Philip Kerr: Praga mortal (Prague fatale)
Traducció d’Alberto Coscarelli
RBA, juny del 2012, segona edició
ISBN 978-84-9006-265-4
Valoració: 3

Bernie Gunther és un detectiu de la vella escola de la policia de Berlín, la que tenia fama a tot Europa per treball rigorós i metòdic en cerca de proves, abans que els nazis assolissin el poder. Ha estat una temporada als territoris conquerits pels nazis a l’est d’europa, on ha viscut veritables episodis d’extermini, i ara és de nou a la capital, on és el darrer detectiu de professió.

Enmig de la investigació (ben poc prioritària, segons els seus superiors) de l’assassinat d’un treballador holandès del ferrocarril i la mort d’un home arran d’un atropellament, és cridat pel seu conegut Reinhard Heydrich a Praga. Heydrich ha organitzat una festa un cap de setmana amb una vintena de persones (la majoria coŀlaboradors seus) a la seva residència per celebrar que ha estat nomenat protector de Bohèmia i Moràvia. Bernie no sap ben bé per què Heydrich li té certa consideració ni entén perquè hi ha estat convidat, però és clar que no s’hi pot negar.

Mentre és a la casa un dels assistents de Heydrich apareix mort, dins d’una habitació tancada amb clau. Tot indica que ha estat assassinat, però realment no hi ha res clar… Bernie ha d’aguditzar l’enginy i la perspicàcia per entendre què ha passat, fins que descobreix l’autor de l’assassinat, i pler de dobles intencions i interessos ocults de la majoria dels convidats, començant per l’amfitrió, un personatge ben sinistre (vegeu HHhH).

Bona història, desconec si totalment inventada, però en tot cas molt entretinguda de llegir. Si trobo alguna altra història de l’autor (n’hi ha dues o tres més del mateix detectiu)

Irène Némirovsky: Jezabel (Jezabel)
Traducció de Maria Llopis
La Magrana, maig del 2012
ISBN 978-84-8264-547-6
Valoració: 4

Gladys Eysenach és una dona de seixanta anys fets, que ha matat un jove de 20 anys. Durant el judici les causes de la mort no queden gaire clares, però la impressió general és que es tractava del seu amant, i que li feia xantatge amenaçant-la d’explicar-ho tot a la seva parella formal.

El judici s’esdevé al principi del llibre. Després s’explica per què ella comet el crim. Per això l’autora parteix de la infantesa i joventut de la protagonista, i dóna una coherència total a aquest crim respecte als principis de vida de la Gladys.

Un llibre sobre l’essència mateixa de la vida, l’amor, les motivacions i les pors de viure, d’envellir i de morir.

Josep Maria de Sagarra: Vida privada
Edicions Proa, novembre 2010
ISBN 978-84-8437-966-6
Valoració: 4

La primera meitat del segle XX la industrialització va portar transformacions molt importants a Barcelona, en tots els àmbits. Aquesta noveŀla descriu la decadència dels Lloberola, una família benestant de Barcelona que perd patrimoni a tot vent però malda per mantenir certa dignitat i continuar aparentant una posició respectable. Les generacions més joves (els tres fills de don Tomàs i donya Leocàdia) no hi ajuden gaire, atès que ni els preocupen els problemes dels pares, ni s’hi entenen, ni serien capaços d’ajudar-los.

Vaig estar a punt de deixar aquest llibre en llegir la primera pàgina: amb expressions del tipus els nervis estaven tips de dormir, hi havia peces de roba d’ell adolorides de llur desordre, el tocadoret es veia fatigat d’ampolletes, polvoreres, pinces i tisores em va semblar que començava una noveŀla iŀlegible, farcida de descripcions prescindibles. En general no m’agrada l’abús del recurs d’animar els objectes.

Però vaig seguir, i la veritat és que el llibre m’ha agradat. És un estil molt detallista, a vegades una mica reiteratiu i tot (alguns fets es mencionen diverses vegades), però la lectura és globalment llaminera.

Miquel Llor: Laura a la ciutat dels sants
Educaula, 2011
ISBN 978-84-92672-1
Valoració: 3

Laura, una noia jove, ben educada i un pèl sofisticada de Barcelona, es casa amb un ric propietari de Comarquinal. A aquesta ciutat, si bé li envegen la distinció i elegància, mai no acaben d’acollir-la com una vilatana més, sinó que sempre s’hi sent forastera. A poc a poc l’ambient de comarques se li fa angoixós i buit, i el marit que tan meravellós li semblà a Barcelona esdevé una persona rude i eixuta.

Un altre home torna al poble després de voltar món durant un temps, i ambdós fan amistat. Ja us podeu imaginar el conflicte!

És un dels clàssics de la literatura catalana. Cap originalitat argumental, però sí una bona descripció d’una època i societat ja una mica antigues.

Laurent Binet: HHhH (HHhH)
Traducció d’Anna-Maria Corredor
Edicions de 1984, 2011
978-84-92440-67-2
Valoració: 2

L’any 1942, en plena ocupació nazi de Txecoslovàquia, la resistència va matar Reinhard Heydrich, el cap d’Eichmann i mà dreta de Himmler. El títol de la noveŀla ve de Himmlers Hirm heißt Heydrich, que traduït és el cervell de Himmler es diu Heydrich.

Heydrich havia estat nomenat cap del protectorat de Txecoslovàquia i hi havia reinstaurat l’ordre, a base d’una forta política repressiva, l’objectiu final de la qual era, és clar, que tot el país treballés per proporcionar material de guerra a l’exèrcit alemany. En el moment de l’atemptat, a finals de maig del 1942, Heydrich era en un moment ascendent de la seva carrera: hi havia rumors que seria nomenat governador (o el càrrec que sigui) de França i estava dissenyant els mètodes més sistemàtics de genocidi que, mesos més tard, van ser aplicats als camps de concentració.

