Montserrat Roig

M’afegeixo, tard, a l’homenatge que des de la xarxa s’ha fet a Montserrat Roig, en el vintè aniversari de la seva mort. Copio un fragment de Digues que m’estimes, encara que sigui mentida.

Qui primer em va parlar de les regles va ser Salvador Espriu. Jo tenia quinze anys, era ignorant i una mica pedant. Estudiava art dramàtic a l’Escola Adrià Gual. En Ricard Salvat dirigia La primera història d’Esther i els savis em deien que, l’obra, era un gran monument a la llengua literària, però jo no n’entenia ni un borrall. Hi feia el paper d’«una altra dona» de Sinera. La meva actuació durava un minut. Havia de sortir a l’escenari tot cridant:

«- Glorificat toqueu maitines, si som a Corpus! Aparella el confetti, les auques, serpentines i ginesta.»

I prou. Aleshores seia en una butaca i esperava que l’assaig tornés a començar. Crec que el poeta estava iŀlusionat en veure que li representaven una obra. Venia moltes nits, a l’hora de l’assaig, i també seia en una butaca. Ens avorríem junts. Una nit, s’adonà que jo existia, i em va preguntar:

– I vostè, senyoreta, també vol fer teatre?

– No ho sé… M’agradaria escriure… potser.

Em va mirar amb gravetat d’hipocondríac i, després d’un silenci, fa ver:

– Doncs miri, senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses. La primera, procuri sempre ser sincera davant el full en blanc. La segona, no m’usi, si us plau, els «llur», «àdhuc», «d’antuvi», «quelcom» i procuri estalviar-me els adverbis acabats en «ment»!

Joan Sales: Cartes a Màrius Torres

Joan Sales: Cartes a Màrius Torres
Club Editor, segona edició, febrer del 1997
ISBN 978-84-7329-118-7
Valoració: 4

A principis del 1936 Joan Sales està acabant els estudis de Dret i treballa com a professor de català per correspondència a la Generalitat. Una companya de feina, l’Esperança, li demana que s’escrigui amb la seva germana, la Mercè, que és al sanatori de Puig d’Olena, afectada de tuberculosi.

En una visita al sanatori, Joan Sales i la seva dona, Núria Folch, coneixen el poeta Màrius Torres, que també hi fa estada. Les cartes a la Mercè esdevenen cartes a la Mercè i al Màrius.

L’interès de les cartes és doble: d’una banda, la crítica que Joan fa dels poemes de Màrius, i de l’altra tota la descripció dels fets històrics: el cop d’estat del juliol del 1936, l’armament de la FAI i la desaparició de l’exèrcit català, la posterior re-creació de l’Exèrcit de Catalunya en què Joan es presenta voluntari, els fets del maig del 1937, l’anada al front d’Aragó, la desfeta final, l’exili a França i, en començar la segona guerra mundial, a la República Dominicana. Les cartes s’acaben el novembre del 1941, en el moment en què la família Sales va cap a Mèxic. Màrius Torres va morir el desembre del 1942.

Joan Sales era extremament crític amb Companys, tant per la proclamació de l’Estat Català l’octubre del 1934 (que considerava un error imperdonable) com per l’actuació durant el juliol del 1936, per permetre que els anarquistes prenguessin el control de Barcelona. Me n’han sorprès alguns posicionaments contra la immigració (diu que la FAI era composta només per murcians) i un progressiu retorn cap al cristianisme en el moment d’esclatar la guerra. (Joan Sales i Núria Folch s’havien conegut militant tots dos al partit comunista).

En la correspondència amb Mercè Rodoreda en algun moment Joan Sales li comenta que publicarà les cartes, i la Rodoreda li diu si les està editant/retocant gaire, donant a entendre que no li extranyaria gens que ho fes!

Aquest llibre és de lectura obligada per conèixer una mica més la guerra civil, sobretot com a complement al Homenatge a Catalunya de George Orwell (un anarquista convençut) i per entendre la gran obra de Joan Sales, Incerta glòria.

Fer catúfols

Arran de les sínies, un terrissaire em va explicar fa uns anys d’on ve l’expressió fer catúfols.

Fer catúfols s’aplica a les persones grans quan els comencen a minvar les facultats mentals. Els catúfols de les sínies són tradicionalment cilíndrics, fets per tant amb torn, i no cal pas que siguin perfectament simètrics ni ben fets. Per això els donaven a fer als terrissaires grans, que havien perdut l’agilitat a les mans.

Canvi google reader

Aquesta setmana Google ha canviat l’aspecte del reader i gmail: tot una mica més espaiat i més blanc.

Tal com l’havien deixat, el reader no m’agradava gens: els títols de les entrades eren en negreta i de color negre, era com agressiu, incòmode, una sensació difícil de descriure. Però aquest matí mateix els títols són blaus. Diria que només han fet aquest petit canvi, però l’aspecte del lector ha millorat molt.

