Em reconec essencialment ignorant en política internacional. Desconec quins principis i circumstàncies porta la guerrilla de les FARC a actuar. No simpatitzo amb les forces armades en general, però m’acabo d’alegrar que l’exèrcit colombià hagi alliberat Ingrid Betancourt i altres persones segrestades per les FARC.

Poques vegades he llegit paraules tan colpidores com la carta d’Ingrid que va fer-se pública el desembre del 2007. La podeu trobar fàcilment a internet, però en copio alguns fragments:

Aquí vivimos muertos.

No tengo ganas de nada. Creo que eso es lo único que está bien, no tengo ganas de nada porque aquí en esta selva la única respuesta a todo es ‘no’. Es mejor, entonces, no querer nada para quedar libre al menos de deseos.

Aquí todo tienen dos caras, la alegría viene y luego el dolor. La felicidad es triste. El amor alivia y abre heridas nuevas… es vivir y morir de nuevo.

Me’n vaig a dormir una mica més content que quan m’he llevat.

Ha sortit OpenSUSE 11. Actualització problemàtica: se m’ha fet un embolic amb els discos, i he hagut d’instaŀlar des zero. O sigui que em donarà uns dies de feina per deixar-ho bé del tot. Ja posats a fer he triat KDE4 com a escriptori.

Corria una llista de coses que, suposadament, fetes a casa eren símptoma d’excessiva absorció per la feina: com marcar un 0 com a prefix al telèfon de casa, etc.

Ahir i avui me n’han passat dos: el primer és fer servir el password de la feina per a l’ordinador particular. I un altre més divertit, treure la targeta magnètica de la cartera per intentar obrir la porta de casa. No sé si són símptomes de necessitat de vacances o de senilitat prematura…

Veig una conseqüència positiva en l’augurada “certa falta d’abastament” de béns: potser prendrem consciència del privilegiat món i època en què vivim des del punt de vista de satisfacció de les necessitats més elementals: al supermercat hi ha iogurts sempre, a la gasolinera tenen combustible, i surt aigua per l’aixeta, i els talls d’electricitat són excepcionals. Però seixanta anys enrera ningú menjava kiwis, salmó ni endívies; les neveres funcionaven amb barres de gel, rentaven la roba als safareigs, i determinats medicaments havien de ser portats de l’estranger, a vegades de contraban.

D’una altra manera, no deixo de sorprendre’m cada vegada que vaig a una gran sufície comercial amb piles i piles de menjar que, suposo, algun dia es vendrà.