Winston S Churchill: La Segona Guerra Mundial (I i II) (The Second World War)
Traducció al català de Dolors Udina
Editorial L’esfera dels llibres
ISBN 84-9734-249-6
Valoració: 3

Per als més grans aquests llibres no necessiten presentació, però per als joves segurament sí: un cop acabada la segona guerra mundial, Winston Churchill va escriure sis llibres, en què explicava les seves vivències abans i durant aquest esdeveniment. Aquests dos llibres són un resum fet per Denis Kelly uns anys més tard; no us enganyeu, els dos volums junts són al voltant de 1.400 pàgines. Amb motiu del 60è aniversari de l’acabament de la guerra, han estat traduïts al català i publicats.

Tot just començada la guerra, Churchill va ser nomenat cap de l’almirallat britànic (càrrec que ja havia ocupat amb anterioritat, just abans de la primera guerra mundial), i l’any 1940 va passar a ser primer ministre, encapçalant un govern d’unitat nacional, i alhora ministre de la guerra.

Al llarg d’aquests volums trobem descrits amb força apassionament molts episodis d’alta política (destaquen les relacions amb Stalin i, sobretot, Roosvelt i posteriorment Truman), batalles navals i terrestres, consideracions estratègiques a mitjà i llarg termini, la dramàtica resistència anglesa els anys 1940 i 1941, els retrocessos i avanços de posicions; hi ha uns quants mapes que ajuden a seguir les descripcions de batalles, ordres, i moviments d’exèrcits.

La lectura es fa en ocasions una mica feixuga; més aviat per la multitud de dates, persones i situacions que hi són esmentades. Desconec la resta d’obra literària de WC, però el que he llegit en cap cas mereix un premi Nobel de la Literatura. Això, però, no treu valor al document, que és una descripció des d’una posició de privilegi d’uns esdeveniments la magnitud i tanscendència dels quals ens costa d’imaginar als que no vam viure’ls. Personalment m’ha servit per conèixer una mica millor la història, si bé narrada des de l’orgull britànic, si se’m permet dir-ho així. En tot cas, cal reconèixer als britànics un esforç i una tossudesa incommensurables per fer caure el règim totalitari de Hitler; possiblement sense l’ajut dels nord-americans i el denominat Imperi Britànic en primer lloc, i de la Rússia d’Stalin més tard, no els hauria estat possible, però durant el 1940 i 1941 realment estaven ells sols davant el tercer reich.

També he constatat la meva total ignorància en qüestions militars: no sé què és una divisió ni un exèrcit, ni la diferència entre un general, un almirall o un mariscal i molts altres termes d’aquest camp semàntic. El dia que en tingui ganes n’esbrinaré el significat.

Ken Follet: Vuelo final (Hornet Flight)
Traducció al castellà d’Albert Solé
Editorial DeBOLS!LLO
ISBN 84-9793-142-4
Valoració: 3

Edició de butxaca, comprada a l’estació de Sants de Barcelona, no mancada s’errades ortogràfiques (no hi ha cap sólo accentuat, i també manquen accents en alguns pronoms demostratius).

Durant la segona guerra mundial l’aviació anglesa és en serioses dificultats a causa de l’elevada efectivitat dels radars alemanys que hi ha a la Dinamarca ocupada pels nazis. L’espionatge britànic, en coŀlaboració amb un incipient moviment de resistència danès, intenta obtenir el màxim d’informació sobre aquests aparells.

El grup de personatges és reduït, gairebé endogàmic: tots tenen relació “anterior” a la trama argumental; és molt poc interessant en aquest sentit.

El llibre és acció pura, amb petites dosis de romanticisme. Els personatges tenen gairebé intuïcions sobrenaturals: tant l’eficient policia coŀlaboracionista danesa com els membres de la resistència. Massa casualitats, en general. Els bons són bons i els dolents no… Tot i que cal reconèixer que els dolents tenen vida privada fora de la feina, de manera que són també “persones”; sovint en les noveŀles d’acció se’ls fa aparèixer només com a personatges secundaris.

Per passar l’estona, en la línia de l’autor.

Abraham B. Yehosúa: La novia liberada (Hakalá hameshajreret Hakibbutz Hameuchad)
Traducció al castellà de Sonia de Pedro
Editorial Anagrama
ISBN 84-339-7066-6
Valoració: 4

En el període “entre intifades” a Israel un professor universitari especialitzat en estudis orientals viu gairebé turmentat per la inexplicable ruptura matrimonial del seu fill, ara ja fa cinc anys. La defunció sobtada del seu consogre li fa més cruenta aquesta ferida, que intentarà tancar amb tota mena de subterfugis per esbrinar les causes de la ruptura matrimonial.

