Mostra totes les entrades de Gabriel Massip Fons

Daniel Silva: Juego de espejos

Daniel Silva: Juego de espejos (The Unlikely Spy)
Traducció al castellà de María Vidal
Editorial Grijalbo
ISBN 84-253-3091-2

Noveŀla d’espionatge amb dues virtuts importants: no és de John Le Carré (algun dia escriuré la ressenya dels llibres que he llegit d’ell, però aviso que no sortirà massa ben parat) i que està ambientada en uns fets reals: la Segona Guerra Mundial i la necessitat dels aliats d’evitar que, de la manera que sigui, el punt del desembarcament a les costes franceses sigui conegut pels alemanys o, millor encara, aquests creguin que serà per un lloc diferent del planificat.

El protagonista és el director del contra-espionatge anglès (si no ho recordo malament), un acadèmic convertit a espia si us plau per força com suggereix el títol original. Al bàndol contrari hi ha una xarxa clandestina d’espies alemanys infiltrats a Anglaterra. L’autor juga amb ambigüetats calculades per tal d’induir el lector a sospitar que diferents pesonatges són traïdors i revelaran el secret del lloc real del desembarcament.

És una noveŀla d’acció continuada, que fa pensar fins i tot en la necessitat d’informació que tenim -i l’efecte que ens pot causar tenir informació parcial sobre les coses que fem. Fins al final no es desvetllen alguns punts foscos de la trama, i just aleshores vénen ganes de rellegir la noveŀla per veure fins a quin punt l’acció dels diferents personatges és coherent amb aquesta realitat.

Joseph Kanon: Los Álamos

Joseph Kanon: Los Álamos (Los Alamos)
Traducció al castellà de José Manuel Pomares
Editorial Grijalbo
ISBN 84-253-3248-6
Valoració: 3

Noveŀla situada a les darreres setmanes de la recerca contra-rellotge per a finalitzar la construcció de les primeres bombes atòmiques, que van posar fi a la Segona Guerra Mundial els fatídics 6 i 9 d’agost de 1945.

L’acció transcorre pràcticament tota a Los Álamos, prop de Santa Fe, on es van reunir una quantitat impressionant de científics, enginyers i treballadors de tota mena, encapçalats per Oppenheimer. Molts d’aquests personatges (el mateix Oppie, Fermi, Bohr, entre d’altres) són com a mínim mencionats, tot i que pocs d’ells tenen un paper mínimament rellevant.

A la carrera tècnica s’hi afegeix una investigació policíaca per a esclarir una mort aparentment inconnexa amb l’activitat del recinte. Seguint el fil conductor d’aquesta investigació l’autor ens presenta un complex entramat d’interessos (científics, militars, propagandístics, d’espionatge, sentimentals), sovint en conflicte, encarnats cadascun d’ells en diferents personatges.

Fora de l’ambientació, el llibre és totalment ficció. Té l’encert de permetre intuir l’ordre de magnitud de la complexitat del projecte sense embolicar-se en tecnicismes. És de lectura àgil i manté prou l’interès al llarg de les gairebé 400 pàgines que el formen.

Ignoro si el llibre està disponible en català.

Robert Harris: Enigma

Robert Harris: Enigma (Enigma)
Traducció al castellà de Luis Murillo Fort
Editorial Plaza & Janés
ISBN 84-01-32667-2
Valoració: 3

Ambientada a la Segona Guerra Mundial, i els esforços dels anglesos per a desxifrar els codis secrets que fan servir els submarins alemanys per a les transmissions.

També en aquesta noveŀla (vid. Los Álamos) hi surten alguns personatges històrics reals, com Alan Turing, tot i que hi tenen un paper realment molt secundari.

El protagonista és Thomas Jericho, un matemàtic reclutat com a criptògraf, especialment intuïtiu. Juntament amb centenars d’altres persones treballa contra-rellotge al complex de Bletchley per tal de desxifrar les claus de codificació de les transmissions alemanyes. En un moment en què la criptografia està més d’actualitat que mai, els mètodes de fa més de cinquanta anys (l’ordinador de vàlvules és, al llibre, un projecte) són com a mínim una curiositat.

