Mostra totes les entrades de Gabriel Massip Fons

Haruki Murakami: 1Q84

Haruki Murakami: 1Q84, llibres 1 i 2 (1Q84 ichi-kyû-hachi-yon)
Traducció al català de Jordi Mas López
Editorial Empúries, 2011
ISBN 978-84-9787-686-5
Valoració: 3

L’Aomame (escrit amb els caràcters de verd i de mongeta) és una fisioterapeuta i monitora en un gimnàs, que mata maltractadors de dones. La seva vida transcorre paraŀlela a la de Tengo Kawana, un escriptor novell que encara no ha publicat cap llibre i professor de matemàtiques en una acadèmia. Tots dos ronden la trentena i són solters.

La noia es queda atrapada en un embús de trànsit a una autopista quan es dirigeix a matar un home. El taxista que la porta li suggereix de deixar la via per una escala d’emergència, però l’adverteix que si ho fa, podria ser que després, el seu entorn quotidià el veiés… no ho sé, una mica diferent de com l’ha vist sempre. Ella baixa per l’escala i arriba a temps per matar l’home; a partir d’aquest moment, però, veurà alguns petits canvis al seu entorn.

Mentrestant, en Tengo rep l’encàrrec de reescriure la noveŀla d’una noia jove, per polir-ne l’estil, però quedant-ne al marge.

A partir d’aquest moment a les vides dels dos personatges s’esdevenen alguns fets imprevistos, mentre ells creuen que en perden el contro, com si estessin regides per poderoses, inexplicables i fosques forces.

És una noveŀla fantàstica, que transporta el lector a un entorn irreal (tot i que de realitat només n’hi ha una). En algun moment m’ha confós, i he pensat que la història de l’Aomame (el llibre dedica un capítol a cada personatge, alternativament) havia estat escrita per en Tengo, o que la història de l’Aomame és la que havia escrit la noia jove… però no.

Ha estat el meu primer Murakami, comprat i llegit sense referències prèvies (vaig comprar el llibre una mica abans de Sant Jordi), i sóc una mica crític. M’ha deixat una mica desconcertat, i esperava un altre tipus de desenllaç (en línia amb el que he dit en el paràgraf anterior). El recomano només si us agraden les històries fantàstiques i us conformeu a acabar el llibre sense entendre del tot el món que s’inventa.

PS: El llibre té una tercera part, que sortirà a finals d’any en català; potser és per això que m’han quedat punts inexplicats. Des del punt de vista pràctic, sort que no l’han posat amb el primer i segon, perquè aquests dos ja són gairebé vuit-centes pàgines i el volum seria físicament inaguantable.

Plaça Pompeu Fabra

Després de decennis d’afectació de finques i expropiacions, uns quants anys d’obres, polèmica pel nom definitiu (illa Fradera, plaça Alcalde Xifré, plaça Central…) aquest cap de setmana han tret les tanques que envoltaven la finalment anomenada plaça Pompeu Fabra.

Hi vaig passar un moment divendres al vespre, i aquesta tarda m’hi he passejat amb una mica més de calma. Hi havia una gernació, potenciada de ben segur tant per la novetat com l’agradable tarda que hem tingut. És un espai públic molt ampli, amb un acurat treball de jardineria, diverses zones de joc infantil i força bancs per seure.

Hi haurà feina de manteniment, sobretot de les plantes. Confiem que l’ajuntament hi dediqui els mitjans necessaris i que tots els badalonins en sapiguem gaudir.

En deixo unes quantes fotografies.

Pere Calders: Ronda naval sota la boira

Pere Calders: Ronda naval sota la boira
La Magrana, 2009
ISBN 978-84-9867-591-7
Valoració: 3

El Panoràmic és un vaixell ple de passatgers que té una avaria i queda atrapat en una espècie de corrent marítim circular perpetu, sota una espessa boira, i sense possibilitat de comunicar-se per ràdio per demanar auxili. I sense ajut extern el vaixell acabarà enfonsant-se.

En aquest context el capità del vaixell té l’obsessió d’organitzar un naufragi el més digne possible, fins a l’extrem d’acabar muntant una banda de música (la banda oficial del vaixell havia hagut de desembarcar). D’altra banda, hi ha tot de personatges peculiars amb qui es relaciona el protagonista: la noia que l’acompanya, un hipnotizador parcialment desagradable, un religiós, un jove set-ciències, entre d’altres.

La noveŀla és divertida, sobretot al principi, en la presentació dels diferents personatges, quan és més present la ironia de Pere Calders.

Siurana

Escapada a Siurana, al Prioriat, abans d’ahir.

Record i memòria

Feia força anys que aprofitava la Setmana Santa per fer una mica de vacances. Aquest any, però, m’he quedat per aquí. Dijous al vespre vaig anar a veure la Processó del Silenci.

Vaig fer unes quantes fotografies, sense flaix. Fer fotos amb flash en un acte d’aquest tipus em sembla una desconsideració, en alguns moments ja em va semblar intrusiu el “clic” de la càmera.

La processó transcorre per un Dalt la Vila amb l’enllumenat públic apagat, i les fotografies són força fosques. He estat temptat de passar-les a blanc i negre.

Icones a l’escriptori

Mai he entès per què alguns fabricants s’entesten a posar les icones dels seus programes a l’escriptori de l’usuari.

I Adobe és especialment pesat amb això. Per què cada instaŀlació i actualització d’Acrobat Reader hi insisteix. Ningú no executa, mai, aquest programa de forma autònoma. Tothom ho fa a partir d’un fitxer, ja sigui del propi ordinador o de la web.

Si, com a mínim, ho preguntessin abans de fer-ho… Són ganes de notorietat!

Cançó dels invadits

Ahir a la tarda, a la vetllada A tota veu, lletres del món que va organitzar Òmnium Cultural a Badalona, vaig sentir la Cançó dels Invadits, d’Apeŀles Mestres:

No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
no passareu.

Va ser musicada per Cassià Casademont el 1916, i es va fer popular entre els defensors de l’ordre constitucional republicà durant la Guerra Civil Espanyola.