Jan Kubiš i Jozef Gabcík, els dos homes que van matar Heydrich, van ser entrenats a Anglaterra per l’exèrcit txecoslovac, i van arribar a Txecoslovàquia saltant amb paracaigudes des d’un avió. Un cop fet l’atemptat van refugiar-se a l’església de Sant Ciril i Sant Metodi, on van morir amb altres homes de la resistència després d’un setge d’uns quants dies. L’exèrcit alemany va iniciar diversos actes de repressió brutal, entre ells l’aniquilació del poble de Lídice, amb l’assassinat de tots els homes i deportació de les dones a camps de concentració.

La noveŀla narra tots aquests fets històrics. Però potser per ser fets històrics acaba essent poc atractiva: hom coneix el final, se sap pràcticament tot el que va passar. I els punts que l’autor inventa o recrea acaba escrivint-hi coses com potser no va ser ben bé així o això és clar que m’ho he inventat, perquè no tinc manera de saber-ho. És més una noveŀla sobre la noveŀla, que narra tot el que l’autor sent i fa per escriure el llibre (sigui cert o no) que no una història sobre els fets reals. Tot i tenir el premi Goncourt del 2010 a la primera noveŀla no m’ha acabat de fer el pes.

La casualitat ha volgut que la meva escapada a Praga hagi coincidit amb el 70è aniversari dels fets. Hi havia una exposició que explicava el context històric de l’atemptat molt a prop de l’església de Sant Ciril i Sant Metodi, i tot de corones de flors a la petita finestra que comunica el soterrani de l’església amb el carrer. El soterrani es pot visitar, però quan hi vaig passar estava tancat i ja no hi vaig tornar.

Unes fotografies de la placa commemorativa i les flors.

E. L. Doctorow: Billy Bathgate (Billy Bathgate)
Traducció de Maria Iniesta i Agulló
Edicions de 1894, gener del 2011
ISBN 978-84-82440-55-9
Valoració: 3

Un noi d’uns 15 anys molt viu i amb alta capacitat d’observació entra a formar part de la banda del mafiós Dutch Schultz (personatge real) just a l’inici de la seva decadència: assetjat pel fisc, amb diversos enemics que estan literalment a matar amb ell, però encara fort en el negoci manipulat del joc i amb clients captius des de l’època de la llei seca, tot i que aquesta ja ha estat abolida.

En els mesos que dura la coŀlaboració el noi viu l’assassinat d’un coŀlaborador i antic soci, la manipulació descarada d’un jurat i, finalment, la caiguda de la totalitat de la banda per mètodes expeditius; ell salva la pell gràcies a una mica de sort i habilitat.

Escrita com relat del noi, molts anys més tard dels fets, quan ha esdevingut un ciutadà respectable. Combina, com totes les altres obres que he llegit de Doctorow, fets reals amb personatges no famosos (en aquest cas, el protagonista). Molt detallista, transporta el lector a l’ambient del primer terç del segle XX.

Marc Levy: Totes les coses que no ens vam dir (Toutes ces choses qu’on ne s’est pas dites)
Traducció d’Ona Rius
Editorial Columna, segona impressió de la primera edició, setembre del 2009
ISBN 978-84-664-1097-7
Valoració: 4

Julia Walsh és una dissenyadora (infògrafa) novaiorquesa a punt de casar-se amb Adam. Però el seu pare mort sobtadament a París, i l’enterrament els obliga a ajornar el casament.

En plena confusió de sentiments (el ric pare i la filla feia temps que no es parlaven) rep un paquet enorme a casa. Un regal  post-mortem del pare que la farà reflexionar sobre el passat i el futur, recuperar fets de la seva joventut, i qüestionar-se totalment el curs de la seva vida. Perdoneu, però és convenient ser poc explícit sobre el que passa al llibre, perdria la gràcia!

Un bon text que permet reflexionar sobre primeres i segones oportunitats, i sobre com pot afectar-nos l’esdevenidor un petit contratemps o una decisió aparentment intranscendent. El llibre és entretingut, en alguns punts divertit, el recomano.

Aclariment: estic bé, no he llegit 4 llibres en 4 dies. Els tenia llegits de fa dies, i aquest diumenge m’he llançat a escriure les 4 ressenyes i programar-ne la publicació a les 7:00 de dilluns a dimecres.

Antoni Serra Ramoneda: Els errors de les caixes – Adéu al model de les caixes d’estalvis
Viena Edicions, novembre del 2011
ISBN 978-84-8330-669-7
Valoració: 3

Antoni Serra Ramoneda va ser conseller de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (aleshores s’anomenava així) i, posteriorment, president de la Caixa de Catalunya entre els anys 1984 i 2005.

En aquest llibre analitza l’evolució de les caixes d’estalvi a Espanya des de la transició, i exposa les causes de la situació actual. La conclusió global és que s’ha arribat on som perquè aquestes entitats han volgut sortir del model tradicional (àmbits territorials delimitats, negoci tradicional de dipòsits i préstecs, gestió professionalitzada) i actuar totes com a grans bancs, amb xarxes territorials àmplies, sense estar preparades per fer-ho i sense que hi hagi mercat per a totes.

Ho explica profusament amb xifres i fins i tot models teòrics, i a la pràctica posa l’exemple de les caixes basques (que, dins del País Basc, han mantingut la territorialitat), les modestes caixes d’Ontinyent i Pollença, i el sistema de caixes alemany, que seria equiparable a un model de caixes comarcals.