A Gencat han publicat un simulador de pressupostos, que permet emular la feina d’Antoni Castells en fer quadrar els números.

És massa simple, ho sento. Veus l’efecte dels canvis de dotació en els diferents departaments (si redueixes el pressupost de salut t’avisa que augmentaran les llistes d’espera, i si el disminueixes més t’avisa que has de tancar un hospital), però els efectes de reduir el pressupost en els departaments estan massa poc quantificats, són molt qualitatius.

D’altra banda, no explica quin marge de maniobra real tenen els governs, un aspecte que sempre m’ha interessat: quants diners del pressupost estan compromesos pels serveis que ja rebem? Dit d’una altra manera, quina és la part del pressupost que permet realment decidir quines de les necessitats no cobertes cal prioritzar? De fet a la pràctica em sembla que el problema es “redueix” a això; canviar despeses més o menys fixes és molt difícil.

La meva fira d’aquest Sant Jordi. Bé, he fet una mica de trampa, els vaig comprar dilluns per evitar cues i empentes, i perquè avui tinc un dia una mica més complicat:

Són:

• El amor en los tiempos de cólera, de Gabriel García Márquez
• Ubuntu. Visió de l’Àfrica per part de Nicolás Valle, periodista especialitzat en temes internacionals
• La profecia 2013, de Francesc Miralles, noveŀla d’intriga

O sigui: un clàssic, una obra periodística i una noveŀla d’acció. Variat.

M’hauria d’acostumar a portar una càmera fotogràfica (de butxaca, és clar) a sobre; vull dir mínimament decent, perquè la càmera del telèfon no ho és pas.

La posta de sol avui a la costa central ha estat molt espectacular: clarianes a ponent, de manera que la llum càlida d’última hora de la tarda contrastava molt amb els núvols foscos i espessos; a la plaça d’Espanya, amb el sol petant a les torres venecianes i a Montjuïc, l’efecte era força impressionant.

A Badalona hi havia un cel rogenc, també amb núvols espessos.

Fins el 17 d’agost al Museu de Montserrat es pot visitar l’exposició Recordar per no tornar-hi, que mostra els cartells republicans de la Guerra Civil.

Es compon d’un centenar llarg de cartells publicitaris d’autoria diversa (partits polítics, forces sindicals, organitzacions anarquistes, la mateixa Generalitat). Pemeten copsar, d’alguna manera, els grans ideals de mobilització dels 2 anys i mig de guerra a Catalunya: crides a allistar-se,  petició d’ajuts per a la defensa de Madrid, crides als camperols perquè produeixin aliments, etc.

L’exposició es complementa amb una mostra d’iconografia franquista.

Canvis:

• D’aspecte: fons fosc i lletra clara. Sempre he pensat que és més fàcil de llegir.
• Pas a WordPress.

Encara em queda força feina per fer-hi, però em sembla que no s’ha perdut res. Mentre escric això estic incorporant al servidor totes les fotografies, perquè he aprofitat per reduir la mida dels fitxers més grans.

El 14 d’abril de 1931 Francesc Macià va proclamar la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica.

Aquesta gravació em porta un altre record: entre el 1972 i el 1977 (no puc precisar més la data) amb el pare vam visitar una espècie d’autobús ambulant que venia articles culturals en català: llibres i discos, essencialment. Sé que vam comprar força coses, i al final li van oferir un disc on hi havia aquesta gravació, totalment clandestina, és clar! A la segona cara hi havia el discurs de l’aprovació de l’Estatut de Núria després de la retallada de les Cortes Generales (… aquest estatut, tot i no ser el que volíem…), i la interpretació de Els Segadors per part d’una cobla.

Feia temps que pensava a comprovar si la mare conservava aquest disc, i digitalitzar-ne el contingut. Veig que, gràcies al youtube, no cal!

Un dels grans canvis que ha provocat el mòbil és que determinades converses que normalment quedaven restringides a l’àmbit particular es mantenen de forma pública, en espais tancats, on és impossible evitar ser sentit. I no sempre tenim el pudor d’ajornar-la.

Avui mateix, al tren, una noia ha tingut una discussió seriosa amb el seu ex-xicot. I quan ha acabat la conversa ha trucat a una amiga i li ho ha explicat tot. O sigui que si ens quedava algun dubte de què li havia dit el noi, al final ho hem sabut!

En baixar he evitat de mirar-la. No sé fins a quin punt és conscient que tot el vagó s’ha assabentat dels seus problemes.

Jaume Fuster: Les cartes d’Hèrcules Poirot
Edicions 62 – Coŀlecció “Educació 62”, volum 13
ISBN 84-297-5839-9
Valoració: 3

Originalment un guió de televisió per a RTVE, Jaume Fuster va adaptar aquesta obra en forma d’obra de teatre i la va publicar.

Imagineu-vos Hèrcules Poirot a un balneari de la Cerdanya, a la meitat del segle XX. S’hi produeix un assassinat, i la Guàrdia Civil no pot arribar-hi a causa d’una forta tempesta. És una temptació perquè el detectiu exerciti les “cèŀlules grises”, i escrigui unes cartes a la mateixa Agatha Christie explicant-li el cas.

Escrita en un llenguatge molt fresc, amb alguns tocs d’ironia, es llegeix en una hora més o menys; i de fet sembla un particular homenatge de l’autor a la prolífica escriptora anglesa de noveŀla negra.