Canvis:
Encara em queda força feina per fer-hi, però em sembla que no s’ha perdut res. Mentre escric això estic incorporant al servidor totes les fotografies, perquè he aprofitat per reduir la mida dels fitxers més grans.
El 14 d’abril de 1931 Francesc Macià va proclamar la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica.
Aquesta gravació em porta un altre record: entre el 1972 i el 1977 (no puc precisar més la data) amb el pare vam visitar una espècie d’autobús ambulant que venia articles culturals en català: llibres i discos, essencialment. Sé que vam comprar força coses, i al final li van oferir un disc on hi havia aquesta gravació, totalment clandestina, és clar! A la segona cara hi havia el discurs de l’aprovació de l’Estatut de Núria després de la retallada de les Cortes Generales (… aquest estatut, tot i no ser el que volíem…), i la interpretació de Els Segadors per part d’una cobla.
Feia temps que pensava a comprovar si la mare conservava aquest disc, i digitalitzar-ne el contingut. Veig que, gràcies al youtube, no cal!
Als que teniu un telèfon Treo amb PalmOS us recomano que doneu un cop d’ull a Power Hero.
Permet configurar el temps de desconnexió de GPRS, bluetooth, infrarrojos, el mateix telèfon i en quines hores s’ha d’activar la iŀluminació del teclat. Ajuda a reduir una mica el ritme de descàrrega de la bateria.
Un dels grans canvis que ha provocat el mòbil és que determinades converses que normalment quedaven restringides a l’àmbit particular es mantenen de forma pública, en espais tancats, on és impossible evitar ser sentit. I no sempre tenim el pudor d’ajornar-la.
Avui mateix, al tren, una noia ha tingut una discussió seriosa amb el seu ex-xicot. I quan ha acabat la conversa ha trucat a una amiga i li ho ha explicat tot. O sigui que si ens quedava algun dubte de què li havia dit el noi, al final ho hem sabut!
En baixar he evitat de mirar-la. No sé fins a quin punt és conscient que tot el vagó s’ha assabentat dels seus problemes.
Jaume Fuster: Les cartes d’Hèrcules Poirot
Edicions 62 – Coŀlecció “Educació 62”, volum 13
ISBN 84-297-5839-9
Valoració: 3
Originalment un guió de televisió per a RTVE, Jaume Fuster va adaptar aquesta obra en forma d’obra de teatre i la va publicar.
Imagineu-vos Hèrcules Poirot a un balneari de la Cerdanya, a la meitat del segle XX. S’hi produeix un assassinat, i la Guàrdia Civil no pot arribar-hi a causa d’una forta tempesta. És una temptació perquè el detectiu exerciti les “cèŀlules grises”, i escrigui unes cartes a la mateixa Agatha Christie explicant-li el cas.
Escrita en un llenguatge molt fresc, amb alguns tocs d’ironia, es llegeix en una hora més o menys; i de fet sembla un particular homenatge de l’autor a la prolífica escriptora anglesa de noveŀla negra.
Joan Sales: Incerta glòria
Edicions 62 – Coŀlecció “les millors obres de la literatura catalana”, volums 88 i 89
ISBN 84-297-1921-0
Valoració: 3
Lectura seguida de El vent de la nit del mateix autor, que va formar part d’Incerta glòria les primeres edicions.
Ambientada a la guerra civil espanyola, gira al voltant de les relacions entre mitja dotzena de personatges, uns al front republicà d’Aragó, altres a Barcelona, i que es remunten uns anys enrere, en plena efervescència revolucionària els anys abans de l’inici del conflicte armat, en l’ambient universitari. El vent de la nit està ambientada ja a la postguerra.
Aquest és el rerefons per relligar un fort contingut i ideològic, filosòfic i fins i tot teològic, que en fa una obra especialment densa, de lectura poc fàcil. Està dividida en tres parts, explicades per diferents personatges; és especialment interessant (des del punt de vista formal) la segona part, que és un recull de cartes d’un dels personatges a un altre, però que està molt ben pensada perquè reflecteix prou bé el contingut de les “cartes resposta”, que no hi són.
En definitiva, una obra cabdal i clàssica de la literatura catalana del segle XX, que va ser revisada en múltiples ocasions per part del seu autor, la lectura de la qual requereix cert esforç. Per mi li sobren unes quantes pàgines.
10/8/2008: He trobat una explicació molt detallada de totes les edicions d’aquesta obra, a càrrec de Núria Folch, la dona de Joan Sales.
Jordi Sierra i Fabra: Cuatro días de enero
Plaza Janés
ISBN 978-84-01-33664-5
Valoració: 3
Just 4 dies abans de l’entrada de les tropes de l’exèrcit rebel (franquista) a Barcelona, el gener del 1939, l’inspector de policia Miquel Mascarell investiga la desaparició d’una noia -la filla d’una antiga prostituta-, que acabarà complicant-se amb diverses morts.
L’autor aprofita les investigacions de l’últim policia que queda a la ciutat per presentar-nos una capital buida d’autoritats, sense aliments, on la burgesia comença a prendre possessió dels béns que els havien estat confiscats a l’inici del conflicte. L’acció transcorre en aquests quatre dies, i està centrada totalment en les peripècies del policia.
El llibre passa molt bé, és especialment fàcil de llegir. També existeix en català, però vaig comprar-lo en un moment d’emergència (havia de “matar” una espera d’alguna manera, i només vaig trobar això que em convencés).
Podeu consultar també el mateix web de Jordi Sierra i Fabra.
Si per un casual us acosteu a Toledo abans del 12 de maig no us deixeu perdre l’exposició commemorativa del centenari del naixement del pintor Miguel Prieto, al Museo de Santa Cruz.
No havia sentit anomenar mai aquest artista manxec (1907-1956). Però me n’hauria endut uns quants quadres i dibuixos sota la camisa, i tant!