Ja és difícil afegir res de nou sobre la històrica apagada de dilluns a Barcelona; de totes maneres, no m’estic de fer algunes consideracions.
Continua la lectura de Apagada de llum →

Curiós rebombori aquest de la portada de la revista El Jueves, amb SAR els Prínceps d’Astúries en actitud claramente denigrante y objetivamente infamante (segons la denúncia), que ha acabat amb la publicació retirada dels quioscs per ordre del jutge Juan del Olmo.

Actualment una odre d’aquest tipus és més perjudicial que el fet en sí. Poca gent hauria parlat d’aquesta portada sense aquesta ordre. Ara tots l’hem vista, és a milers de webs, i ja no hi ha manera d’aturar que sigui recordada, arxivada, impresa… El món ha canviat, i “segrestar” publicacions ja no és una mesura eficaç per a evitar la seva publicació. La velocitat i diversitat de les comunicacions són grans aliats de la llibertat d’expressió!

D’altra banda, hauríem de canviar alguna llei fonamental. Independentment que puguem optar per un cap d’estat escollit democràticament, admeto a atorgar a la Corona determinats privilegis a canvi de determinades funcions; però no ha d’estar més protegida que altres persones pel que fa al dret a la imatge i prestigi.

Per cert, trobo molt més ofensiu per a la institució el diàleg (va a ser lo más parecido a trabajar que he hecho en mi vida) que no el dibuix!

L’entrada anterior em fa recuperar una idea que em porta de cap des de fa força temps, i que de fet és una mena d’universalització del comerç just: algun tipus de distintiu que asseguri que l’article que comprem (de roba, però també d’altres coses) ha estat construït sota condicions laborals que compleixen determinats estàndards: jornada laboral raonable en termes europeus, persones de 16 anys o més, i un salari pagat puntualment i d’import just (ho podríem mesurar amb una cistella d’articles de primera necessitat o amb hamburgueses, com o ho fa algun estudi) en termes de cost de la vida al lloc on es fa la feina.

… o com passar-se una bona estona traient agulles, plàstics, cartrons, papers, clips, etiquetes. I treu-les totes, perquè si se te’n filtra una a la màquina de rentar pots tenir un bon disgust.

Des d’aquí emplaço la indústria tèxil a trobar un sistema d’embalatge de les camises noves que no sigui tan empipador de desmuntar. I ja no dic de muntar, que no m’estranyaria que ho fessin a mà, en condicions laborals per sota dels mínims exigibles.

El meu particular criteri per a una “meravella del món” és val la pena fer un viatge exclusivament per a veure-la, encara que sigui a les antípodes.

No he vist totes les “noves” 7 meravelles, ni tampoc tots els candidats. Però de les escollides substitueixo fàcilment el Crist Redemptor i el Coliseu (que no compleixen el meu criteri) per l’Alhambra i els temples d’Angkor o, per què no, l’Opera House de Sydney o les estàtues de l’Illa de Pasqua.

No m’explico com han pogut posar l’estàtua de la Llibertat entre els candidats. El simbolisme del monument és inqüestionable, però catalogar-lo com a meravella és com a mínim francament desproporcionat.