Wilkie Collins: L’hotel encantat (The haunted hotel)
Traducció al català de Roser Berdagué
Editorial Columna
ISBN 84-7809-686-8
Valoració: 3

Wilkie Collins és un autor anglès de la segona meitat de segle XIX, i és molt conegut per La dama de blanc i La pedra lunar, que fa uns anys van ser reeditats i van tenir foça èxit. Aquest llibre és posterior als altres dos.

Un lord anglès trenca de cop el seu compromís amb una dona per casar-se amb una altra, decisió gens entesa ni compartida per la família ni pels cercles de l’alta societat britànica. A partir d’aquí s’esdevenen una sèrie de fets inexplicables, uns a Anglaterra, altres a Venècia, que tenen com a protagonistes principalment la dona del lord i l’antiga promesa, amb la coŀlaboració de diversos membres de la família i del servei.

Argument una mica simple, si bé dosificadament desenvolupat, però li manca una mica de ritme. Tot i que és força curta (200 pàgines) no engresca tant com La dama de blanc, ni molt menys. L’edició no és massa bona, faltaria una revisió (alguna falta d’ortografia, alguna sangria incoherent) tot i que és un dels pocs llibres on he trobat el dígraf “ŀl” tractat com indiquen els tipògrafs: la separació entre les dues eles de la ela geminada ha de ser la mateixa que si no hi hagués el punt!

Jesús Moncada: La galeria de les estàtues
Editorial La magrana
ISBN 84-8264-504-8
Valoració: 5

Segona noveŀla de Jesús Moncada (escrita el 1992); recull essencialment uns deu dies del final de novembre i principi de desembre del 1957, emmarcats per tant a la Catalunya franquista. Centrat en una dotzena de personatges l’autor ens narra uns fets realment senzills (el que passa en aquests deu dies es pot escriure en una pàgina), però per trobar l’explicació dels quals cal remuntar-se força anys enrere.

I és en aquesta memòria de fets anteriors que Jesús Moncada munta un bon trencaclosques de situacions i coincidències, algunes de les quals són absolutament inesperades i impensables (no hi ha pistes per a esbrinar-ho). Tampoc cal; és suficient (i necessari!) gaudir de la lectura, pàgina rere pàgina.

Per mi li sobren unes cinquanta pàgines (i no pas les del final!). Li costa una mica massa entrar en matèria, les intencions de l’autor (mostrar que la tria de personatges no és casual, que tots tindran un paper tard o d’hora, i que estan més o menys relacionats per diferents fets anteriors als centrals de l’obra) no s’intueixen fins molt avançada la lectura.

Em sembla que és la més fluixa de les tres noveŀles de Moncada. No em malinterpreteu, però: la recomano absolutament!

Jostein Gaarder: Maya (Maya)
Traducció al català d’Anne-Lise Cloetta i Anna Casassas
Editorial Empúries
ISBN 84-7596-724-8
Valoració: 2

Intent fallit de noveŀla cosmològica (a la mateixa portada ja diu que és una Noveŀla sobre la història de l’univers.

S’hi barregen fantasies personals amb un discurs ecologista, problemes íntims amb una crítica a la humanocentricitat, en un intent no reeixit de fer una noveŀla completa i sòlida.

Li reconec certs mèrits (la conversa amb un gecònid, un rèptil sense especificar del subordre dels saures, entre els quals destaca el dragó comú), però està allargassat, l’autor n’abusa. També es fan pesats els diàlegs entre el José i la Maya, dos dels personatges; potser m’ha faltat paciència per entendre’n el contingut.

Un altre dels recursos és certa confusió entre ficció i realitat, que acaba essent, per mi, una petita presa de pèl.

En resum, poc engrescador.

Jesús Moncada: Estremida memòria
Edicions 62
ISBN 84-297-5513-6
Valoració: 5

Tercera noveŀla (cronològicament parlant) de Jesús Moncada, aquesta plenament dins del denominat mite de Mequinensa, i segona en el meu ordre de lectura.

