Durant tota la Setmana Santa he sentit una falca publicitària radiofònica en què s’informava de diverses restriccions a la circulació de camions, establertes pel Servei Català de Trànsit. Al final et dirigien a la web d’Autopistas.
Cada vegada que he intentat entrar-hi l’he vista inoperativa (sempre el mateix error, no hi ha pàgina per defecte!). Però més curiós encara, segons netcraft la web funciona(va) sobre Apache, però l’error que dóna parla d’IIS, de Microsoft.
Acabo de fer una volta -curta- per Castella (Ávila, Salamanca, Segovia), amb cotxe, sense problemes d’espai. El nombre de dispositius electrònics que he arribat a portar fa feredat:
A això cal afegir-hi 3 cables carregadors-transformadors (me’n podria haver estalviat un, ben mirat, puc carregar el telèfon amb l’ordinador). I encara vaig estar temptat d’agafar un telèfon de recanvi i una càmera antiga (amb sensor químic, altrament dit peŀlícula).
Continua la lectura de Viatger modern
Un dels avantatges d’aquest hivern poc fred és que tots haurem estalviat una mica en calefacció. Heus ací el gràfic de consums que m’acaben d’enviar en la darrera factura del gas:
Vist en perspectiva la reducció em sembla fins i tot poca.
En tot cas, el fet que les temperatures no hagin baixat tant ha reduït les emissions de gasos; si aquests són les causants del “canvi climàtic”, a l’hivern hi ha certa autoregulació del sistema. No pas a l’estiu, en què les (hipotètiques) altes temperatures faran augmentar el consum d’electricitat.
He posat cometes a “canvi climàtic” perquè sóc dels que no acabo de creure’m que tinguem prou coneixements i dades estadístiques per saber exactament què està passant, i si aquest hivern càlid i sec és realment producte del canvi climàtic o bé ha estat una excepció: les causes, són humanes o bé naturals? Hem ajuntat causes cícliques amb causes humanes? Em sembla que el fenomen és prou complex per reduir-lo a titulars que puguem entendre els que no en som experts. Tenim aparells de mesura, xarxes meteorològiques i estadístiques que no teníem fa 100 anys, que és un temps molt petit en termes geològics…
Canviant un password he tingut un petit ensurt: un cop fet el canvi, quan he hagut de tornar-lo a escriure, l’ordinador em deia que era incorrecte. Al final era que havia teclejat en majúscula un número que venia després d’una lletra majúscula, tot i que la intenció inicial no era aquesta.
El més curiós ha estat la manera de trobar-ho: durant una bona estona he estat encertant la contrasenya, i era precisament quan la teclejava més ràpid. Però és clar, aleshores no recordava exactament què havia fet! En fi, m’ha calgut una estona llarga per deduir-ho.
Això em porta a una recomanació de calaix: cal sempre tenir una porta (ni que sigui temporal) d’entrada al sistema quan fem un canvi de contrassenya d’un usuari administrador: com a mínim hem de tenir un altre usuari amb privilegis per canviar-li la clau; si cal al cap d’una estona, un cop de fetes totes le comprovacions, el desactivem.
Per cert, faig servir el tipus de passwords que suggereix Microsoft.
A la Casa Elizalde hi ha una exposició de fotografies del Vietnam fetes per Jaume Comerma durant un viatge a aquest país. Ahir hi vaig treure el cap, i si hi passeu a prop us recomano que hi entreu i us les mireu (són al segon pis). Hi força instants de vida, captats sobretot a mercats, al camp, carreteres, és a dir, en l’activitat diària del poble, amb l’habitual espetec de colors de les cultures asiàtiques. L’exposició es visita en poca estona, hi deu haver una cinquantena de fotografies.
El muntatge de l’exposició és molt senzill, però és bo persones sense un renom com a fotògraf -tot i no conèixer-lo personalment em sembla que l’autor no és fotògraf professional- tinguin l’oportunitat d’exposar part de la seva obra.
Com a curiositat, al primer pis hi ha 3 o 4 fotografies de portes i parets de Barcelona fetes per José Antonio Sancho, impreses amb tinta sobre paper d’aquareŀla. Aquest paper els dóna un relleu i profunditat bastant especials.
Aquesta setmana he tornat a maleir l’invent de l’empaquetat de plàstic amb què sovint hem de lluitar quan comprem objectes d’allò més quotidià: si ho vols fer servir de seguida i no tens unes bones tisores o ganivet a mà ja has begut oli; et costarà 10 minuts obrir-ho, això si no et claves un tros de plàstic als dits.
Continua la lectura de Retractilats
Telefónica té, des de “sempre”, un servei de rellotge, el 093. Feia anys que no hi trucava i avui ho he fet i, oh sorpresa, diuen alternativament l’hora en català i castellà.
Seria interessant veure l’evolució de l’ús d’aquest servei al llarg dels darrers 30 anys. Atès que el nombre de rellotges que envolten qualsevol persona ha crescut notablement (ara mateix, a un metre de circumferència des d’on escric en compto 4, i si dono una petita volta per casa en trobo fàcilment 6 més), i que la majoria tenen una bona precisió i no s’aturen, no hi ha gaire necessitat de recórrer a una font horària de referència. Enrera queden els temps en què teniem 1 rellotge per persona que s’aturava perquè ens oblidàvem de donar-li corda!
Andrea Levy: Petita illa (Small island. traducció de Dolors Udina)
Enciclopèdia Catalana – Proa a tot vent
ISBN 84-8437-912-4
Valoració: 4
Relat de la vida de diverses persones -jamaicans uns, que s’emmirallen en la Mare Pàtria, Anglaterra, anglesos de soca-rel d’altres-: la infantesa i joventut, després la segona guerra mundial, amb el lògic estroncament de projectes, trasllat cap a una Anglaterra orgullosa i poc acollidora amb els immigrants, encara que siguin de les colònies.
L’originalitat de l’obra és que cadascun dels personatges explica una part dels fets, de manera que s’entrellacen els punts de vista.
No hi busqueu altes dosis d’acció: el llibre és ple d’emocions, punts de vista sobre altres persones, idees, descripcions de projectes.
El recomano.