Aquesta font és a l’extrem oest del parc Saint James, a Londres.
![](https://unxicdellum.cat/wp-content/uploads/00004746-01.jpg "Font \\"els pixats de la reina\\"")
A sobre la font hi ha la plaça del davant del Buckingham Palace, la residència de la reina d’Anglaterra; tal com està ubicada, la font sembla literalment que reculli les aigües residuals de la residència règia. D’aquí el nom que li vaig posar.
Confio que la sensibilitat dels britànics o de la seva sobirana no es sentin especialment ferits per aquest petit atreviment escatològic!
Enlairament d’uns quants avions a l’aeroport BCN – El Prat. Aquest matí els avions s’enlairaven per la pista 25L cap al sud (la “tercera pista”), i aterraven per la 25R des del nord.
Les fotografies estan fetes des de la torre de la platja del Parc Natural. Al googlemaps estan identificats els diferents punts d’observació d’avions per l’aeroport de El Prat.
Nicolás Valle: Ubuntu, estimada terra africana
Edicions Proa
ISBN: 978-84-8437-093-2
Valoració:4
Destaco: L’organització Save the Children ha arribat a dir, sense compassió, que aquells que prenem xocolata o cafè estem bevent sang, la sang de nens obligats a carregar sacs de cacau tan pesants que laceren els músculs.
Nicolás Valle és un periodista d’informació internacional, seduït i captivat pel continent africà. En aquest llibre explica diversos viatges que ha fet per aquesta terra, que combina molt hàbilment amb grans pinzellades de la història: des de la descoberta per part dels europeus, l’esclavatge i els processos de descolonització, fins a les guerres civils del darrer quart del segle XX, i algunes vivències personals.
L’autor explica amb detall les matances entre hutus i tutsis a Rwanda, que segons conta va ser miŀlimètricament calculada pels hutus radicals. També coneixerem la història recent d’Angola -un país de grans riqueses naturals-, l’origen dels boers, els processos de descolonització de diversos països, i petites pinzellades de Moçambic, Namíbia, per citar només alguns dels països que ha visitat. I no s’oblida, és clar, dels drames de la SIDA o la malària.
El llibre és dur, amb explicacions de patiments importants a causa de les guerres, però també conté esperança, dipositada sobretot en un jovent que miri endavant i no es planyi de l’injust passat amb què han carregat les generacions anteriors.
E. L. Doctorow: La gran marxa (Traducció de Julià de Jòdar)
Edicions de 1984
ISBN: 978-84-96061-93-4
Valoració:4
A l’etapa final de la guerra de secessió nord-americana, el general de la Unió William Sherman (“gairebé massa llest per a ser general”, en la boca d’un dels protagonistes del llibre) va anar d’Atlanta (recordeu l’incendi de la ciutat a Allò que el vent s’endugué? va passar mentre hi havia Sherman) fins a Goldsboro passant per Savannah i Columbia ). Al camí que obria l’exèrcit s’hi van afegir uns quants milers d’esclaus alliberats, que possiblement només fugien amb ganes de trobar un lloc on començar la vida en llibertat.
Aquesta travessa és retratada amb un conjunt molt heterogeni de personatges: ex-escalus, ximples desertors, metges de campanya, un periodista, el mateix general i els seus ajudants, terratinents… les històries dels quals s’entrellacen i encavalquen amb els propis actes de guerra.
Uns personatges senzills i globalment tendres, i un ritme narratiu fluïd, i el rerefons històric, fan del llibre una lectura plaent. Destaco també la bona traducció de Julià de Jódar.
Petit problema en actualitzar a WordPress 2.6: un cop incorporats els fitxers al servidor, i acceptats els canvis a la base de dades m’ha fet identificar-me de nou. No hi ha hagut manera d’entrar amb el navegador habitual (Firefox 3.0-1.3), com si teclegés un password equivocat).
Ho he comprovat amb un altre navegador (Opera 9.5.1, que no faig servir mai per editar el bloc), i he pogut entrar.
He acabat esborrant totes les cookies del meu mateix domini i s’ha solucionat el problema. Sembla que no sóc l’únic a qui ha passat.
Direcció: Esteve Riembau
Actors: Josep Maria Pou, Jaume Ulled
Autor: Richard France
Teatre Romea, fins el 27 de juliol
Un Orson Welles gran (70 anys), físicament decrèpit, grava anuncis per a la ràdio mentre neguitosament intenta aconseguir que Steven Spilberg li doni finançament per a acabar la peŀlícula del seu somni, El Quijote. Entre anunci i anunci recorda fets importants de la seva vida: les seves coŀlaboracions a la ràdio (que signava amb el títol de l’espectacle), el gran èxit cinematogràfic Citizen Kane, el teatre…
L’espectacle és pràcticament un monòleg de Josep Maria Pou, acompanyat per Jaume Ulled, que és el realitzador radiofònic de la sèrie d’anuncis. Pou broda el guió, un text molt radifònic, sobretot pel que fa a la veu del personatge, amb un to de veu cansada que manté durant tota l’actuació.
Em reconec essencialment ignorant en política internacional. Desconec quins principis i circumstàncies porta la guerrilla de les FARC a actuar. No simpatitzo amb les forces armades en general, però m’acabo d’alegrar que l’exèrcit colombià hagi alliberat Ingrid Betancourt i altres persones segrestades per les FARC.
Poques vegades he llegit paraules tan colpidores com la carta d’Ingrid que va fer-se pública el desembre del 2007. La podeu trobar fàcilment a internet, però en copio alguns fragments:
Aquí vivimos muertos.
No tengo ganas de nada. Creo que eso es lo único que está bien, no tengo ganas de nada porque aquí en esta selva la única respuesta a todo es ‘no’. Es mejor, entonces, no querer nada para quedar libre al menos de deseos.
Aquí todo tienen dos caras, la alegría viene y luego el dolor. La felicidad es triste. El amor alivia y abre heridas nuevas… es vivir y morir de nuevo.
Me’n vaig a dormir una mica més content que quan m’he llevat.
Helene Hanff: 84, Charing Cross Road
Penguin Books
ISBN: 0 14 01.4350.5
Valoració:4
Helene Hanff fou una escriptora nord-americana, autora de força guions de televisió (per exemple, per a la sèrie Les aventures d’Ellery Queen). Apassionada pels llibres antics i clàssics, al final de la segona guerra mundial va entrar en contacte amb Frank Doel, que treballava a la llibreria Marks & Co. (que és al número 84 del carrer Charing Cross), per tal d’encarregar-li alguns llibres difícils o molt cars de trobar a New York.
Va començar així una relació epistolar de 20 anys, primer només relativa a comandes de llibres, però més tard s’hi afegeixen enviaments de paquets de menjar per ajudar a paŀliar les restriccions de la postguerra a Europa, i la correspondència esdevé més personal; sempre amb un to més desenfadat per part d’Helene, i molt més formal per part de Frank; i comparteixen sempre la passió pels llibres.
El llibre és un clàssic, que ha estat portat al cinema i teatre, però que no coneixia fins fa quatre o cinc setmanes. Com diu l’autora, hi ha 2 tipus de llibres: els que cal guardar perquè algun dia rellegiràs, i els que pots llençar perquè no rellegiràs mai. Aquest és de la primera categoria.