Pierre Lemaitre: Sacrifices
Éditions Albin Michel, 2012
ISBN 978-2-226-28003-9
Valoració: 3

Anne veu per accident la cara descoberta dels atracadors d’una joieria d’un centre comercial. Sembla que per aquest motiu els delinqüents l’apallissen brutalment, i intenten matar-la, però se’n surt. I l’Anne és la parella de Camile Verhœven, el comandant de la policia criminal de París.

Camile es dedica amb cos i ànima a la resolució del cas. Amb l’ajut de l’incansable i fidel Louis comencen a tancar el cercle al voltant d’un grup d’atracadors professionals, buscats també per altres casos. I ben aviat el cas es complica amb la mort, alguna amb acarnissament, d’alguns dels sospitosos.

La narració en tercera persona del que passa a Camile i Anne conté pinzellades del que pensa i fa el cap dels atracadors. Com passa amb altres noveŀles de la “trilogia Verhœven” hi ha algun cop amagat cap al final, si bé aquesta vegada hom veu al llarg del llibre que alguna cosa no acaba de lligar, que no ens expliquen del tot la veritat.

Com ja he comentat, Alex és la noveŀla de la trilogia que més m’ha agradat. Això no obstant, Sacrifices és recomanable, de lectura llaminera i entretinguda.

Pierre Lemaitre: Alex
Éditions Albin Michel, 2011
ISBN 978-2-226-26172-4
Valoració: 4

Des del cas d’assassinats literaris (vegeu Irène) el comandant Camile Verhœven es dedica a casos secundaris. Però una noia és segrestada a París, i li n’encarreguen la investigació, que accepta a desgrat amb l’esperança que en pocs dies en serà rellevat.

A poc a poc surten pistes per identificar i trobar el segrestador: l’autor no s’ha esforçat a ocultar-ne les pistes, però tampoc queden gens clars els motius.

És una noveŀla amb tres parts ben diferenciades, cadascuna de les quals deixa algun per què sense contestar, i en què víctimes i delinqüents es confonen i s’intercanvien sovint els papers. S’alternen capítols que descriuen les activitats de la policia amb capítols relatats per la noia segrestada. I tot reblat amb una frase final que és ben bé el resum del llibre!

De les 3 obres que conformen la trilogia Verhœven és la que m’ha agradat més.

4/10/2015: La traducció al català és a punt de sortir.

22/10/2015: Anna Maria Villalonga n’ha publicat una ressenya molt completa a Núvol (D’Irène a Alex, Pierre Lemaitre).

Andrea Camilleri: El joc dels miralls (Il gioco degli specchi)
Traducció de Pau Vidal
Edicions 62, 2014
ISBN 978-84-297-7230-2 (epub)
Valoració: 3

Montalbano investiga l’explosió d’un artefacte davant d’un local buit, però a tocar d’una escala de veïns. A qui anava adreçat i per què l’hi havien col·locat no és gens clar. Alhora, arran d’una avaria al cotxe de la veïna, la Liliana, s’hi comença a relacionar una mica més, ja que fins ara no passava de “saludada”.

Aviat descobreix que Liliana té un o més amants (el que li explica no lliga gaire amb el que veu), i que el matrimoni fan vides molt independents. Per més casualitat, el marit, venedor d’ordinadors, havia estat el llogater del local.

A mida que avança la investigació troba diverses pistes estranyes, com per distreure’l de què es trama.

És el meu primer Montalbano, el primer llibre que he llegit com a préstec del servei ebiblio i el segon Camilleri.

Umberto Eco: Número zero (Numero zero)
Traducció d’Anna Casassas Figueras
Penguin Random House, 2015
ISBN 978-84-15961-82-6
Valoració: 3

En Colonna, un traductor i corrector de textos, voreja la cinquantena i es troba en un impàs professional. En Simei, que prepara un diari nou per encàrrec d’un empresari que vol guanyar poder, el contracta perquè li escrigui en secret un llibre sobre la preparació del diari: durant uns mesos mitja dotzena de periodistes faran diversos números zero de la publicació, és a dir, “el diari que haurien fet” un dia concret.

