trossos -unes quantes vides tortuoses i complicades-, amb algunes dosis de tendresa, un gir argumental inesperat -tot i que en un moment s’intueix que hi ha algun aspecte que no lliga- i una humorística i paradoxal darrera frase, on es parla de cinema i peŀlícules, de vida, de mort, d’estimació i de fidelitat.

Traducció (o edició) una mica descurada: hi ha espais “abarrotats” (en comptes d’estar “atapeïts”), en algun moment “les llums enceses”, un “anar-ten”, i una construcció una mica complicada “De vegades m’ha passat que en moments de prosperitat he hagut de parlar de privacions”, per què no deixar simplement “M’ha passat que en alguns moments de prosperitat…”, per exemple. Aquest “de vegades m’ha passat” el trobo bastant desafortunat!

En tot cas, recomanació absoluta, un bon Auster!

Gabriel García Márquez: Vivir para contarla

Gabriel García Márquez: Vivir para contarla
Editorial Mondadori
ISBN 84-397-0949-8
Valoració: 3

Una altra autobiografia d’un escriptor. El colombià Gabriel García Márquez no necessita presentació, ja que és un dels autors en llengua castellana més importants del segle XX.

El llibre és estructurat en diversos capítols, en cadascun dels quals prima un moment de la vida de l’autor; això no obstant, temporalment el llibre no és de cap manera lineal i progressiu, sinó que fàcilment hi ha salts endavant i enrere -remuntant-se a alguns avant-passats. Aquest primer volum abarca la seva infantesa i joventut, realment dinàmica, la consolidació com a periodista i articulista, i la publicació dels primers llibres, i acaba amb la seva decisió de venir a Europa. L’autor aprofita per fer un detallat repàs als fets polítics de Colòmbia de tots aquests anys.

Els coneixedors de les noveŀles de l’autor hi trobaran tot d’indicis de fils argumentals dels seus llibres, ja que Gabo hi inclou sovint vivències personals.

Com acostuma a passar amb molts grans autors, la lectura és un autèntic plaer en ella mateixa.

John Irving: La quarta mà

John Irving: La quarta mà (The Fourth Hand)
Edicions 62
ISBN 84-297-4910-1
Valoració: 2

Un periodista esteŀlar de la televisió -bàsicament catapultat pel seu aspecte físic, no per les seves capacitats professionals- perd una mà en un desafortunat encontre amb un lleó.

A partir d’aquest moment esdevé l’home del lleó, i tant la seva carrera professional com les seves relacions personals se’n ressenten extraordinàriament. Fins que li implanten la mà d’un altre home i comença una nova vida per a ell, en tots els sentits.

Segurament el llibre conté ironies i situacions més còmiques del que jo dec estar capacitat per trobar, però se m’ha fet llarg. Així com una dona difícil, del mateix autor, considero que és un llibre extraordinari, aquest no m’ho sembla en cap sentit.

Philip Roth: La marca de l’home

Philip Roth: La marca de l’home (The Human Stain)
Traducció al català de Xavier Pàmies
Editorial La Magrana
Valoració: 2

L’home és un professor universitari de filosofia ja gran que, per un comentari malinterpretat en una de les seves classes, és acusat de racisme i progressivament apartat de la posició preeminent de què gaudeix.

A partir d’aquí un amic -més aviat conegut- ens relata tota la seva vida, des de la complicada relació amb els seus pares, germans i fills, fins a les dues dones de la seva vida, una que ha enterrat poc després dels esdeveniments a la universitat i l’altra una noia jove i gairebé analfabeta amb qui conviu fins a la mort.

L’argument té algun punt d’interès i misteri, tot i que poc explotat, i està ben escrit. Però es fa un pèl llarg i, sobretot, a partir d’un determinat punt l’interès decau progressivament. Hi podeu trobar, també, alguna conclusió moral sobre la necessitat de viure en coherència amb la pròpia essència i creences.

blog personal de Gabriel Massip