Sitieg Larsson: Millenium (Els homes que no estimaven les dones, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina i La reina al palau dels corrents d’aire)
Columna
Valoració: 3

Dec ser dels últims a llegir la trilogia, per tant en diré ben poques coses, gairebé tot està escrit.

Altament addictives, he estat llegint a la nit fins a hores que feia temps que no aguantava. I sé que li ha passat a força més gent. Les trames estan molt ben travades i treballades, amb una combinació brillant d’acció amb pinzellades de passió.

En algun moment es troba a faltar un dramatis personae, perdó, vull dir un resum de personatges.

Julià de Jòdar: El metall impur
Edicions Proa, 2006
ISBN: 84-8437-858-6
Valoració: 3

Darrer volum de la trilogia L’atzar i les ombres, emmarcada al barri de Guifré-Cervantes de Badalona. Ara ja a mitjan segle XX, amb el Gabriel Caballero treballant a una farga a tocar del riu Besòs.

L’estructura del llibre és anàloga als dos volums previs: inicialment hom coneix els grans trets de l’acció, i en les pàgines que segueixen s’expliquen els detalls dels fets i, sobretot, les motivacions dels diferents personatges per actuar com ho han fet. En aquest volum, a més, hom descobreix que tota la trilogia ha estat trobada als Encants de Barcelona, i l’autor l’intercala amb l’explicació de la recerca que fa per situar realment els fets i trobar-ne els escenaris reals.

És també una obra complexa, densa, espessa; una mica massa. M’ha costat més de llegir que la segona part, que recordo com una obra més àgil.

Frédéric Beigbeder: Windows on the World
Ed. Gallimard, coŀlecció Folio
ISBN: 978-2-07-031461-4
Valoració: 4

Windows on the World era el nom del restaurant que hi havia al capdamunt de la torre bessona nord del World Trade Center de New York; l’obra comença a les 8:30 i acaba a les 10:29, un capítol per minut.

Als minuts parells l’autor explica per què fa la noveŀla, com veu el món, d’on venim, on anem, en el moment de l’escriptura del llibre (entre el 2002 i el 2003). Els minuts senars són per un home d’uns quaranta anys i els deus dos fills que esmorzen al restaurant el fatídic 11 de setembre de 2001. Aquest és l’aspecte que més m’ha agradat del llibre, que intercala ficció històrica (que evita rabejar-se en detalls escabrosos) i reflexió.

Com bé diu l’autor: tots coneixem el final (tothom mor), però de fet tot s’ha d’inventar (ben bé ningú no sap què va passar al restaurant aquell matí).

Ah, curiositat, el llibre és imprès a Barcelona.

Lluís-Anton Baulenas: El nas de Mussolini
Proa, febrer del 2009
ISBN: 978-84-8437-542-5
Valoració: 3

Berta Panatis és una militant comunista durant la dictadura de Primo de Rivera, convençuda de la necessitat de la lluita de classes violenta. Rep l’encàrrec de matar el dictador, i per això planta Barcelona, i amb el seu pare se’n va a un poble del Ripollès, a esperar les ordres definitives per a executar el magnicidi.

Però les ordres no arriben. Al principi pare i filla viuen dels diners que els ha proporcionat el partit, però a mida que passa el temps la seva situció esdevé miserable, i tampoc s’acaben d’integrar mai al poble: l’espera es converteix en una angoixa, però els ideals romanen.

Sense conèixer a fons la història, m’aventuro a dir que està ben ambientada, que recull la tensió de classes (treballadors versus empresaris) de principis del segle XX a Espanya, que també va ser font d’importants conflictes durant la Segona República.

No havia llegit mai cap noveŀla de Lluís-Anton Baulenas, i aquesta m’ha atrapat força. És premi Sant Jordi de l’any 2008; la recomano, però no li veig tants de mèrits com per tenir un premi literari. És clar que no sé amb què ho van comparar.

Albert Espinosa: Un món groc (El mundo amarillo)
Traducció d’Anna Jolis Olvé
Debolsillo, març 2009
ISBN 978-84-8346-908-8
Valoració: 3

El llibre exposa la particular visió del món d’Albert Espinosa, actor, director i guionista, de formació tècnica. L’autor va patir un càncer entre els 14 i els 24 anys, i en aquest llibre groc (potser ell preferiria que fos una llibreta) ens exposa tota la teoria que rodeja el que en denomina els grocs de cadascú. Entén per groc una persona que es queda en un punt intermig entre els amics i les parelles: hi tens contacte físic (no sexual), pots dormir amb ells, i les converses que hi mantens et marquen definitivament.

Abans d’exposar la seva teoria sobre els grocs, Albert Espinosa dóna una sèrie de consells per anar per la vida. No arriba a l’autoajuda, però s’hi acosta… De fet en dóna 23, número que (més endavant) explica que, per ell, té propietats gairebé cosmològiques.

L’interessant del llibre és l’optimisme que desprèn, no li ho pot negar ningú, uns certs tocs d’humor, i moltes ganes de viure.

Tom Sharpe: Wilt, els alternatius i els terroristes (The Wilt Alternative)
Traducció de Carles Urritz i Carme Geronès
Columna Edicions, 2004
ISBN 84-664-0431-7
Valoració: 3

La família Wilt ha canviat: Henry i Eva són pares de quadrigèmines, viuen a un barri benestant en una casa gran, i Henry és cap d’estudis del departament d’humanitats de l’escola tècnica. Altres coses segueixen com sempre: Eva té el cap ple de pardals i s’apunta a tots els moviments alternatius, i Henry defuig la vida congujal gairebé per sistema.

Eva decideix llogar el pis de dalt a una noia alemanya, de la qual Henry inicialment s’enamora. Però la noia resulta ser una perillosa terrorista internacional, les coses es compliquen, i acaba apareixent, és clar, l’inspector Flint, que va quedar saturat de Wilt al primer llibre.

Igual de mordaç amb la societat que el primer lliurament de la saga, aquesta segona part peca d’això, de ser una segona part: no sorprenen ni el personatge ni l’estil de la història.

Mercè Rodoreda: Quanta, quanta guerra…
Club Editor Jove, 2008
ISBN: 978-84-7329-129-3
Valoració: 3

La mateixa autora va dir-ne una cosa com “un llibre que parla de la guerra sense que s’hi vegi un sol tret”; no era exactament així, però sí que era en aquest sentit: al llibre no hi surten ni els fronts, ni canons, ni bales, ni generals ni soldats.

Adrià Guinart se’n va a la guerra. Però no triga a marxar-ne. I aleshores comença a caminar sense rumb fix. En el seu  particular viatge coneix diverses persones i situacions, unes totalment afectades pel conflicte, altres alienes al mateix.

M’ha costat entrar-hi, perquè (com bé explica Antoni Mora al postfaci), aviat et preguntes “de què va aquest llibre?”, perquè no és una noveŀla clàssicament estructurada.