Quina calamitat! Acabo de perdre un paraigua que no havia ni estrenat. Me’l van dur els reis, i avui l’he tret a passejar (aquest matí queien gotes), però a la tarda me l’he deixat al tren. Ho he comentat a l’estació, però tota l’amabilitat de la noia que m’ha atès (totalment cert) no ha servit per evitar certa emprenyada per haver-me’l deixat al tren de Mataró.

I això m’ha fet venir una idea: anem carregats d’electrònica… qui és el primer que complementa els dispositius electrònics (tipus telèfon) amb un avisador quan algun dels nostres objectes personals s’allunyi d’on som? Permetria adonar-nos de furts (a vegades), i també d’oblits com aquest. No sé si ha de ser bluetooth, un derivat de RFID, o una idea nova… Imagineu-vos, pugeu al tren. Quan esteu asseguts agafeu el telèfon i diueu “registra la posició/distància dels meus objectes”. I quan aquests paràmetres canviïn que piti, vibri, avisi per veu… “ep, i el paraigua?”.

Apa, idea llançada!

Arran de l’incendi a la central tèrmica del Besòs, hi ha generadors elèctrics a diversos punts de Badalona.

Aquests són els dos que hi ha davant del cèntric Hospital Municipal:

No puc assegurar si l’apagada em va afectar, però per endarreriment d’un rellotge (que no perd l’hora sense subministrament elèctric però deixa d’avançar) com a molt em va afectar una mitja hora. Tampoc puc assegurar que aquest rellotge anés a l’hora abans d’ahir!

Vaig comprar un paquet de 6 (o 8?) “tetra bricks” de llet Pascual (no és la que compro normalment), i en acabar el primer pot m’han sortit tot de pòsits sòlids, gairebé com de mató. N’he oberts 2 o 3 més, i he vist el mateix.

Els he enviat una reclamació per la web. Ja explicaré quin cas en fan.

Aquesta setmana s’ha conegut un estudi que explicava quants nens no mengen mai taronges o tomàquets… D’això tampoc en deuen menjar massa criatures:

Sí, un plat de cigrons fregits amb cansalada. Eren boníssims, tot i que la cansalada m’ha quedat poc torradeta!

He decidit que aquest cap d’any passo d’enviar SMS per felicitar el bon any! Només contestaré els que rebi d’algú ben inesperat!

Així que aprofito aquest racó per desitjar que entre tots fem del 2008 un any amb més espai per a la convivència, les emocions intenses, la cultura, en definitiva tot allò que ens humanitza, i menys per a la violència.

La Generalitat ha publicat un seguit de recomanacions de consum a tenir en compte durant el proper mes, que com tots sabem és de “consum desbocat”.

I algunes de les coses que hi expliquen em fan pensar si no hem dimitit tots plegats de les pròpies responsabilitats i les hem delegades en les administracions; o, si més no, aquestes s’ho pensen. Per exemple, eviteu sobreendeutar-vos, sigueu prudents amb l’ús de les targetes de crèdit o bé compreu amb temps els aliments que es poden congelar no són més aviat actituds de sentit comú? Realment hi ha gent que fa cas d’aquests consells perquè ho diu l’administració? Em sembla que, si en fan cas, és perquè ells solets ja han arribat a la conclusió que cal actuar d’aquesta manera.

Entenc la intenció de la Generalitat, però dubto totalment de l’efectivitat de la mesura. Intenta “difondre seny” en un sistema -el consumisme- que no en té ni poc ni gens! Sembla que és matar mosques a canonades.

Actors: Boris Ruiz, Òscar Rabadan, Carme Poll, Ivan Benet, Mónica Marcos, Susanna Garachana, Xavier Capdet, Miquel Gelabert, Ramon Enrich, Enric Llort
Direcció: Joan Anton Rechi

El senyor Perramon és una adaptació de Josep Maria de Segarra de L’Avar de Molière. L’obra és en un únic acte, i transcorre íntegrament en un cafè, tot i que la mateixa sala hi té un cert paper escenogràfic.

Haig de reconèixer el meu desconeixement previ del text -tant del de Segarra com del de Molière, i globalment em va decebre una mica. Es podria treure una mica més de suc còmic de la gasiveria del senyor Perramon.

Dels actors destaca especialment Boris Ruiz (protagonista), que per mi broda el personatge. Poc convincent (sobretot a les primeres escenes) Òscar Rabadan (Valeri), i tampoc em va agradar Ramon Enrich (senyor Ranalies). Mereix una menció especial Enric Llort (nen), amb un paper secundari però molt ben portat.

Globalment un aprovat alt, però no passa d’aquí. Per mi és una obra “estalviable” (ui, el gasiu semblo jo, ara!).

Mirant llista d’adhesions al “manifest del català emprenyat” he trobat un cognom acabat en EZ del qual no tenia constància: GALLEZ. És d’origen francès, la wiquipèdia francesa recull alguna persona que se’n diu.