A la cursa per a obtenir els codis s’hi afegeix una trama sentimental i, no podia faltar-hi, certa dosi de sospites cap a determinats personatges pel que fa a la seva lleialtat envers el bàndol aliat.

Llàstima de traducció que, no essent dolenta, com a mínim en un paràgraf ha escrit tecla en comptes de clave, resultant en una explicació totalment ininteŀligible de què és una màquina de desxifrar. És clar que el paràgraf tampoc és massa entenedor per a qualsevol no familiaritzat en el llenguatge matemàtic, però no deixa de ser trist que no ho hagués revisat un tècnic en la matèria.

Al meu entendre aquesta noveŀla es millor que El hijo de Stalin: argument més interessant, personatges més sòlids, menys acció però més ben construïda.

George Douglas Brown: La casa dels finestrons verds

George Douglas Brown: La casa dels finestrons verds (The House with the Green Shutters)
Traducció al català de Josefina Marfà
Edicions de 1984
ISBN 84-86540-57-7
Valoració: 3

Aquesta noveŀla va ser publicada a principis del segle XX. Retrata la vida d’un poble escocès del segle XIX a través de l’esplendor i posterior caiguda d’una família, els Gourlay, al llarg del que podrien ser una vintena o trentena d’anys.

És una noveŀla d’acció molt lenta, com passa sovint amb les noveŀles d’aquesta època. És molt detallista en la descripció de la psicologia dels personatges, les atmosferes socials, els ambients coŀlectius, no tant en la descripció física dels llocs. Intenta reflectir gairebé els mecanismes de raonament de la ment humana, si és que això és possible, fins al punt d’explicar la intencionalitat de moltes de les frases pronunciades pels diversos personatges.

No és un llibre de lectura fàcil, m’ha costat acabar-lo. Ni l’argument és especialment trepidant ni la tècnica narrativa sembla encaminada a engrescar el lector. L’autor sovint explica primer un fet com si fos un titular, i posteriorment n’exposa tots els detalls al llarg de força pàgines; diria que abusa d’aquest mecanisme, traient cert atractiu a la lectura.

Paul Auster: Viure al dia. La crònica d’un fracàs incial

Paul Auster: Viure al dia. La crònica d’un fracàs incial (Hand to mouth. A Chronicle of Early Failure)
Traducció al català de Víctor Compta
Edicions 62
ISBN 84-297-4387-1
Valoració: 3

Paul Auster és un escriptor nord-americà (ara també dirigeix peŀlícules), i en aquest llibre explica els seus primers passos com a escriptor. Amb llibres com aquest -i per exemple Digues que m’estimes encara que sigui mentida de Montserrat Roig- entens això que alguns escriptors en diuen “necessitat vital” d’escriure.

El caràcter autobiogràfic de les 100 primeres pàgines expliquen clarament que això de ser escriptor, per molt vital que sigui, en cap cas és fàcil. Aquests primers anys de l’autor, noveŀlats, si bé no possiblement no tenen una trama argumental sòlida (la vida no és un consistent guió) donen una idea de les dificultats que Paul Auster ha hagut de superar fins a aconseguir cert reconeixement.

El llibre conté diversos apèndixs, on hi ha tres obres de teatre (molt curtes), una descripció del bèisbol i un joc de sobretaula inventat pel mateix autor basat en aquest esport, i finalment una noveŀla policíaca curta (unes cent pàgines).

Tinc certa debilitat per aquest autor, ho reconec. I recomano la lectura d’aquest llibre, ja que hi trobareu de tot. Això sí, aviso, l’autor és molt avesat a jugar amb l’absurd.

