Si us atanseu a Córdoba abans del final d’agost us recomano que aneu a veure l’exposició del fotògraf Bruno Barbey, centrada essencialment en els fets del maig del 1968 a París.
També s’hi recullen fotografies de protestes contra la guerra del Vietnam, a França, Estats Units i Tokyo, i algun altre fet de l’època.
Entrada gratuïta.
Ho anunciava ahir Vilaweb, es publiquen en format de blog els diaris de George Orwell (pseudònim d’Eric Blair) 70 anys després de ser escrits. Me’ls acabo d’afegir al lector de RSS.
Els diaris comencen l’agost del 1938, quan Blair havia deixat ja Espanya després de ser ferit greument al coll per una bala, al front d’Aragó (això ho explica prou ell mateix a Homage to Catalonia).
Sembla que s’està posant de moda reescriure en format blog els diaris d’escriptors. També podeu trobar a la xarxa les anotacions de El Quadern Gris, de Josep Pla, per exemple.
Aquesta font és a l’extrem oest del parc Saint James, a Londres.
![](https://unxicdellum.cat/wp-content/uploads/00004746-01.jpg "Font \\"els pixats de la reina\\"")
A sobre la font hi ha la plaça del davant del Buckingham Palace, la residència de la reina d’Anglaterra; tal com està ubicada, la font sembla literalment que reculli les aigües residuals de la residència règia. D’aquí el nom que li vaig posar.
Confio que la sensibilitat dels britànics o de la seva sobirana no es sentin especialment ferits per aquest petit atreviment escatològic!
Enlairament d’uns quants avions a l’aeroport BCN – El Prat. Aquest matí els avions s’enlairaven per la pista 25L cap al sud (la “tercera pista”), i aterraven per la 25R des del nord.
Les fotografies estan fetes des de la torre de la platja del Parc Natural. Al googlemaps estan identificats els diferents punts d’observació d’avions per l’aeroport de El Prat.
Nicolás Valle: Ubuntu, estimada terra africana
Edicions Proa
ISBN: 978-84-8437-093-2
Valoració:4
Destaco: L’organització Save the Children ha arribat a dir, sense compassió, que aquells que prenem xocolata o cafè estem bevent sang, la sang de nens obligats a carregar sacs de cacau tan pesants que laceren els músculs.
Nicolás Valle és un periodista d’informació internacional, seduït i captivat pel continent africà. En aquest llibre explica diversos viatges que ha fet per aquesta terra, que combina molt hàbilment amb grans pinzellades de la història: des de la descoberta per part dels europeus, l’esclavatge i els processos de descolonització, fins a les guerres civils del darrer quart del segle XX, i algunes vivències personals.
L’autor explica amb detall les matances entre hutus i tutsis a Rwanda, que segons conta va ser miŀlimètricament calculada pels hutus radicals. També coneixerem la història recent d’Angola -un país de grans riqueses naturals-, l’origen dels boers, els processos de descolonització de diversos països, i petites pinzellades de Moçambic, Namíbia, per citar només alguns dels països que ha visitat. I no s’oblida, és clar, dels drames de la SIDA o la malària.
El llibre és dur, amb explicacions de patiments importants a causa de les guerres, però també conté esperança, dipositada sobretot en un jovent que miri endavant i no es planyi de l’injust passat amb què han carregat les generacions anteriors.
E. L. Doctorow: La gran marxa (Traducció de Julià de Jòdar)
Edicions de 1984
ISBN: 978-84-96061-93-4
Valoració:4
A l’etapa final de la guerra de secessió nord-americana, el general de la Unió William Sherman (“gairebé massa llest per a ser general”, en la boca d’un dels protagonistes del llibre) va anar d’Atlanta (recordeu l’incendi de la ciutat a Allò que el vent s’endugué? va passar mentre hi havia Sherman) fins a Goldsboro passant per Savannah i Columbia ). Al camí que obria l’exèrcit s’hi van afegir uns quants milers d’esclaus alliberats, que possiblement només fugien amb ganes de trobar un lloc on començar la vida en llibertat.
Aquesta travessa és retratada amb un conjunt molt heterogeni de personatges: ex-escalus, ximples desertors, metges de campanya, un periodista, el mateix general i els seus ajudants, terratinents… les històries dels quals s’entrellacen i encavalquen amb els propis actes de guerra.
Uns personatges senzills i globalment tendres, i un ritme narratiu fluïd, i el rerefons històric, fan del llibre una lectura plaent. Destaco també la bona traducció de Julià de Jódar.
Petit problema en actualitzar a WordPress 2.6: un cop incorporats els fitxers al servidor, i acceptats els canvis a la base de dades m’ha fet identificar-me de nou. No hi ha hagut manera d’entrar amb el navegador habitual (Firefox 3.0-1.3), com si teclegés un password equivocat).
Ho he comprovat amb un altre navegador (Opera 9.5.1, que no faig servir mai per editar el bloc), i he pogut entrar.
He acabat esborrant totes les cookies del meu mateix domini i s’ha solucionat el problema. Sembla que no sóc l’únic a qui ha passat.
Direcció: Esteve Riembau
Actors: Josep Maria Pou, Jaume Ulled
Autor: Richard France
Teatre Romea, fins el 27 de juliol
Un Orson Welles gran (70 anys), físicament decrèpit, grava anuncis per a la ràdio mentre neguitosament intenta aconseguir que Steven Spilberg li doni finançament per a acabar la peŀlícula del seu somni, El Quijote. Entre anunci i anunci recorda fets importants de la seva vida: les seves coŀlaboracions a la ràdio (que signava amb el títol de l’espectacle), el gran èxit cinematogràfic Citizen Kane, el teatre…
L’espectacle és pràcticament un monòleg de Josep Maria Pou, acompanyat per Jaume Ulled, que és el realitzador radiofònic de la sèrie d’anuncis. Pou broda el guió, un text molt radifònic, sobretot pel que fa a la veu del personatge, amb un to de veu cansada que manté durant tota l’actuació.