Laurent Binet: HHhH (HHhH)
Traducció d’Anna-Maria Corredor
Edicions de 1984, 2011
978-84-92440-67-2
Valoració: 2

L’any 1942, en plena ocupació nazi de Txecoslovàquia, la resistència va matar Reinhard Heydrich, el cap d’Eichmann i mà dreta de Himmler. El títol de la noveŀla ve de Himmlers Hirm heißt Heydrich, que traduït és el cervell de Himmler es diu Heydrich.

Heydrich havia estat nomenat cap del protectorat de Txecoslovàquia i hi havia reinstaurat l’ordre, a base d’una forta política repressiva, l’objectiu final de la qual era, és clar, que tot el país treballés per proporcionar material de guerra a l’exèrcit alemany. En el moment de l’atemptat, a finals de maig del 1942, Heydrich era en un moment ascendent de la seva carrera: hi havia rumors que seria nomenat governador (o el càrrec que sigui) de França i estava dissenyant els mètodes més sistemàtics de genocidi que, mesos més tard, van ser aplicats als camps de concentració.

Jan Kubiš i Jozef Gabcík, els dos homes que van matar Heydrich, van ser entrenats a Anglaterra per l’exèrcit txecoslovac, i van arribar a Txecoslovàquia saltant amb paracaigudes des d’un avió. Un cop fet l’atemptat van refugiar-se a l’església de Sant Ciril i Sant Metodi, on van morir amb altres homes de la resistència després d’un setge d’uns quants dies. L’exèrcit alemany va iniciar diversos actes de repressió brutal, entre ells l’aniquilació del poble de Lídice, amb l’assassinat de tots els homes i deportació de les dones a camps de concentració.

La noveŀla narra tots aquests fets històrics. Però potser per ser fets històrics acaba essent poc atractiva: hom coneix el final, se sap pràcticament tot el que va passar. I els punts que l’autor inventa o recrea acaba escrivint-hi coses com potser no va ser ben bé així o això és clar que m’ho he inventat, perquè no tinc manera de saber-ho. És més una noveŀla sobre la noveŀla, que narra tot el que l’autor sent i fa per escriure el llibre (sigui cert o no) que no una història sobre els fets reals. Tot i tenir el premi Goncourt del 2010 a la primera noveŀla no m’ha acabat de fer el pes.

La casualitat ha volgut que la meva escapada a Praga hagi coincidit amb el 70è aniversari dels fets. Hi havia una exposició que explicava el context històric de l’atemptat molt a prop de l’església de Sant Ciril i Sant Metodi, i tot de corones de flors a la petita finestra que comunica el soterrani de l’església amb el carrer. El soterrani es pot visitar, però quan hi vaig passar estava tancat i ja no hi vaig tornar.

Unes fotografies de la placa commemorativa i les flors.

E. L. Doctorow: Billy Bathgate (Billy Bathgate)
Traducció de Maria Iniesta i Agulló
Edicions de 1894, gener del 2011
ISBN 978-84-82440-55-9
Valoració: 3

Un noi d’uns 15 anys molt viu i amb alta capacitat d’observació entra a formar part de la banda del mafiós Dutch Schultz (personatge real) just a l’inici de la seva decadència: assetjat pel fisc, amb diversos enemics que estan literalment a matar amb ell, però encara fort en el negoci manipulat del joc i amb clients captius des de l’època de la llei seca, tot i que aquesta ja ha estat abolida.

En els mesos que dura la coŀlaboració el noi viu l’assassinat d’un coŀlaborador i antic soci, la manipulació descarada d’un jurat i, finalment, la caiguda de la totalitat de la banda per mètodes expeditius; ell salva la pell gràcies a una mica de sort i habilitat.

Escrita com relat del noi, molts anys més tard dels fets, quan ha esdevingut un ciutadà respectable. Combina, com totes les altres obres que he llegit de Doctorow, fets reals amb personatges no famosos (en aquest cas, el protagonista). Molt detallista, transporta el lector a l’ambient del primer terç del segle XX.