Paraŀlelament viu un acostament a la comunitat àrab real (ell coneix la teòrica, la que estudia als llibres i ensenya a la universitat), l’acostament a la qual ve propiciat per una estudiant seva a la universitat, a la boda de la qual és convidat, junt amb la seva dona.

Finalment, tots aquests esdeveniments tenen el seu reflex i conseqüències en la seva vida més personal (el seu matrimoni, la relació amb els seus dos fills, un dels quals és a l’exèrcit i l’altre viu a l’estranger).

A partir de diversos recursos literaris (com la inclusió d’històries curtes de tradició àrab, o una obra de teatre) l’autor s’endinsa a tradicions, llegendes i històries fantàstiques de diverses civilitzacions.

La noveŀla és un acostament a la cultura àrab i israeliana, a les inevitables relacions que s’estableixen entre ambdues comunitats; i reflecteix un sospir per una pau que, ara mateix, sembla ben llunyana. Els diferents fils argumentals estan ben tramats i el valor literari és evident, tot i que en algun moment es fa una mica difícil de llegir.

Kent Haruf: Eventide
Publicat per Alfret A. Knopf
ISBN 0-375-41158-5
Valoració: 4

Sequela de Plainsong, de la qual pren alguns personatges (els germans McPheron, la noia, que ara té un paper secundari) i també l’escenari (el mateix poble).

L’acció té lloc en un poble rural de l’interior dels Estats Units, on diverses famílies atípiques i socialment desestructurades (els dos germans ja grans, un matrimoni força inadaptat amb dos fills i una filla de la dona amb la qual no poden tenir contacte i que surt endavant com pot gràcies als ajuts socials, una dona amb dues nenes abandonada pel marit, un noi pre-adolescent que viu amb el seu avi, del qual té cura) interaccionen gràcies a diversos fets, alguns especialment desgraciats, altres més feliços.

Tres de les quatre famílies s’enfronten a adversitats importants; unes se’n surten, d’altres semblen marcades per un determinisme inexorable. De fet hi ha contrastos importants entre diversos personatges, que reaccionen de forma diferent en situacions anàlogues.

Novament trobem un detallisme extrem a la narració; des d’aquest punt de vista segueix l’estil de l’autor. Però té menys força narrativa que Plainsong, i és més dramatisme, deixant un regust una mica amarg. Hi ha un parell d’episodis molt durs de violència física i verbal (crec que es podia aconseguir el mateix resultat fent la narració una mica menys crua; tots sabem que la vida pot ser molt dura, però hi ha detalls que l’autor es podria haver estalviat); per tot això recomano la lectura amb prudència.

Gabriel García Márquez: Cien años de soledad
Ediciones Cátedra
ISBN 84-376-0494-X
Valoració: 5

Aquesta obra no necessita pas presentació: ha estat catalogada com la noveŀla del segle XX més important en espanyol, i l’autor és absolutament conegut arreu del món.

Vaig llegir força GGC quan li van concedir el Premi Nobel, el 1982. Recordo El coronel no tiene quien le escriba i Crónica de una muerte anunciada, i potser en vaig llegir algun altre.

L’edició que he llegit té notes literàries a peu de pàgina (a càrrec de Jacques Joset). Si bé al principi m’han molestat bastant (m’ha semblat que em distreien), més endavant m’han fet adonar més de la complexitat de l’obra, les múltiples lectures que pot tenir (des de la lectura “senzilla” corresponent a la història dels Buendía, fins al denominat “temps circular” on alfa i omega conflueixen, com s’esdevé en tantes situacions de la vida). També es pot llegir en clau de protesta pels colonialismes salvatges o les dictadures.

Havia començat aquest llibre dues o tres vegades al llarg dels darrers anys, quedant-me sempre més o menys al mateix punt. Aquesta vegada l’he acabat. És una noveŀla densa, polièdrica, complexa; per aclarir-se en els noms de la nissaga Buendía cal un arbre genealògic; el vocabulari és ple de localismes. Amb això vull dir que potser no és la lectura més planera possible.

Un company de la feina em va dir que havia llegit el llibre catorze vegades. Jo no crec pas que hi arribi, però sí tinc clar que d’aquí a uns quants anys hi tornaré. M’ha costat entrar a l’obra, però finalment n’he gaudit amb intensitat.

