Fa unes setmanes s’ha conegut que el 2016 hi ha hagut un increment del 74% en la venda de cassettes gravades (és a dir, amb música d’artistes) als Estats Units de Nord-Amèrica. Desconcertant.

D’altra banda, l’increment d’interès pels discos de vinil no sé si durarà o serà una moda de pocs anys, però se’n tornen a veure a diverses botigues, se n’editen de nous, les fàbriques tenen comandes per mesos i falten màquines per gravar (en el sentit més físic) els discos mestres.

I alguns fabricants com Ballfinger anuncien magnetòfons i toca-discos “tangencials” (l’agulla avança pel solc seguint la trajectòria del radi del disc; de fet els discos es graven així). Això sí, a uns preus impressionants (parlen d’uns 27.000 € pel magnetòfon).

Personalment he decidit que l’analògic no és per mi: amb una cinquantena de CD passats a ALAC (Apple Lossless Audio Codec), una trentena d’àlbums comprats a iTunes i nativeDSD i Tidal tinc prou qualitat i flexibilitat.