David Morrell: Orden de ejecución

David Morrell: Orden de ejecución (Extreme Denial)
Traducció al castellà d’Iñigo Nart
Editorial Planeta
ISBN 84-08-003118
Valoració: 3

Un agent secret antiterrorista (dels USA, per descomptat) queda implicat en una operació catastròfica a Roma, en què moren 23 persones. Preocupat i enfonsat deixa el servei i se’n va a viure a Nuevo México, on s’estableix com a agent immobiliari. En un moment donat coneix una dona, de la qual s’enamora. Una nit, mentre dormen, els ataquen uns desconeguts. Aleshores comencen els problemes: la dona desapareix, i ell intenta trobar-la com sigui.

La intriga es mou no tant per com acabarà (gairebé sempre som capaços d’endevinar-ho) sinó pels motius i la personalitat dels personatges que han pertorbat la vida feliç i tranquiŀla de la parelleta. És una venjança d’alguna operació antiterrorista que ell havia protagonitzat? O la noia hi està també embolicada, és a dir, és també còmplice dels dolents i tot ha estat una trampa gegant?

A partir de cert punt aquestes incògnites es desvetllen, i aleshores la noveŀla perd cert interès, ja que es centra en l’acció pura i dura. Em sembla que hi ha una mica massa d’aventura final, amb unes quantes pàgines menys podria ser suficient.

En resum, de nou una noveŀla per a passar l’estona.

John Case: Código Génesis

John Case: Código Génesis (The Genesis Code)
Traducció al castellà d’Agustín Vergara
Editorial Planeta
ISBN 84-08-02904-5
Valoració: 3

No, el títol no despista. I la portada del llibre encara menys, ja que té un pretès fragment d’ADN pintat. Hi ha certa dosi de ciència ficció (o potser hauríem de dir-ne ciència futura), en el sentit que presenta algun avenç en el camp de la genètica que, actualment, no sembla possible.

Però la noveŀla és gairebé acció pura, i arrenca amb l’assassinat d’una mare i el seu fill per raons poc clares. Combina equilibradament l’acció amb el lliurament progressiu d’informació que permet descobrir el motiu d’una sèrie de crims.

Segur que l’autor ho ha fet expressament, però el desenllaç de la darrera “escena” (que no de la trama argumental) és d’allò més lamentable. El que s’hi insinua (i no puc donar més detalls sense explicar massa coses) és gratuït, en el sentit que no és en absolut necessari ni aporta res de nou. Que deixa el final obert, amb un “és o no és”? Això també passava sense aquesta darrera frase.

Recomanable? Sí, per passar l’estona. És d’aquelles noveŀles que dic que “passen bé”.

Robert Harris: El hijo de Stalin

Robert Harris: El hijo de Stalin (Archangel)
Traducció al castellà de Silvia Komet
Editorial Plaza & Janés
ISBN 84-01-32771-7
Valoració: 2

Tal i com el títol suggereix el llibre tracta de la possible existència, a la Rússia actual, d’un fill bastard de Joseph Stalin, que seria un referent incomparable per als conservadors del país. Un historiador i un periodista occidentals troben uns papers inèdits del dictador, i a partir d’aquí s’embolica una trama d’acció.

Els dos personatges principals són poc elaborats, arquetípics. És una noveŀla d’acció -n’hi ha força, sobretot a mida que avança- en què algunes situacions són massa tòpiques, i d’altres massa irreals. El mateix supòsit d’un fill d’Stalin -un bon punt de partida, no ho nego- podria tractar-se d’una manera ben diferent: no sé per què el fill ha de ser tant o més sanguinari que el pare… i menys tenint en compte que no es van conèixer.

La millor virtut de la noveŀla és que dóna una idea (ignoro fins a quin punt esbiaixada o partidista) de la mentalitat sanguinària, obsessiva i paranoica d’Stalin. Però al contrari del que diu l’editor a la contraportada (evidentment la seva feina és vendre), no és la millor noveŀla fins avui de l’autor de Patria i Enigma. La primera no l’he llegit, però la segona, Enigma, la considero molt millor que no El hijo de Stalin.

En definitiva, una bona idea mal aprofitada.