George Orwell: Homage to Catalonia

George Orwell: Homage to Catalonia
Penguin Books
ISBN 978-0-141-18305-3
Valoració: 4

Eric Blair -que escrivia amb el pseudònim de George Orwell- va venir a Barcelona a la tardor del 1936, per lluitar al bàndol republicà, durant la Guerra Civil. Arriba a una ciutat que transpira igualitarisme, on (per exemple) hom no diu “bon dia” sinó “salut!”, on s’han abolit les propines, i tothom es tracta de tu.

S’apunta a les milícies del POUM, i és destinat al front d’Aragó. Després d’un dur (pel fred i l’escassedat de provisions) i monòton hivern torna a Barcelona, on troba un ambient molt més classista i tradicional que uns mesos abans. Hi viu els disturbis entre la policia i els anarquistes de principis de maig del 1937, que va començar amb l’ocupació de l’edifici de la Telefónica per part de la policia i que va portar a la dissolució i criminalització del POUM per part de les autoritats del moment.

Més tard torna al front, on és ferit de bala al coll, i salva miraculosament la vida. Un cop recuperat de la ferida i declarat invàlid per a lluitar, amb la seva dona se’n torna a Anglaterra, espantat pel fet que si es queda a Barcelona puguin detenir-lo per haver lluitat a les milícies del POUM.

El llibre fa un èmfasi important en tots els fets del maig del 1937, i acusa amb contundència les autoritats del moment -PSUC principalment- d’haver practicat una política de repressió després dels fets.

El llibre m’ha fet veure la gran ignorància que tinc sobre tota la Guerra Civil espanyola. M’he proposat llegir-ne altres llibres.

Sobreprotecció inútil?

La Generalitat ha publicat un seguit de recomanacions de consum a tenir en compte durant el proper mes, que com tots sabem és de “consum desbocat”.

I algunes de les coses que hi expliquen em fan pensar si no hem dimitit tots plegats de les pròpies responsabilitats i les hem delegades en les administracions; o, si més no, aquestes s’ho pensen. Per exemple, eviteu sobreendeutar-vos, sigueu prudents amb l’ús de les targetes de crèdit o bé compreu amb temps els aliments que es poden congelar no són més aviat actituds de sentit comú? Realment hi ha gent que fa cas d’aquests consells perquè ho diu l’administració? Em sembla que, si en fan cas, és perquè ells solets ja han arribat a la conclusió que cal actuar d’aquesta manera.

Entenc la intenció de la Generalitat, però dubto totalment de l’efectivitat de la mesura. Intenta “difondre seny” en un sistema -el consumisme- que no en té ni poc ni gens! Sembla que és matar mosques a canonades.

Teatre Romea: El senyor Perramon

Actors: Boris Ruiz, Òscar Rabadan, Carme Poll, Ivan Benet, Mónica Marcos, Susanna Garachana, Xavier Capdet, Miquel Gelabert, Ramon Enrich, Enric Llort
Direcció: Joan Anton Rechi

El senyor Perramon és una adaptació de Josep Maria de Segarra de L’Avar de Molière. L’obra és en un únic acte, i transcorre íntegrament en un cafè, tot i que la mateixa sala hi té un cert paper escenogràfic.

Haig de reconèixer el meu desconeixement previ del text -tant del de Segarra com del de Molière, i globalment em va decebre una mica. Es podria treure una mica més de suc còmic de la gasiveria del senyor Perramon.

Dels actors destaca especialment Boris Ruiz (protagonista), que per mi broda el personatge. Poc convincent (sobretot a les primeres escenes) Òscar Rabadan (Valeri), i tampoc em va agradar Ramon Enrich (senyor Ranalies). Mereix una menció especial Enric Llort (nen), amb un paper secundari però molt ben portat.

Globalment un aprovat alt, però no passa d’aquí. Per mi és una obra “estalviable” (ui, el gasiu semblo jo, ara!).

Defecte presentació firefox

El firefox sota linux (si més no la meva instaŀlació) no tracta bé l’atribut letter-spacing dels fulls d’estils (css). Per exemple, en comptes de:

es veu:

És a dir, només representa la primera paraula del text. Opera i konqueror ho representen bé, i el firefox per a windows també.

Jo eliminaria aquest atribut de l’especificació CSS, directament! Considero nefast modificar l’espaiat entre les lletres, és un desastre per la legibilitat.

Sant Miquel de Cuixà

Unes quantes fotografies de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, al Codalet (al costat de Prada), al Conflent, als peus del Canigó.

Arran de la nacionalització dels béns eclesiàstics durant la Revolució Francesa, moltes parts de l’abadia es deterioraren o foren reaprofitades per altres usos: la llosa de l’altar va ser en un balcó, la part més sencera del claustre és al museu The Cloisters de Manhattan, i un dels dos campanars va enfonsar-se.

La darrera estrofa del poema Los dos campanars de Jacint Verdaguer diu:

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

blog personal de Gabriel Massip