Avui fa 75 anys que diversos grups militars espanyols van rebeŀlar-se contra l’ordre constitucional vigent.

Reprodueixo un fragment d’un article aparegut a La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga Catalana aquell mateix 18 de juliol, just abans que el diari fos incautat per la Generalitat, en el que fou l’inici d’una persecució a Catalunya contra aquest partit:

Molt més innocents, molt més ingenus que els qui creguin encara en la possibilitat d’establir a les terres d’Espanya un mínimum de convivència civil entre els ciutadans i un mínimum d’eficàcia en el funcionament de les institucions representatives, serien els qui creguessin que una hipòtesi totalitària, una solució dictatorial, fos la que fos, no significaria a Espanya la negació absoluta i immediata de tot el que constitueix la nostra única raó d’existència com a força politica en la vida pública espanyola i en la vida pública catalana. Una dictadura a Espanya, en qualsevol de les seves formes, seria radicalment, irreductiblement anticatalana.

Del fragment se’n dedueix que l’ambient abans del cop d’estat era especialment difícil (impossibilitat de convivència i eficàcia de les insititucions), i la darrera frase és absolutament profètica.

Malgrat que han passat tres quarts de segle des de l’inici de la Guerra i 35 anys llargs des del final del franquisme, els fets no estan superats:

• A molts pobles i ciutats de la península hi ha encara els monuments als caídos del bàndol rebel; sobre si cal mantenir-los, jo hi sóc contrari; però en cas de fer-ho caldria afegir-hi explicacions sobre què és el monument, quan es va erigir, i deixar clar que el que representa és contrari a l’ordenament constitucional actual.
• Hi ha un Valle de los Caídos que ningú s’atreveix a proposar seriosament què se n’ha de fer, sembla que ara no toca.
• Pel que fa a la política, com a mínim el Partido Popular es nega a condemnar de forma inequívoca el cop d’estat i la dictadura.
• Caldria un bon museu de la Guerra Civil i de la posterior dictadura. A Madrid, Barcelona, València, Badajoz (on aquest agost commemoraran l’aniversari d’una de les represàlies més sagnants de la Guerra) o… on vulguin! I tinc la impressió que, si no l’han fet, és perquè és impossible consensuar-ne els continguts.

He aprofitat Sant Joan per fer una escapada a Berlín. Una ciutat protagonista de la història del segle XX, i que s’afanya per esborrar els més de 40 anys de divisió, la meitat traumàticament forçada per un mur.

Aquesta vegada he optat per anar sense pes: càmera réflex a casa, només la Lumix DMC FX-10 que vaig adquirir fa uns anys com a segona càmera per casos d’emergència i que fins ara havia fet servir molt poc. He agraït la lleugeresa, però m’ha costat avesar-me a enquadrar mirant per pantalla i al zoom motorizat. N’he fet una revisió molt ràpida, les veig prou correctes, però no té punt de comparació la facilitat de la réflex per fer fotografies amb poca llum o amb forts contrastos.

Quant a la ciutat: massa pels tres dies, i més si comptem que no m’ho havia preparat. M’ha costat situar-m’hi, he fet voltes per desconeixement i per mirar poc els mapes… i és que no es pot anar per Berlín com per Oviedo!

Un consell, si hi voleu anar, emporteu-vos una guia ben actualitzada. Aquest ha estat un dels problemes que he tingut, la que portava té ja força anys, i aquesta ciutat canvia molt de pressa.

Ah, certifico el que acabo de sentir a la ràdio: diumenge a la tarda molta gent al metro que anava a veure el partit de futbol femení Alemanya-Canadà que inaugurava el mundial; i als bars, gent mirant-lo!

Això de la seguretat aèria és plena d’arbitrarietats: el mateix equipatge de mà que a Barcelona va passar els controls sense cap problema (i també els havia passat en una sortida anterior) a Berlín han trobat que el pot de gel d’afaitar i el desodorant eren massa grans per un equipatge de cabina. Doncs els he deixat els dos pots (més avall explico per què), tot i que amablement m’han donat l’opció de facturar la petita maleta.

En canvi, a Barcelona demanen una identificació a tots els passatgers, i a Alemanya no me l’han demanada pas. Qui els entengui que els compri!

A l’anada em vaig imprimir les targetes d’embarcament, però a la tornada he fet facturació per móbil, i he pogut entrar als avions sense gaire problemes: només hagut d’ampliar el codi de punts bidimensional  perquè fos reconegut per l’escànner. Els codis me’ls van enviar incrustats en un correu, i també com a annexos (un correu per cada vol).

L’aeroport de Tegel és distribuït: cada porta d’embarcament té els seus taulells de facturació i els seus controls de seguretat, i cada porta d’arribada les seves cintes de recollida d’equipatges. Tot molt a prop. I un concepte radicalment diferent al de la nova T1 de Barcelona: res d’espais comuns immensos (a vegades, fins i tot massa reduïts).

A la tornada, a Munich he hagut d’atravessar ben de pressa l’aeroport perquè m’ha quedat menys de mitja hora per fer el canvi. Sabia que tenia poc temps, i per això no volia facturar la maleta: en el cas extrem de perdre el vol de Munich fins a Barcelona, no volia que la maleta anés pel seu compte, encara que no hi portés res d’important.

Els quatre vols prou agradables: un Airbus 321 a l’anada (el mateix avió va fer Barcelona-Frankfurt i Frankfurt-Berlín) i a la tornada un A319 i un A320. A Frankfurt, com passa sovint, pler de B 747 aparcats.

I, al final, una sorpresa: Lufthansa ens ha ofert diaris, a la tornada en castellà i també l’Ara. Suposo que és mèrit del Carles Capdevila i el seu equip, els ho agraeixo!

Aquesta companyia de telecomunicacions que té un gènere musical en el seu nom esdevé cada dia més antipàtica. Truquen ben bé un cop per setmana; gairebé sempre, educadament, aclareixo que del que tinc no em falta res, i que no m’interessen els seus serveis.

Ahir, però, la noia em va insistir que escoltés la seva oferta. I després li vaig fer una pregunta, i ja hi vam ser. Més o menys:

– No entenc la pregunta, me la pot repetir?
[Repeteixo la pregunta fins a tres vegades]
– Però, em pot parlar en espanyol?
– No.
– Que no el sap?
– Sí.
– Doncs per què no el parla? Vostè té l’obligació de parlar espanyol.
[I aquí sí que vaig canviar d’idioma]
– Doncs no, ho té molt mal entès, és al revés, jo tinc dret a ser atès en català. Si us plau, expliqui-ho als seus superiors.

No tindré la sort que m’hagi eliminat de la llista per separatista, antipàtic i maleducat català!

Arran d’això he tornat a recórrer les webs de cinc o sis proveïdors de telefonia, estem igual que fa dos anys.

10/6: Avui m’han tornat a trucar. Els he demanat que em donin de baixa de les seves llistes, i m’han donat un número de telèfon per fer-ho. Confio que funcioni!