El llibre narra, un segle després dels esdeveniments, un cruel assalt, un acte de bandolerisme del segle XIX, i l’efecte que aquest fet té sobre els diferents estaments socials del poble, les famílies de les víctimes, les dels assaltants, les autoritats; en uns casos, generant rancúnies que perduraran durant generacions.

Magistralment escrita, dosifica i combina el misteri arrencant l’acció en un moment cronològicament final de la història, a partir del qual un bon munt de persones recorden diverses parts dels fets, donant lloc i joc a un harmoniós, complet i sòlid trenca-closques de personatges, situacions, fets i records.

Per reblar el clau hi ha unes notes en forma de cartes que un amic del narrador escriu al final de cada capítol, i que proporcionen una visió complementària al fil principal.

Em reafirmo en el que he escrit en algun altre lloc: si Jesús Moncada hagués escrit en alguna altra llengua aquest llibre seria reconegut internacionalment. Llegir-lo ha estat un autèntic plaer, i el poso a la llista dels que mereixen una segona lectura. També ha tingut un efecte pervers en el meu estat d’ànim: alguna vegada m’havia passat pel cap intentar d’escriure una noveŀla; després de llegir aquesta em sento incapaç de crear una obra mínimament digna.

Jesús Moncada: Camí de sirga
Edicions 62
ISBN 84-297-5398-2
Valoració: 5

Haig de reconèixer que no havia sentit parlar de Jesús Moncada abans de la seva mort, el juny del 2005. Possiblement poc reconegut en vida, passa per ésser un dels autors més importants de la literatura catalana del segle XX.

Camí de sirga comença descrivint l’enderrocament de la casa de Llorenç de Veriu, a la Baixada de la Ferradura, considerat l’inici de la destrucció de la vila (Mequinensa), arran de la construcció de l’embassament de Riba-Roja. A partir d’aquest moment, la memòria de molts personatges condueix a una successió de fets i remembrances de les dues o tres darreres generacions dels habitants de la població, a través de mitja dotzena de personatges clau, i sempre al voltant de l’Ebre que, com a element omnipresent i perpetu, relliga els diferents episodis.

S’hi reflecteixen fets econòmics i polítics d’abast universal (com la injecció de prosperitat arran de les guerres mundials), i d’altres més locals, com vaga dels minaires, els efectes de la Guerra Civil, o la mateixa construcció de les preses de Mequinensa (més amunt de la població) o de Riba-Roja (la que acaba negant-la), com a darreres revifades abans d’una mort anunciada.

L’obra de Jesús Moncada és breu, i només cal llegir-ne unes pàgines per esbrinar-ne el motiu: cada frase és miŀlimètricament escrita, amb una adjectivació precisa, viva però en cap cas improvisada.

Totalment recomanable, tot i que els amants de l’acció per sobre de la descripció el poden trobar pesat.

Jordi Coca: Louise
Editorial Destino
ISBN 84-233-2343-9
Valoració: 3

La Louise és una dona nascuda i criada als Estats Units, filla de pare català i mare americana, que viu en companyia de l’Albert, a Barcelona. És professora a la Universistat, i de cop li agafa una mena d’angúnia o patiment davant la possibilitat que s’esdevingui qualsevol desgràcia i s’acabi la felicitat en què viu.

I això és gairebé tot. L’autor dóna voltes i més voltes sobre aquest tema, i porta la protagonista als Estats Units a visitar els pares i vells amics, però res més.

No li he trobat massa gràcia ni interès. Així com La japonesa, que vaig llegir fa uns quants anys, em va agradar per la seva senzillesa i tendresa (és la història d’un nen autista que s’enamora d’una nena japonesa), aquí precisament la senzillesa perd l’autor. Ben escrita, però poc engrescadora.

