Calle de arriba

Una prova més de noms castellanitzats als mapes de Google: el nostrat carrer de dalt ha esdevingut la calle de arriba.

Calle de arriba
Tros del Google Maps amb la "calle de arriba"

Confiem que rectifiquin aviat: ningú a Badalona sabria dir on és aquest carrer, i això dels noms castellanitzats ens transporta a 40 anys enrere.

Amb els cognoms no s’hi han atrevit (el Marquès de Mont-Roig i Roger de Flor els veig correctes), però sí amb els noms: hi Pau Claris i també Pablo Claris, José Vicente Foix, Joaquín Ruyra. Una exòtica calle del sirocco (sic)… i m’aturo!

Algú coneix l’adreça del Rodríguez Zapatero (no vull dir pas el que es jubila la setmana entrant, sinó el Javier)?

19:10: Notícia de Vilaweb: Google reconeix l’error del català i es compromet a arreglar-ho.

Haruki Murakami: 1Q84 (tercer llibre)

Haruki Murakami: 1Q84 (tercer llibre) (1Q84 ichi-kyû-hachi-yon)
Traducció de Jordi Mas López
Editorial Empúries, 2011
ISBN 978-84-9787-739-8
Valoració: 2

Aomame i Tengo continuen immersos en el món 1Q84, amb la idea de buscar-se (impulsada sobretot per ella), però sense acabar d’entendre les regles que el regeixen. Un tercer personatge, el sinistre Ushikawa, pren més protagonisme, i s’alternen els capítols de tots tres. Altres personatges que apareixien als primers volums (la gent petita, la mateixa Fukaeri) queden molt al marge de la història principal.

Si heu llegit els dos primers llibres però encara no el tercer, alguna cosa no us quadra, però no us hi amoïneu, es desvetlla als primers capítols.

Em decep el final; em sembla que Murakami fa trampa, acabant la història per l’article 29, i no vull ser més explícit per no aixafar la guitarra a qui vulgui llegir el llibre. És per això que li deixo una nota una mica baixa.

Montserrat Roig

M’afegeixo, tard, a l’homenatge que des de la xarxa s’ha fet a Montserrat Roig, en el vintè aniversari de la seva mort. Copio un fragment de Digues que m’estimes, encara que sigui mentida.

Qui primer em va parlar de les regles va ser Salvador Espriu. Jo tenia quinze anys, era ignorant i una mica pedant. Estudiava art dramàtic a l’Escola Adrià Gual. En Ricard Salvat dirigia La primera història d’Esther i els savis em deien que, l’obra, era un gran monument a la llengua literària, però jo no n’entenia ni un borrall. Hi feia el paper d’«una altra dona» de Sinera. La meva actuació durava un minut. Havia de sortir a l’escenari tot cridant:

«- Glorificat toqueu maitines, si som a Corpus! Aparella el confetti, les auques, serpentines i ginesta.»

I prou. Aleshores seia en una butaca i esperava que l’assaig tornés a començar. Crec que el poeta estava iŀlusionat en veure que li representaven una obra. Venia moltes nits, a l’hora de l’assaig, i també seia en una butaca. Ens avorríem junts. Una nit, s’adonà que jo existia, i em va preguntar:

– I vostè, senyoreta, també vol fer teatre?

– No ho sé… M’agradaria escriure… potser.

Em va mirar amb gravetat d’hipocondríac i, després d’un silenci, fa ver:

– Doncs miri, senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses. La primera, procuri sempre ser sincera davant el full en blanc. La segona, no m’usi, si us plau, els «llur», «àdhuc», «d’antuvi», «quelcom» i procuri estalviar-me els adverbis acabats en «ment»!

Joan Sales: Cartes a Màrius Torres

Joan Sales: Cartes a Màrius Torres
Club Editor, segona edició, febrer del 1997
ISBN 978-84-7329-118-7
Valoració: 4

A principis del 1936 Joan Sales està acabant els estudis de Dret i treballa com a professor de català per correspondència a la Generalitat. Una companya de feina, l’Esperança, li demana que s’escrigui amb la seva germana, la Mercè, que és al sanatori de Puig d’Olena, afectada de tuberculosi.

En una visita al sanatori, Joan Sales i la seva dona, Núria Folch, coneixen el poeta Màrius Torres, que també hi fa estada. Les cartes a la Mercè esdevenen cartes a la Mercè i al Màrius.

L’interès de les cartes és doble: d’una banda, la crítica que Joan fa dels poemes de Màrius, i de l’altra tota la descripció dels fets històrics: el cop d’estat del juliol del 1936, l’armament de la FAI i la desaparició de l’exèrcit català, la posterior re-creació de l’Exèrcit de Catalunya en què Joan es presenta voluntari, els fets del maig del 1937, l’anada al front d’Aragó, la desfeta final, l’exili a França i, en començar la segona guerra mundial, a la República Dominicana. Les cartes s’acaben el novembre del 1941, en el moment en què la família Sales va cap a Mèxic. Màrius Torres va morir el desembre del 1942.

Joan Sales era extremament crític amb Companys, tant per la proclamació de l’Estat Català l’octubre del 1934 (que considerava un error imperdonable) com per l’actuació durant el juliol del 1936, per permetre que els anarquistes prenguessin el control de Barcelona. Me n’han sorprès alguns posicionaments contra la immigració (diu que la FAI era composta només per murcians) i un progressiu retorn cap al cristianisme en el moment d’esclatar la guerra. (Joan Sales i Núria Folch s’havien conegut militant tots dos al partit comunista).

En la correspondència amb Mercè Rodoreda en algun moment Joan Sales li comenta que publicarà les cartes, i la Rodoreda li diu si les està editant/retocant gaire, donant a entendre que no li extranyaria gens que ho fes!

Aquest llibre és de lectura obligada per conèixer una mica més la guerra civil, sobretot com a complement al Homenatge a Catalunya de George Orwell (un anarquista convençut) i per entendre la gran obra de Joan Sales, Incerta glòria.

Fer catúfols

Arran de les sínies, un terrissaire em va explicar fa uns anys d’on ve l’expressió fer catúfols.

Fer catúfols s’aplica a les persones grans quan els comencen a minvar les facultats mentals. Els catúfols de les sínies són tradicionalment cilíndrics, fets per tant amb torn, i no cal pas que siguin perfectament simètrics ni ben fets. Per això els donaven a fer als terrissaires grans, que havien perdut l’agilitat a les mans.

Canvi google reader

Aquesta setmana Google ha canviat l’aspecte del reader i gmail: tot una mica més espaiat i més blanc.

Tal com l’havien deixat, el reader no m’agradava gens: els títols de les entrades eren en negreta i de color negre, era com agressiu, incòmode, una sensació difícil de descriure. Però aquest matí mateix els títols són blaus. Diria que només han fet aquest petit canvi, però l’aspecte del lector ha millorat molt.

Tampoc no m’acaba d’entusiasmar com ha quedat el gmail, però potser és només qüestió de temps.

blog personal de Gabriel Massip