Marc Levy: Totes les coses que no ens vam dir (Toutes ces choses qu’on ne s’est pas dites)
Traducció d’Ona Rius
Editorial Columna, segona impressió de la primera edició, setembre del 2009
ISBN 978-84-664-1097-7
Valoració: 4

Julia Walsh és una dissenyadora (infògrafa) novaiorquesa a punt de casar-se amb Adam. Però el seu pare mort sobtadament a París, i l’enterrament els obliga a ajornar el casament.

En plena confusió de sentiments (el ric pare i la filla feia temps que no es parlaven) rep un paquet enorme a casa. Un regal  post-mortem del pare que la farà reflexionar sobre el passat i el futur, recuperar fets de la seva joventut, i qüestionar-se totalment el curs de la seva vida. Perdoneu, però és convenient ser poc explícit sobre el que passa al llibre, perdria la gràcia!

Un bon text que permet reflexionar sobre primeres i segones oportunitats, i sobre com pot afectar-nos l’esdevenidor un petit contratemps o una decisió aparentment intranscendent. El llibre és entretingut, en alguns punts divertit, el recomano.

Aclariment: estic bé, no he llegit 4 llibres en 4 dies. Els tenia llegits de fa dies, i aquest diumenge m’he llançat a escriure les 4 ressenyes i programar-ne la publicació a les 7:00 de dilluns a dimecres.

Antoni Serra Ramoneda: Els errors de les caixes – Adéu al model de les caixes d’estalvis
Viena Edicions, novembre del 2011
ISBN 978-84-8330-669-7
Valoració: 3

Antoni Serra Ramoneda va ser conseller de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (aleshores s’anomenava així) i, posteriorment, president de la Caixa de Catalunya entre els anys 1984 i 2005.

En aquest llibre analitza l’evolució de les caixes d’estalvi a Espanya des de la transició, i exposa les causes de la situació actual. La conclusió global és que s’ha arribat on som perquè aquestes entitats han volgut sortir del model tradicional (àmbits territorials delimitats, negoci tradicional de dipòsits i préstecs, gestió professionalitzada) i actuar totes com a grans bancs, amb xarxes territorials àmplies, sense estar preparades per fer-ho i sense que hi hagi mercat per a totes.

Ho explica profusament amb xifres i fins i tot models teòrics, i a la pràctica posa l’exemple de les caixes basques (que, dins del País Basc, han mantingut la territorialitat), les modestes caixes d’Ontinyent i Pollença, i el sistema de caixes alemany, que seria equiparable a un model de caixes comarcals.

Hans Fallada: Sol a Berlín (Feder stirbt für sich allein)
Traducció de Ramon Monton
Edicions de 1984, març de 2011
ISBN 978-84-92440-61-0
Valoració: 3

Els Quangel són un matrimoni de mitjana edat que viu a Berlín. Ell és un home sec, gasiu de paraules i diners, responsable de torn en una fàbrica. Ella és mestressa de casa, i coŀlabora en un grup femení de suport al règim nacionalsocialista. Són per tant, moderadament afins al règim de Hitler. Un dia reben la notícia que el seu únic fill ha mort al front.

A partir d’aquest moment consideren que Hitler els ha pres el fill, i inicien una modesta campanya d’oposició al règim. Unes accions que, tot i ser insignificants, comprometen els que s’hi veuen implicats, i acaben portant de corcoll algunes autoritats locals.

La història es basa en fets reals protagonitzats pel matrimoni Hampel; el llibre recull, al final, alguns documents que ho corroboren.

Arcadi Oliveres: Contra la fam i la guerra
Angle Editorial, quarta edició, abril del 2007
ISBN 978-84-96521-82-7
Valoració: 4

Arcadi Oliveres és prou conegut, tant per la seva faceta d’economista com per ser president de Justícia i Pau. En aquest llibre breu (143 pàgines) fa un repàs a diversos aspectes de l’ordre econòmic mundial, centrant-se sobretot en:

• L’espoli de primeres matèries en els països del tercer món.
• Els efectes perversos dels crèdits al desenvolupament, incidint també en el mal ús que n’han fet alguns països, que els han fet servir per tot menys per desenvolupar-se.
• Les magnituds inabastables del tràfic d’armes a nivell mundial.
• La poca voluntat política per acabar amb la fam al món. Bé, caldria dir nuŀla, comparant els modestos recursos que caldria esmerçar-hi en comparació amb, per exemple, els pressupostos d’armament.
• Al final del llibre, una revisió de les inconsistències de la Unió Europea; val a dir que el llibre ja és antic (any 2007), i els fets d’aquests dos darrers anys li han donat la raó.