Paulo Coelho: Onze minuts (Onze minutos)
Traducció al català de M. Dolors Ventós
Editorial Proa
ISBN 84-8437-571-4
Valoració: 4

Una noia de Brasil se’n va del seu poble amb els estalvis de la seva primera feina a Copacabana. Allí és contractada un suís que li promet convertir-la en una estrella de samba brasilera a Europa.

Un cop a Ginebra res no és el que esperava: a la feina (ballarina de discoteca) s’hi afegeix la dificultat de l’idioma, el clima i la soledat. Intenta esdevenir model i acaba essent una prostituta en un local (anomenat també Copacabana) del carrer Berna.

Els ingressos que li proporciona la nova feina són abundants, però segueix sense trobar un home que l’estimi, fins i tot sense trobar un home que li doni veritable plaer sexual. Fins que en coneix dos absolutament contraposats que li fan replantejar l’essència de l’estimació i del plaer.

Escrit en forma gairebé de conte, la noveŀla passa de la infantil i innocent Maria nena, a una dona madura. Part de la història és coneguda a partir de fragments del Diari de la Maria, que acostumen a tancar els capítols.

Noveŀla ben escrita, sense ser cap prodigi de produnditat (tota ella sembla “simple”, només hi ha un fil argumental, la vida de la noia), té les pàgines justes (ja és un mèrit respectable). Recomanada per qui vulgui una lectura tranquŀla, no necessàriament emocionant.

Winston S Churchill: La Segona Guerra Mundial (I i II) (The Second World War)
Traducció al català de Dolors Udina
Editorial L’esfera dels llibres
ISBN 84-9734-249-6
Valoració: 3

Per als més grans aquests llibres no necessiten presentació, però per als joves segurament sí: un cop acabada la segona guerra mundial, Winston Churchill va escriure sis llibres, en què explicava les seves vivències abans i durant aquest esdeveniment. Aquests dos llibres són un resum fet per Denis Kelly uns anys més tard; no us enganyeu, els dos volums junts són al voltant de 1.400 pàgines. Amb motiu del 60è aniversari de l’acabament de la guerra, han estat traduïts al català i publicats.

Tot just començada la guerra, Churchill va ser nomenat cap de l’almirallat britànic (càrrec que ja havia ocupat amb anterioritat, just abans de la primera guerra mundial), i l’any 1940 va passar a ser primer ministre, encapçalant un govern d’unitat nacional, i alhora ministre de la guerra.

Al llarg d’aquests volums trobem descrits amb força apassionament molts episodis d’alta política (destaquen les relacions amb Stalin i, sobretot, Roosvelt i posteriorment Truman), batalles navals i terrestres, consideracions estratègiques a mitjà i llarg termini, la dramàtica resistència anglesa els anys 1940 i 1941, els retrocessos i avanços de posicions; hi ha uns quants mapes que ajuden a seguir les descripcions de batalles, ordres, i moviments d’exèrcits.

La lectura es fa en ocasions una mica feixuga; més aviat per la multitud de dates, persones i situacions que hi són esmentades. Desconec la resta d’obra literària de WC, però el que he llegit en cap cas mereix un premi Nobel de la Literatura. Això, però, no treu valor al document, que és una descripció des d’una posició de privilegi d’uns esdeveniments la magnitud i tanscendència dels quals ens costa d’imaginar als que no vam viure’ls. Personalment m’ha servit per conèixer una mica millor la història, si bé narrada des de l’orgull britànic, si se’m permet dir-ho així. En tot cas, cal reconèixer als britànics un esforç i una tossudesa incommensurables per fer caure el règim totalitari de Hitler; possiblement sense l’ajut dels nord-americans i el denominat Imperi Britànic en primer lloc, i de la Rússia d’Stalin més tard, no els hauria estat possible, però durant el 1940 i 1941 realment estaven ells sols davant el tercer reich.

També he constatat la meva total ignorància en qüestions militars: no sé què és una divisió ni un exèrcit, ni la diferència entre un general, un almirall o un mariscal i molts altres termes d’aquest camp semàntic. El dia que en tingui ganes n’esbrinaré el significat.