Mostra totes les entrades de Gabriel Massip Fons

Record i memòria

Feia força anys que aprofitava la Setmana Santa per fer una mica de vacances. Aquest any, però, m’he quedat per aquí. Dijous al vespre vaig anar a veure la Processó del Silenci.

Vaig fer unes quantes fotografies, sense flaix. Fer fotos amb flash en un acte d’aquest tipus em sembla una desconsideració, en alguns moments ja em va semblar intrusiu el “clic” de la càmera.

La processó transcorre per un Dalt la Vila amb l’enllumenat públic apagat, i les fotografies són força fosques. He estat temptat de passar-les a blanc i negre.

Icones a l’escriptori

Mai he entès per què alguns fabricants s’entesten a posar les icones dels seus programes a l’escriptori de l’usuari.

I Adobe és especialment pesat amb això. Per què cada instaŀlació i actualització d’Acrobat Reader hi insisteix. Ningú no executa, mai, aquest programa de forma autònoma. Tothom ho fa a partir d’un fitxer, ja sigui del propi ordinador o de la web.

Si, com a mínim, ho preguntessin abans de fer-ho… Són ganes de notorietat!

Cançó dels invadits

Ahir a la tarda, a la vetllada A tota veu, lletres del món que va organitzar Òmnium Cultural a Badalona, vaig sentir la Cançó dels Invadits, d’Apeŀles Mestres:

No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
no passareu.

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
no passareu.

Va ser musicada per Cassià Casademont el 1916, i es va fer popular entre els defensors de l’ordre constitucional republicà durant la Guerra Civil Espanyola.

Jordi Sierra i Fabra: Cinc dies d’octubre

Jordi Sierra i Fabra: Cinc dies d’octubre (Cinco días de octubre)
Traducció del mateix autor
Mondatori, 2011
ISBN 978-84-01-38768-5
Valoració: 4

Torna Miquel Mascarell. És el 1948, ja fa un any que va ser alliberat del Valle de los Caídos, i ara viu amb la Patro, a Barcelona.

Un home poderós addicte al règim, que el coneix de la seva època d’inspector durant la República, li encarrega de localitzar la sepultura del seu nebot, que va morir a mans d’un anarquista a Barcelona en aquella bogeria que van ser els primers dies de la rebeŀlió militar del 1936. L’encàrrec no li fa gens de gràcia, però no s’atreveix a negar-s’hi.

La investigació és complicadota, perquè queden pocs testimonis dels fets. Amb paciència, mà esquerra i intuïció en treu l’entrellat.

Argumentalment ben travat, a la meitat del llibre veus que n’ha de passar alguna cosa imprevista, perquè els fils de la investigació es van cremant sense avenços significatius i encara queden moltes pàgines.

M’ha semblat més viu que el segon volum de la sèrie, perquè fa menys referències a les noveŀles anteriors (a la segona hi havia moltes referències a la primera). Això pot ser fruit de la maduresa del personatge. A veure si dona per gaire més, perquè Mascarell ja és gran, camina menys, es cansa i agafa força taxis.

Manuel Vázquez Montalbán: El hombre de mi vida

Manuel Vázquez Montalbán: El hombre de mi vida
Planeta, 2000
ISBN 84-08-03508-8
Valoració: 4

A mitjan del 1999, amb el món ja mig revolucionat pel primer canvi de segle o miŀleni, Pepe Carvalho rep l’encàrrec d’investigar l’assassinat d’un jove de l’alta societat barcelonina. I es troba embolicat en una trama d’enveges de poder, un servei d’informació a favor del nacionalisme (que opera al marge dels poders oficials, és clar).

D’altra banda, reprèn la relació amb la Charo (que ha passat uns anys a Andorra), i amb una antiga amiga que se li apropa inicialment enviant-li enigmàtics faxos. Al final, de diverses maneres, les dues dones es veuen involucrades en la trama.

La noveŀla és intrigant, no s’acaba de saber si tot passa per iniciativa dels que hi participen o bé ha estat dirigit per uns tercers. Fins i tot el mateix final… bé, no entraré pas en detalls!

Hi ha algun passatge del mig del llibre una mica llarg pel meu gust. En tot cas, el ritme és bo, alguns hi trobaran una mica massa de raons polítiques i ètiques, i tothom agrairà la descripció de les operacions culinàries del Pepe.

I faig un punt i apart de Vázquez Montalbán. N’he llegit quatre en menys d’un any.

Nous navegadors

En pocs dies he instaŀlat l’Internet Explorer 9 i el Firefox 4.

Poques sorpreses. De moment el que més m’ha agradat del Firefox 4 és la possibilitat de minimitzar el menú:

Menú Firefox 4
Menú Firefox 4

Val a dir que aquesta configuració ja la permetia Opera. Però no segueixo les versions preliminars de cada navegador, no sé qui ha innovat i qui ha copiat!

Ah, contràriament al que deia fa uns dies, he deixat de fer servir l’Opera (tenia un petit problema d’agilitat amb el Google reader), i he desinstaŀlat el Chrome. Firefox per a gairebé tot, i Explorer per si trobo alguna web problemàtica.