He trobat una dada tècnica que no m’encaixa: explica que la xarxa europea de satèŀlits Galileo permetria detectar la posició de qualsevol telèfon mòbil; aquesta xarxa està a 23.000 Km sobre el nivell del mar, a aquesta alçada no veig pas possible captar el senyal d’un telèfon mòbil.

Si bé han passat prou coses des que el llibre va ser escrit, els plantejaments bàsics em sembla que continuen vigents, perquè els problemes que hi explica persisteixen. En recomano la lectura.

Haruki Murakami: 1Q84 (tercer llibre) (1Q84 ichi-kyû-hachi-yon)
Traducció de Jordi Mas López
Editorial Empúries, 2011
ISBN 978-84-9787-739-8
Valoració: 2

Aomame i Tengo continuen immersos en el món 1Q84, amb la idea de buscar-se (impulsada sobretot per ella), però sense acabar d’entendre les regles que el regeixen. Un tercer personatge, el sinistre Ushikawa, pren més protagonisme, i s’alternen els capítols de tots tres. Altres personatges que apareixien als primers volums (la gent petita, la mateixa Fukaeri) queden molt al marge de la història principal.

Si heu llegit els dos primers llibres però encara no el tercer, alguna cosa no us quadra, però no us hi amoïneu, es desvetlla als primers capítols.

Em decep el final; em sembla que Murakami fa trampa, acabant la història per l’article 29, i no vull ser més explícit per no aixafar la guitarra a qui vulgui llegir el llibre. És per això que li deixo una nota una mica baixa.

Joan Sales: Cartes a Màrius Torres
Club Editor, segona edició, febrer del 1997
ISBN 978-84-7329-118-7
Valoració: 4

A principis del 1936 Joan Sales està acabant els estudis de Dret i treballa com a professor de català per correspondència a la Generalitat. Una companya de feina, l’Esperança, li demana que s’escrigui amb la seva germana, la Mercè, que és al sanatori de Puig d’Olena, afectada de tuberculosi.

En una visita al sanatori, Joan Sales i la seva dona, Núria Folch, coneixen el poeta Màrius Torres, que també hi fa estada. Les cartes a la Mercè esdevenen cartes a la Mercè i al Màrius.

L’interès de les cartes és doble: d’una banda, la crítica que Joan fa dels poemes de Màrius, i de l’altra tota la descripció dels fets històrics: el cop d’estat del juliol del 1936, l’armament de la FAI i la desaparició de l’exèrcit català, la posterior re-creació de l’Exèrcit de Catalunya en què Joan es presenta voluntari, els fets del maig del 1937, l’anada al front d’Aragó, la desfeta final, l’exili a França i, en començar la segona guerra mundial, a la República Dominicana. Les cartes s’acaben el novembre del 1941, en el moment en què la família Sales va cap a Mèxic. Màrius Torres va morir el desembre del 1942.

Joan Sales era extremament crític amb Companys, tant per la proclamació de l’Estat Català l’octubre del 1934 (que considerava un error imperdonable) com per l’actuació durant el juliol del 1936, per permetre que els anarquistes prenguessin el control de Barcelona. Me n’han sorprès alguns posicionaments contra la immigració (diu que la FAI era composta només per murcians) i un progressiu retorn cap al cristianisme en el moment d’esclatar la guerra. (Joan Sales i Núria Folch s’havien conegut militant tots dos al partit comunista).

En la correspondència amb Mercè Rodoreda en algun moment Joan Sales li comenta que publicarà les cartes, i la Rodoreda li diu si les està editant/retocant gaire, donant a entendre que no li extranyaria gens que ho fes!

Aquest llibre és de lectura obligada per conèixer una mica més la guerra civil, sobretot com a complement al Homenatge a Catalunya de George Orwell (un anarquista convençut) i per entendre la gran obra de Joan Sales, Incerta glòria.