Fa unes setmanes s’ha conegut que el 2016 hi ha hagut un increment del 74% en la venda de cassettes gravades (és a dir, amb música d’artistes) als Estats Units de Nord-Amèrica. Desconcertant.

D’altra banda, l’increment d’interès pels discos de vinil no sé si durarà o serà una moda de pocs anys, però se’n tornen a veure a diverses botigues, se n’editen de nous, les fàbriques tenen comandes per mesos i falten màquines per gravar (en el sentit més físic) els discos mestres.

I alguns fabricants com Ballfinger anuncien magnetòfons i toca-discos “tangencials” (l’agulla avança pel solc seguint la trajectòria del radi del disc; de fet els discos es graven així). Això sí, a uns preus impressionants (parlen d’uns 27.000 € pel magnetòfon).

Personalment he decidit que l’analògic no és per mi: amb una cinquantena de CD passats a ALAC (Apple Lossless Audio Codec), una trentena d’àlbums comprats a iTunes i nativeDSD i Tidal tinc prou qualitat i flexibilitat.

Reflexió a Storage Mojo, un blog sobre emmagatzematge informàtic, respecte a la revifada dels discos de vinil.

En destaco una frase, que em sembla que també és en algun article del Guardian que cita: There is something intrinsically satisfying about watching the tone arm’s progress down that one long groove on a slowly rotating disk, que traduït ve a ser hi ha alguna cosa intrínsecament plaent en veure el braç del tocadiscos progressar en aquest solc llarg d’un disc que gira a poc a poc.

Als anys 80 del segle XX Sony i Philips van crear el format de “disc compacte” (CD) per a comercialitzar música, que va ser el primer pas de la digitalització del món de l’entreteniment. L’especificació marca una freqüència de mostratge de 44,1 kHz i una codificació de 16 bit/canal.

Amb el temps han aparegut formats amb una freqüència de mostratge més alta, o amb una codificació de més bit per mostra. He comparat els mateixos fragments de música de CD amb:

• Fitxer DSD de 2,8 MHz
• Fitxer DSD de 5,6 MHz
• Fitxer PCM de 96 kHz a 24 bit
• Fitxer PCM de 192 kHz a 24 bit

Els dos primers són el format del SACD (“super audio CD”, que fa servir freqüències de mostratge molt altes però codifica cada mostra amb 1 bit, que indica diferència respecte a mostra anteriormodulació delta-sigma, ve a ser una codificació per densitat), i els dos darrers són com els CD però amb major freqüència de mostratge i més bits per mostra.

M’he basat en fitxers de prova de 2L the Nordic sound i de Native DSD Music, descarregats a un “llapis” de memòria USB i reproduïts directament a l’amplificador. Ho he provat tant amb altaveus com amb auriculars. La metodologia de la prova ha estat:

• Coneixent quina gravació sentia, intentar trobar-hi diferències en determinats passatges.
• Sentir dues gravacions seguides (tipus CD o d’alta resolució) en un ordre aleatori i triar la que m’agrada més. Ho he fet 10 vegades, amb ordres diferents, i he triat 6 vegades el format CD i les altres 4 el DSD.

O calen altres aparells de reproducció o unes altres orelles. Jo no hi trobo diferència.

23/09: Rectificat l’aclariment sobre el format DSD.

L’article Die Walküre: una òpera… i quants formats? m’ha fet pensar en un aparell que sempre m’ha fascinat: els magnetòfons de bobina oberta ReVox.

El moviment de les dues rodes és ben coordinat per no tensar massa la cinta (que circula a 9,5 cm/s o 19 cm/s, el doble o quàdruple que les cintes de “cassette”), un espectacle visual que, alhora, engendra una música, la que vulgueu, amb una bona qualitat de so.Eren uns aparells grossos, les cintes no eren gaire transportables (al cotxe malament, oi?) i segur que eren delicades i cares… però el trobo preciós!

Un vídeo il·lustratiu:

Fixeu-vos en el detall, a sota de la roda de la dreta: una petita eina per tallar la cinta.Noteu també els dos “VU-meters” clàssics (les agulles que indiquen la intensitat potència [acabo de veure que són dB] del so).

Quan hauria pogut comprar-ne un ja havien passat a la història!

Aquesta setmana s’acaben les representacions de Porgy & Bess al Liceu. Heus ací Summertime cantat per Ella Fitzgerald l’any 1968.