Des de fa cosa d’una setmana tinc Qobuz Studio: qualitat CD mínim, i fins a 192.000 mostres/s a 24 bit. M’he proposar provar-lo durant un any i ja decidiré si torno al “Premium”.

Diverses vegades he buscat i escoltat (amb el Bluesound Node 2) música que tinc en CD, que a Qobuz tenen amb resolució més alta. Tot i que jo no noto la diferència entre MP3 de 320 kpbs i PCM 192k/24, com ja he comentat altres vegades.

Els darrers discos que he incorporat a la col·lecció han estat:

Els concerts per violí de Nathan Milstein, el Réquiem de Mozart i el concert per piano de Txaikovski interpretat per Danil Trifonov i dirigit per Valery Gergiev són nous. La resta són de segona mà.

Molt bé els concerts amb Milstein i el Trifonov; encara millor els de Yehudi Menuhin (un disc comprat a través d’Amazon, no barat, però s’ho val). 

Tot i que la simfonia 7 de Bruckner no m’entusiasma, aquesta gravació m’agrada força.

No m’agrada gens aquest Réquiem de Mozart de René Jacobs (de fet ni se sent gaire bé).

Aquesta és la darrera entrada que escriuré de nous discos, a no ser que trobi alguna peça excepcional.

Nova expedició a Discos Impacto, d’on m’he endut cinc àlbums de segona mà. Ja em van avisar que això era addictiu.

Hi ha dues compres que fugen una mica dels meus gustos:

• La música sacra de Bruckner: l’he comprat pels motets, que tinc també en CD en una fantàstica versió a càrrec de Musica Saeculorum i Philip von Steinaecker. Aquesta versió m’ha decebut: el so és fosc, gens atractiu. 
• Quant a la música per orgue, em cansa. He comprat aquest concert per dos orgues d’Antoni Soler per curiositat.

D’altra banda, aquesta Bohème és molt antiga, el dipòsit legal és del 1959. El tros que n’he escoltat se sent de meravella.

Seguint amb això dels discos:

• Primera compra de segona mà, amb resultats mixtos: cinquena simfonia i cinquè concert per a piano de Beethoven amb defectes importants. Simfonies de Schumann perfectes (Orquestra de Cleveland, direcció George Szell, editat el 1977).
• Incursió ràpida a casa la mare, m’enduc la Tosca de Caballé i Carreras amb els cors i l’orquestra de la Royal Opera House (editat el 1977, però d’algun lloc he tret que la gravació és del 1967). Aquest disc l’havíem posat molt poc i està en molt bones condicions. Sospitava que era aquesta versió (la tinc en digital, també).
• M’enduc també les simfonies 8 i 9 de Beethoven (Filharmònica de Berlín, amb Herbert Von Karajan, gravats el 1962, tot i que els discos deuen ser dels anys setanta). També en condicions prou bones, tot i que l’havíem posat força vegades.
• Recupero també “Human Touch” de Bruce Springsteen (aquest me’l vaig comprar jo).
• Dono un cop d’ull a la web de Deutsche Grammophon, i acabo comprant els Rakhmàninov 2 i 4 amb Daniil Trifonov i l’Orquestra de Filadèlfia, amb direcció de Yannick Nézet-Séguin, novetat mundial. Sona fantàstic!! I ve amb el CD.
• I en una segona revisió a casa la mare trobo l’històric Concert a la Casa Blanca (Pau Casals [violoncel], Alexander Schneider [violí] i Mieczylaw Horszowski [piano], 13 de novembre de 1961). Es nota que la gravació és antiga.

Ja era conscient de la qualitat d’algunes gravacions clàssiques (en CD tinc algunes reedicions de gravacions antigues), però el que sento em sorprèn, per bé.

I m’extasio amb Kind of Blue, de Miles Davis (reedició del 2015).

Deixo algunes fotografies.

M’haig d’empassar les meves paraules (Discos de vinil i cassettes). M’he comprat un tocadiscos Music Hall mmf 2.3.

La impressió és que la diferència respecte al so digitalitzat és en gran part en la cerimònia o litúrgia: treure el disc de la funda, netejar-lo si cal, situar l’agulla al principi del disc o cançó i deixar-la caure et predisposa a escoltar. I això fa que sigui més plaent. I d’altra banda l’objecte (el disc, caràtula) provoca unes sensacions que també ens atrauen.

He adquirit 4 discos:

• Bruce Springsteeen: We Shall Overcome
• Miles Davis: Kind of Blue
• Brubeck Quartes: Time Out
• Wilhelm Kempff: Sonates 8, 14 i 23 de Beethoven

Aquest darrer (Deutsche Gramophom) incclou un val per descarregar-te el disc en Mp3.

Els dos primers els tinc també en CD. He fet algunes comparacions informals. Sona un pèl diferent? Em sembla que sí, però em costa molt trobar-hi les diferències i encara més explicar-les.

Quant als “clics” dels discos: en el cas de la música clàssica són molt menys pertorbadors que els estossecs incontenibles que hom sent cada 10 o 15 segons a les sales de concerts. 

“Rakhmàninov 2” és com es coneix el segon concert per a piano i orquestra de Sergei Rakhmàninov, op. 18, escrit en la tonalitat de re menor.

Tinc debilitat per aquest concert, que he escoltat força vegades en diverses gravacions. Aquesta tarda de diumenge l’he sentit per primera vegada en viu, al Palau de la Música Catalana, interpretat per Alexander Melnikov i l’Orquestra Camera Musicae, sota la direcció de Tomàs Grau.

Sóc incapaç de fer-ne una crítica musical de però he gaudit d’allò més d’aquesta interpretació. És un concert que t’atrapa.

Reconeixement a Montserrat Caballé, la defunció de la qual acabem de conèixer:

Deu fer dos o tres mesos que vaig comprar un recull de gravacions del director Georges Prêtre, on hi ha aquesta gravació de La Traviata, del 1967. Sense entendre un borrall en òpera, em va agradar aquesta Violetta. Podeu trobar la gravació Presto Classical, per exemple.

Descansi en pau.

Sé poc de l’obra de Richard Wagner, conegut en general per les òperes.

Dins de les òperes hi ha peces orquestrals impressionants, com moltes de les obertures, la molt popular “cavalcada de les valquíries” o aquest passatge de la mort de Sigfrid, al Crepuscle dels Déus, conegut com “marxa fúnebre”.

El trobo bestial. Em té obsessionat des de fa uns dies.