Paul Auster: Auggie Wren’s Christmas Story
Editorial: Henry Holt and Company
ISBN 0-8050-7723-5
Valoració: 4

Conte (35 pàgines, incloses iŀlustracions) ambientat a Nadal, però diferent de la clàssica i sentimental història que sembla necessari explicar aquests dies.

Un periodista té una relació de certa amistat amb un estanquer, que li proporciona cigars. Un dia rep l’encàrrec d’escriure una història de Nadal i no vol caure en els tòpics de les festes. Capficat per trobar un argument que faci el pes, decideix explicar el seu problema a l’estanquer. Aquest, a canvi d’un sopar, li explica una història “absolutament verídica”.

Una història del més pur estil de l’autor. L’original va ser publicat a The New York Times el 25 de desembre de 1990.

Donald E. Knuth: Digital Typography
Editorial: Center for the Study of Language and Information, Leland Stanford Junior University
ISBN 1-57586-010-4
Valoració: 3

Llibre absolutament atípic pel que acostumo a presentar en aquesta secció. Donald Ervin Knuth és un dels teòrics de la informàtica (el seu The Art of Computer Programming, TAOCP és un dens compendi d’algorismes bàsics de computació, des dels clàssics mètodes d’ordenació fins a la arxiconeguda rutina soundex(), utilitzada a diversos sistemes comercials, passant per l’anàlisi dels mètodes de generació de seqüències pseudoaleatòries).

Precisament durant les primeres proves d’impressió del segon volum de TAOCP Knuth va quedar decebut de la qualitat de l’edició, des del punt de vista tipogràfic. Això el va portar a dissenyar el sistema TeX i el METAFONT per a composició de textos científics i definició de fonts tipogràfiques, respectivament.

El llibre que acabo de llegir dóna una idea de la història d’ambdós programes, així com de les dificultats a vèncer en els mateixos (sobretot en METAFONT). Com a punt més interessant, tota l’explicació de les rutines de trencament de línia (sembla estrany que es puguin escriure 89 pàgines sobre el tema), així com les dificultats per al disseny de la lletra S. Com a més entretingut, la transcripció de les sessions de preguntes amb usuaris de TeX.

El llibre té interès només per aquells amb certa sensibilitat per la tipografia, i també inquietuds algorísmiques i matemàtiques. No cal llegir les 662 pàgines, ja que el llibre està organitzat en articles diferents, que en general poden llegir-se de forma independent.

Paul Auster: Llibre de les iŀlusions (The Book of Illusions)
Traducció al català de Marc Rubió
Edicions 62
ISBN 84-297-5273-0
Valoració: 4

Un professor de literatura viu un drama personal -la seva dona i els seus dos fills moren en un accident d’avió- i, amb una vida sense rumb decideix escriure un llibre sobre un actor de cinema mut, que hom suposa mort des de fa molts anys. Al cap d’un temps rep una intrigant carta en que el convida a conèixer-lo.

Essencialment hi ha dos fils argumentals que es desenvolupen paraŀlelament en el llibre (no pas en el temps real, és a dir, hi ha salts en el temps, sempre ben delimitats, no es perd la noció del temps): el complex procés de dol del professor per un costat, i la vida i miracles de l’actor de cinema per un altre. Mig llibre serveix perquè les vides d’aquests dos personatges conflueixin, i l’altre mig per a trobar un desenllaç final. El narrador dels fets és el mateix professor.

Paul Auster aprofita la seva faceta de director de cinema per a lliurar-nos una noveŀla intensa, dura a trossos -unes quantes vides tortuoses i complicades-, amb algunes dosis de tendresa, un gir argumental inesperat -tot i que en un moment s’intueix que hi ha algun aspecte que no lliga- i una humorística i paradoxal darrera frase, on es parla de cinema i peŀlícules, de vida, de mort, d’estimació i de fidelitat.

Traducció (o edició) una mica descurada: hi ha espais “abarrotats” (en comptes d’estar “atapeïts”), en algun moment “les llums enceses”, un “anar-ten”, i una construcció una mica complicada “De vegades m’ha passat que en moments de prosperitat he hagut de parlar de privacions”, per què no deixar simplement “M’ha passat que en alguns moments de prosperitat…”, per exemple. Aquest “de vegades m’ha passat” el trobo bastant desafortunat!

En tot cas, recomanació absoluta, un bon Auster!