Tampoc no m’acaba d’entusiasmar com ha quedat el gmail, però potser és només qüestió de temps.

Sínia del Monasterio de Rueda

El Monasterio de Rueda, d’origen cistercenc (el mateix orde que Poblet), és al municipi de Sástago, a la comarca de la Ribera Baixa de l’Ebre, a uns 25 Km de Casp. Per fer arribar l’aigua de l’Ebre al monestir hi van fer un assut (una petita desviació del riu per facilitar prendre’n aigua), una sínia i un aqueducte.

Des de l’estiu del 2008 hi ha una reproducció de la sínia que havia estat en funcionament fins a principis de segle XX. És una de les més grans d’Europa: més de 16 metres de diàmetre, i un centenar llarg (112, llegeixo en algun lloc) de catúfols.

Aquest cap de setmana hi he fet una escapada, i us en deixo un vídeo. Se sent remor de l’aigua i d’una estació de bombeig que hi ha a tocar.

31/10: He retocat una mica el vídeo, he esborrat l’anterior i he incorporat el nou al youtube.

Llibres electrònics

D’alguna entrada es pot deduir que tinc una tauleta Android. En concret és una Samsung Galaxy Tab 10.1, que faig servir bàsicament per:

  • Llegir notícies (els RSS) des del sofà o mentre vaig a la feina.
  • Com a ordinador de viatge (consultes ràpides a internet, mirar el correu, prendre notes ràpides).
  • Com a lector de llibres electrònics (n’hauríem de dir reproductor, potser!), amb el programa Aldiko.

Porto llegits ja 3 llibres així, tots 3 són llibres gruixuts:

Per ara el criteri és clar: compro electrònic tot llibre massa gruixut o amb lletra massa petita per ésser llegit de la manera tradicional. Aquests dos punts, el de la mida del llibre i la mida de la lletra són els dos grans avantages. Un altre, que no és decisiu per ara, és que a vegades l’edició electrònica és més barata que l’edició en paper.

Com a reproductor de llibres, la tauleta va millor del que m’esperava d’entrada. Es pot graduar prou bé la intensitat de la pantalla per llegir amb poca claror, i tampoc he tingut massa problemes a l’aire lliure. Amb sol directe sobre la pantalla no ho he provat, però tampoc llegeixo així amb paper. La pantalla cansa menys del que pot semblar en un principi.

Inconvenients: m’empipa, i molt, la protecció anticòpia dels llibres. Els tres que comento són ePub, amb DRM d’Adobe. D’altra banda, el préstec d’un llibre no sé si es pot fer amb DRM, però en tot cas perd absolutament la gràcia!

(Em fa molta mandra fer la ressenya dels 2 “Follets” que he comentat; de fet, després d’aquests dos em sembla que Ken Follet passa a ser un dels autors a evitar.)

Jaume Cabré: Jo confesso

Jaume Cabré: Jo confesso
Raval Edicions, S.L.U., Proa, agost del 2011
ISBN 978-84-7588-276-5
Valoració: 5

Possiblement arran de l’èxit de Les veus del Pamano, Jaume Cabré és un autor àmpliament conegut, i els mitjans de comunicació es van fer força ressò de l’aparició de Jo confesso, fa uns mesos.

És una obra polièdrica, amb moltes lectures: la història d’un violí, la vida d’un estudiós, Adrià Ardèvol, marcat per uns pares exigents i gens afectuosos (néixer en aquella família havia estat un error imperdonable), la confessió (confiteor) d’amor cap a la Sara que dóna estructura al llibre, un assaig sobre el Mal (així en majúscula).

Cabré fa servir la mateixa tècnica de canvis sobtats d’època i personatges que a Les veus del Pamano, si bé de forma encara més intensa i alhora més fina, miŀlimètricament calculada; i a vegades ho fa per mostrar el paraŀlelisme entre dos fets. Al llarg de la noveŀla apareixen moltes èpoques diferents (unes 7, repartides al llarg de set-cents anys), i l’autor canvia d’una a l’altra contínuament.

Hi ha una coincidència molt curiosa (que possiblement passarà desapercebuda a força lectors): la combinació (615428 de sis xifres!) de la caixa forta de Fèlix Ardèvol és el número de registre de presonera d’Elisaveta Meireva, la noia jueva protegida per l’Obersturmbannführer Höss, una persona de qui Fèlix Ardèvol mai té coneixement que hagi existit. No hi ha cap relació prou directa a través dels personatges, per la qual cosa em queden tres explicacions: una broma o una distracció de l’autor, o una prova addicional de l’existència de causes sobrehumanes que incideixen en la nostra vida.

Al Diari d’un llibre vell hi ha una entrada dedicada a la coberta de l’edició impresa. He llegit aquest llibre en format electrònic, d’això en parlaré una altra estona!

Un bon tros de noveŀla, densa, però molt ben escrita (llàstima que en algun moment obren un llum, tot i que en general els encenen). Queda per a rellegir. Per això té un 5.

blog personal de Gabriel Massip