Vist a EcoDiario.es:
Sembla que algú ha traduït a la brava del català.
Diria que era el Ramon Barnils, que va inventar-se “pensalla” (software o programari), en contraposició a “ferralla” (hardware o maquinari). Que n’era, de bo, el Barnils!
La fageda més famosa de Catalunya deu ser la d’en Jordà, a la Garrotxa, però n’hi ha moltes més: al Montseny, fins i tot als Ports (aquesta la tinc pendent, és la més septentrional d’Europa, em sembla) i, és clar, al Pirineu.
A la Val d’Aran n’he vist dues la setmana passada, una a cada punta: la que hi ha a l’àrea de lleure del refugi de Conangles (a la boca sud del túnel de Vielha) i la de Carlac, ben feréstega, a tocar de França, al poble de Bausen.
Pierre Lemaitre: Recursos inhumans (Cadres noirs)
Traducció d’Albert Pejó
Edicions Bromera, març 2017 (segona edició)
ISBN 978-84-9026-733-2
Valoració:4
Alain Délambre és un director de recursos humans a l’atur des de fa quatre anys. Amb més de cinquanta anys sobreviu com pot amb una feina a temps parcial en un magatzem. La situació afecta la seva autoestima i, per descomptat, la relació amb la Nicole, la seva dona, i les dues filles, ja grans.
Un dia és convocat a una entrevista per una feina que s’ajusta a la seva experiència, un director de recursos humans. Una gran empresa petroliera ha de triar el directiu que s’ha d’encarregar del tancament d’una planta i, alhora, cerca un nou responsable de recursos humans; muntaran un joc de rol per fer la selecció en un sol procés: uns actors segrestaran els actuals directius i els candidats a director de recursos humans dirigiran una investigació per esbrinar com reaccionen sota pressió. El director general i el de l’empresa de selecció supervisaran les reaccions d’uns i altres per decidir. Vaja, com a “El mètode Grönholm”, però en bèstia.
Alain va a totes: es prepara a fons per la situació, cerca informació per tots els mitjans possibles, tot i tenir en contra la Nicole, fins i tot amb mètodes poc legals.
El llibre fa un tomb espectacular cap a la meitat (quan dius “uf, ara ha passat això i encara queda mig llibre?”), cosa que Lemaitre ja ha fet servir altres vegades (per exemple, i sobretot, Alex), que fa canviar la percepció que hom té del protagonista.
PS: No m’acostumo als “soc” en comptes dels “sóc”, cada vegada que ho veig em fa mal als ulls. No m’he après els 14 diacrítics indultats, encara!
Vist a l’estació de tren de Girona:
Exactament, què ens volen explicar?
Fa quinze dies vaig participar al taller de fotografia “Senders d’aigua a les serres del Cadí-Moixeró”, organitzat i impartit pel fotògraf Oriol Alamany.
Vam ser un grup reduït, 5 persones, amb diferents nivells fotogràfics; dos dies de convivència molt cordial, amb la fotografia com a motiu principal de converses i activitat.
Deixo una selecció de les imatges preses.
N’haig d’aprendre molt, encara.
A Vilaweb avui:
La Unió de Llauradors ha denunciat este dijous “l’afonament espectacular” dels preus de la fruita d’estiu que ha estimat en més d’un 300%. Concretament, ha indicat que el valor de la nectarina ha caigut un 444%, el de de la bresquilla més d’un 300% i el de l’albercoc un 264% des del principi de la campanya.
Si els preus baixen més del 100% és que el pagès ha de pagar perquè se li emportin la fruita. No és el cas. Anem molt malament de matemàtiques elementals.
El pont de Besalú, aquest migdia:
L’he fet amb 450 fotografies preses a intèrvals d’1 segon, potser massa poc; em sembla que si les hagués espaiat 2 segons el vídeo hauria quedat millor.
