A mitjan de maig he fet uns dies de vacances, i he estat a La Gomera i Tenerife.

A La Gomera he quedat fascinat i realment encuriosit per l’espessor i aspecte del bosc de laurisilva, al parc nacional de Garajonay. Un entorn únic al món, en una illa ben peculiar: una zona central elevada amb un bosc espès i humit, i diverses grans valls (barrancs) que porten al mar, amb un clima molt més sec.

A Tenerife he aprofitat bàsicament per tornar al Teide, on he fet fotos amb la llum de la lluna (pràcticament plena). S’hi estava filmant la nova versió de Furia de Titanes, amb un desplegament impressionant. Per sort quan vaig arribar ja s’acabava el rodatge, perquè hom busca racons d’aquests per fugir del tràfec!

Després de decennis d’afectació de finques i expropiacions, uns quants anys d’obres, polèmica pel nom definitiu (illa Fradera, plaça Alcalde Xifré, plaça Central…) aquest cap de setmana han tret les tanques que envoltaven la finalment anomenada plaça Pompeu Fabra.

Hi vaig passar un moment divendres al vespre, i aquesta tarda m’hi he passejat amb una mica més de calma. Hi havia una gernació, potenciada de ben segur tant per la novetat com l’agradable tarda que hem tingut. És un espai públic molt ampli, amb un acurat treball de jardineria, diverses zones de joc infantil i força bancs per seure.

Hi haurà feina de manteniment, sobretot de les plantes. Confiem que l’ajuntament hi dediqui els mitjans necessaris i que tots els badalonins en sapiguem gaudir.

En deixo unes quantes fotografies.

Escapada a Siurana, al Prioriat, abans d’ahir.

Feia força anys que aprofitava la Setmana Santa per fer una mica de vacances. Aquest any, però, m’he quedat per aquí. Dijous al vespre vaig anar a veure la Processó del Silenci.

Vaig fer unes quantes fotografies, sense flaix. Fer fotos amb flash en un acte d’aquest tipus em sembla una desconsideració, en alguns moments ja em va semblar intrusiu el “clic” de la càmera.

La processó transcorre per un Dalt la Vila amb l’enllumenat públic apagat, i les fotografies són força fosques. He estat temptat de passar-les a blanc i negre.

A Bellmunt del Priorat hi ha el Museu de les Mines, dedicat a explicar l’extracció de plom, que va ser una activitat important a la comarca. El museu està muntat a la mina Eugènia, que va ser explotada fins el 1972, i que feia un processament integral, atès que la galena extreta era transformada en llingots de plom a les mateixes instaŀlacions.

La visita guiada dura uns tres quarts d’hora (durada ideal), i permet baixar al primer nivell de la mina. L’explotació tenia una profunditat d’uns 600 metres, en 20 nivells. Actualment els 16 nivells més profunds estan inundats per aigua.

El museu forma part del Sistema Territorial del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), una agrupació de museus de ciència i tècnica que hi ha arreu de Catalunya.

En recomano la visita. En poso unes quantes fotografies.

Cap de setmana llarg a l’anomenada ciutat rosa, totalment desconeguda per mi.

Des de molts anys enrere que un estiu vam ser a la Val d’Aran que no veia la Garona. És clar, aquí és immensament més ample i cabalós que a Les. I del curs de l’aigua passo a pensar en la llengua, l’occità. Presència només testimonial a alguns rètols turístics i dels carrers.

A l’entrada de la basílica de Sant Sernin (una meravella, per cert) una parella jove que parlen francès entre ells es pregunten si aquella explicació és en espanyol. Jo mateix els trec del dubte. Em sap greu no haver-los preguntat exactament d’on eren, però sospito que eren francesos; m’aventuro a dir que l’occità sorprèn els mateixos francesos.

Deixo unes quantes fotografies de la ciutat, bàsicament del riu, la catedral i la ja anomenada magnífica basílica de Sant Sernin.

9/12: Hi va exercir de polític i professor el matemàtic Pierre de Fermat, el segle XVII, l’autor del darrer teorema de Fermat, que ell no va demostrar perquè la demostració no cap al marge del llibre, i que va portar els matemàtics de corcoll fins a finals del segle XX.

Des de Tolosa decideixo anar a Albi. Pel camí veig indicada la vila de Còrdas (en occità), o Cordes-sur-Ciel (nom oficial actual en francès), com a punt d’interès paisatgístic. Impulsivament, sense conèixer-ne res, hi faig via.

És un poble que conserva l’estructura medieval, damunt d’un turó, amb uns carrers molt costeruts, difícils en alguns llocs. Des del capdamunt unes extenses vistes.

És el migdia d’un diumenge de desembre plujós. Només alguns turistes als carrers.