Tom Sharpe: L’herència de Wilt (The Wilth Inheritance)
Traducció de Josefina Caball
El. Columna, gener de 2011
ISBN 978-84-664-1298-8
Valoració: 2

L’Institut Politècnic ha esdevingut Universitat, i Wilt hi fa classes d’informàtica, en un ambient laboral no gaire motivador. Els grans maldecaps, però, els té a casa: l’Eva segueix dominant i esnob, i les quadrigèmines, ja adolescents, i tan entremaliades com sempre, són internades a una escola lluny de casa. Això té un avantatge, la relativa tranquiŀlitat, i un gran inconvenient: una factura mensual que amb prou feines els Wilt poden pagar.

L’Eva es veu sovint amb lady Gadsley, que té un fill molt poc interessat a estudiar, però la mare s’entossudeix que entri a Cambridge, i pacta amb l’Eva que Henry Wilt faci classes al nano, a canvi d’una respectable suma de diners i una caseta dins de la finca dels Gadsley en què tota la família podrà passar l’estiu. Tot encaixa: vacances barates i ingressos extra, en Henry no pot negar-s’hi!

Però can Gadsley és una casa de bojos: sir George, l’amo, persegueix dones grasses; la lady Gadsley s’entrompa cada dia; i el fill només està interessat a disparar a tot allò que es belluga. Amb en Wilt i les qudrigèmines a prop, pot passar de tot… i acaba apareixent l’inspector Flint, és clar!

Tota obra d’humor depèn molt del moment en què t’agafa, i aquesta vegada el Wilt no m’ha fet plorar de riure. Té episodis graciosos, però alguns punts són massa exagerats, amb un excés d’humor negre. En definitiva, canviaria el títol per Wilt està cansat.

Martí Gironell: L’arqueòleg
Editorial Columna, 2010
ISBN: 978-84-664-1311-4
Valoració: 2

Noveŀla inspirada en els viatges que el monjo de Montserrat Bonaventura Ubach va fer a Terra Santa a principis del segle XX per aprofundir en el coneixement dels llocs bíblics i, alhora, adquirir i portar a Montserrat peces per a exposar al Museu Bíbilic.

Com a obra literària crec que queda curta, poc ambiciosa, amb un estil reiteratiu que, fins i tot, cansa. No veig cap sentit a dir havia acceptat a contracor i si us plau per força. Hi ha moltes construccions similars a aquesta, redundants. O parlar de generacions i generacions i unes línies més avall explicar que són quatre generacions. O bé crear certes expectatives en alguns punts sobre fets que després esdevenen senzilles anècdotes, sense cap transcendència en el transcurs de la noveŀla. D’altra banda, la història és una mica fluixa, tot i l’esforç de l’autor per introduir-hi un element d’intriga.

Fa uns anys vaig sentir un escriptor de renom català que deia que tota obra literària no estava acabada fins que s’havia escrit tres o quatre vegades. Tinc la sensació que a aquesta li falten un parell de reescriptures.