M’afegeixo, tard, a l’homenatge que des de la xarxa s’ha fet a Montserrat Roig, en el vintè aniversari de la seva mort. Copio un fragment de Digues que m’estimes, encara que sigui mentida.
Qui primer em va parlar de les regles va ser Salvador Espriu. Jo tenia quinze anys, era ignorant i una mica pedant. Estudiava art dramàtic a l’Escola Adrià Gual. En Ricard Salvat dirigia La primera història d’Esther i els savis em deien que, l’obra, era un gran monument a la llengua literària, però jo no n’entenia ni un borrall. Hi feia el paper d’«una altra dona» de Sinera. La meva actuació durava un minut. Havia de sortir a l’escenari tot cridant:
«- Glorificat toqueu maitines, si som a Corpus! Aparella el confetti, les auques, serpentines i ginesta.»
I prou. Aleshores seia en una butaca i esperava que l’assaig tornés a començar. Crec que el poeta estava iŀlusionat en veure que li representaven una obra. Venia moltes nits, a l’hora de l’assaig, i també seia en una butaca. Ens avorríem junts. Una nit, s’adonà que jo existia, i em va preguntar:
– I vostè, senyoreta, també vol fer teatre?
– No ho sé… M’agradaria escriure… potser.
Em va mirar amb gravetat d’hipocondríac i, després d’un silenci, fa ver:
– Doncs miri, senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses. La primera, procuri sempre ser sincera davant el full en blanc. La segona, no m’usi, si us plau, els «llur», «àdhuc», «d’antuvi», «quelcom» i procuri estalviar-me els adverbis acabats en «ment»!
