Aquest dissabte m’he arribat al festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image de Perpinyà. No hi havia estat mai, i aquest cap de setmana llarg convidava a fer aquesta sortida.

Aquesta és la divuitena edició del festival, la majoria d’edat, segons expliquen a l’editorial del llibret d’informació. Consta de diverses exposicions de fotografia (agrupades a 9 locals, la majoria edificis antics -convents, esglésies, etc.- que no sembla que tinguin altres usos). Recomano començar pel Couvent des Minimes, que és precisament on hi ha més exposicions, inclosa la World Press Photo: si ens falta temps podem sempre deixar córrer alguna de les exposicions més allunyades.

Hi ha unes quantes exposicions monogràfiques. I hi ha guerra, molta guerra. Però també imatges molt espectaculars del vermellós terra del Sahara (Jean-Luc Manaud), i una selecció de les millors obres d’Elliot Erwitt (es pot fer humor amb la fotografia!). Una de les fotografies que m’ha xocat més és una d’un grup de nens afectats per diverses malalties arran de l’accident de la central nuclear de Txernòbil: les cares de les criatures són absolutament impactants.

Calen unes quatre hores per veure les exposicions sense entretenir-s’hi massa. L’entrada a tots els locals és gratuïta. Una alternativa per no empatxar-se és estar-s’hi un parell de dies, i combinar exposicions amb altres activitats. Tota la ciutat canvia una mica de ritme i horaris arran de l’exposició (restaurants oberts més hores, per exemple).

Els llibrets d’informació estan editats en català, anglès, francès i espanyol. Conté un mapa molt clar per moure’s per la zona de l’exposició. Només dos inconvenients: en alguns locals he passat molta calor, i altres no semblen totalment adaptats per a persones amb mobilitat reduïda, ni els ascensors prou ben indicats.

Per poc que pugui el 2007 hi tornaré a anar. Absolutament recomanable!

Fa gairebé quatre anys vaig comprar-me un escànner per a negatius/diapositives, un Minolta Dimage Scan Elite II. Sempre m’ha donat problemes amb les tonalitats de color, molt poc naturals, de manera que les imatges requereixen un tractament posterior bastant dràstic, i encara amb resultats bastant decebedors. Això ha fet que el deixés de fer servir, atès que escannejar fotografies antigues per guardar-les amb colors falsejats és una pèrdua de temps.

Arran d’una menció (si no em falla la memòria) a reidreviews, he provat el programa Vuescan, i el recomano absolutament. Permet calibrar de forma automàtica l’exposició i tractament de color dels negatius (en general molt constant per cada tipus de peŀlícula) a partir d’un tros no exposat (el clàssic tros de peŀlícula del principi o del final del rotlle). El procediment està clarament explicat a l’apartat Advanced Workflow Suggestions del manual d’usuari. També porta tractaments addicionals per les peŀlícules més populars (diverses generacions de peŀlícules Kodak, Fuji, etc.) però no em donen tan bons resultats com el genèric (“negatiu color”).

La versió de demostració és absolutament funcional, però afegeix uns símbols en forma de $ a tota la imatge. Permet comprovar la compatibilitat amb el nostre escànner.

Hi ha versions per a Windows, Linux i Mac. He registrat la de Windows, perquè amb Linux no em funciona: en engegar el programa l’escànner respon, però de seguida s’atura i no passo d’aquí. Seguiré barallant-m’hi.