Infiltrat a la redacció com un assessor d’estil i de tècnica periodística, aviat estableix relació més propera amb dues persones antagonistes: la Maia Fresia, una noia que se sent bastant incòmoda amb l’ambient de la redacció i el projecte del diari, i en Romano Braggadocio, un periodista especialitzat a investigació.

Al voltant de la redacció Umberto Eco explica uns quants detalls del funcionament de la premsa, com s’insinuen o es munten explicacions per dirigir l’opinió del lector sense perdre unes suposades formes imparcials. És el gran interès de l’obra, juntament amb una investigació (que no sé què té de cert) de Braggadocio sobre els darrers dies de Mussolini.

Pierre Lemaitre: Irène (Travail Soigné)
Traducció d’Albert Pejó Orellana
Bromera, 2015
ISBN 978-84-9026-493-5
Valoració: 4

Camile Verhœven és el comandant de la brigada criminal de París. Amb el caràcter marcat per una alçada reduïda (un metre i mig mal comptat) gaudeix del reconeixement dels seus coŀlegues i superiors. Feliçment casat amb Irène, que està embarassada.

L’assassinat brutal de dues noies a un loft bastant aïllat presenta un repte important als investigadors. S’adonen que aquestes morts reprodueixen l’escena d’una noveŀla; i malauradament relacionen altres crims no resolts d’anys anteriors també amb històries del gènere negre.

La investigació avança molt a poc a poc, i el poc que coneixen arriba aviat a la premsa. La pressió per part dels superiors i de la jutgessa augmenta. Al final… bé, no explicaré pas el final, oi?

Suposo que sense l’èxit d’Ens veurem allà dalt ens hauria costat més llegir aquesta traducció a català. Val a dir que les dues noveŀles no tenen res a veure, aquesta s’emmarca dins del gènere negre més pur.

Molt recomanable, però abstingueu-vos-en si sou sensibles a escenes macabres.

22/10/2015: Anna Maria Villalonga en va publicar una ressenya a Núvol, Irène, un títol indispensable.

Jordi Sierra i Fabra: A l’altre costat de l’infern
Ara Llibres, 2015
ISBN 978-84-15645-42-9
Valoració: 3

Més investigacions de l’inspector Hilari Soler, acompanyat del sots-inspector Ernest Quesada. A la comissaria encara hi ha un ambient tens per l’afer del Peláez (vegeu La mort del censor), i Soler té la impressió que li assignen els casos més tèrbols perquè fiqui la pota i finalment se’n puguin desempallegar.

En aquest cas hi ha una víctima, una monja que ha caigut per l’escala del pis on vivia enmig d’una discussió; els testimonis han vist una dona que s’allunyava corrent del lloc dels fets. Sor Maria donava suport a les mares en un parell de clíniques de Barcelona, i era tinguda per tothom per una persona admirable. Poc a poc els dos policies treuen l’entrellat del cas, si bé els costa prou de trobar-ne el desllorigador: alguns testimonis són prou esquius, i alguna mort més els convenç que darrera la mort de la germana hi ha alguna cosa tèrbola.

Escrita amb l’estil directe i llaminer a què ens té acostumats Jordi Sierra.

Marcello Fois: Memòria del buit (Memoria del vuoto)
Traducció de l’italià d’Anna Casassas Figueras
Edicions del Periscopi, 2015
ISBN 978-84-941737-7-6
Valoració: 4

Història inspirada en el bandit Samuele Stochino, que a l’obra és Stocchino.

Samuele se’n va a la guerra europea, d’on torna com a heroi. Això no obstant, al poble la situació de la seva família és molt desafavorida, i han estat víctimes de diverses humiliacions i abusos de poder. Irracionalment encegat, ajudat per un caràcter que li ve de naixença, Samuele inicia una venjança sense treva, fins a portar a la misèria i ruïna els que considera culpables de les desgràcies familiars.

Ben escrita, amb un ritme pausat però no exempt de subtileses ni intrigues. Albert Sánchez Piñol, al pròleg, escriu: Quan l’acabem de llegir arribem a la conclusió, irrefutable, que Fois ha construït la gran noveŀla sarda. I tenim la certesa que Samuele Stocchino ja no és un personatge històric, sinó un mite.